Coses que passen quan vas al parc amb els fills

Feia molt de temps que tenia ganes de parlar de les coses que passen al parc. Algunes, és clar, (no totes!) i en clau d’humor.

El parc pot ser un lloc meravellós, però també estressant i angoixant. I, com sempre, hi ha de tot: gent que allà s’ho passa pipa i altres que ho odien amb totes les forces.

De la mateixa manera, hi ha nens als que els encanta anar-hi i d’altres que és veure un parc i tenir ganes de sortir corrents.

I és normal, perquè en aquest espai hi passen moltes coses, i totes amb nens que encara no tenen edat de poder gestionar tot el que hi passa, tot el que senten, i que (molts), no saben comunicar-se d’una forma assertiva.

Un espai social on es requereix la mirada atenta de l’adult per a gestionar, per intervenir si cal… però de vegades això no és així i l’adult o no està pendent del nen o el deixa fer per allò de què “no cal intervenir). Algun dia us en parlaré, d’això…

De vegades al parc hi ha disputes per joguines, hi ha nens cridant l’atenció i comportant-se de manera molt poc respectuosa, però sense ningú que els vigili i que els ajudi a canviar de conducta, etc. i això estressa.

Sí, també pot ser molt divertit i un lloc on trobar tribu, per sort!

La meva relació amb el parc depèn de l’etapa en la qual estan les meves filles: quan les nenes han estat molt petites cap problema. Quan han passat per la fase de zero autocontrol, he preferit tirar més de bosc i llocs menys estressants. Els dies que quedar amb la meva tribu busquem parcs amb MOLT pocs nens, llocs on es puguin relacionar sense estrès ni conflictes… A èpoques, hi he anat cada dia i en d’altres he estat dies i setmanes sense anar-hi.

El parc no és obligatori. Es pot anar a un munt de llocs més amb nens i que no siguin un parc: qualsevol lloc a la natura pot ser un lloc ideal si el nostre fill al parc s’hi estressa. No, no és necessari.

A vegades hi ha la por de què potser, si no va al parc, no aprendrà a socialitzar: primer, per socialitzar cal estar madur per fer-ho. Segon, es socialitza en mooooltes altres ocasions, no cal anar al parc si al nostre fill no li agrada i a nosaltres potser tampoc.

Penseu que els nens escolaritzats ja estan tot el matí (i de vegades també la tarda) en contacte amb altres nens, amb els mateixos conflictes que es troben, després, al parc. Per què sempre pensem que cal anar al parc? Podem fer altres coses i anar a altres llocs.

De fet, si el nostre fill està en un moment en què ens necessita molt i requereix molta atenció, anar al parc, on hi ha molts nens, molt enrenou, potser no és el més adequat.

Potser li aniria millor estar a casa jugant amb nosaltres, o al bosc, o a la platja, però tenint la nostra atenció exclusiva i absoluta. Per omplir-se. I per baixar el possible l’estrès o l’enyorança que hagi viscut mentre no ha estat amb nosaltres.

Aquesta és la meva opinió: que el parc és genial per a determinats moments, per a determinats nens i en determinades situacions, però no SEMPRE. Al contrari.

Quantes enrabiades veieu cada dia al parc? Quants conflictes veieu cada dia allà? Un munt. Perquè és un lloc que convida al conflicte: són petits, no tenen un llenguatge desenvolupat com per poder gestionar tot el que viuen i senten allà, es cansen, hi ha conflictes per joguines i altres “objectes” (gronxador, tobogan, etc.)…

“Però s’hi han d’acostumar”, podrien dir alguns. Tranquils. És inevitable el conflicte a la vida. Però si tenim un fill de 2 anys en plena etapa de picar, anar allà on és molt probable que es cansi, s’estressi i s’enfadi, i on és molt probable que deixi anar la mà, potser no seria el més adient. Ja hi tornarem, quan hagi madurat i pugui gestionar-ho d’una altra manera.

Explica’m, quina relació teniu amb el parc? Us agrada anar-hi?


 

ComparteShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on LinkedInShare on Google+Email this to someone

Deixa un comentari

*