2 anys, 1 mes, 16 dies

5.10.2011

Aquest és el temps exacte que fa que et dono el pit. L’última presa, l’acabes de fer fa tan sols deu minuts, al llit, mig adormida. Per tant, segons l’OMS, l’UNICEF, i la majoria d’Associacions de Pediatria del món, sóc una de les mares que està fent lactància materna prolongada, perquè ja fa més de dos anys que et dono el pit. A alguns continents això no seria mai notícia, ni cap mare n’escriuria enlloc, perquè trobaria absurd parlar d’una cosa tan òbvia i que fan totes les dones que ella coneix, tota la seva comunitat. Aquí, però, al considerat 1r món, això no és tan comú, perquè aquí és al revés; la majoria o no el donen mai, o donen el pit molt menys temps. Coses del mal anomenat “progrés”, suposo.

Ara, quan miro enrere, recordo el primer cop que vas mamar; tu amb una passió boja perquè feia una hora i mitja que m’esperaves amb el teu pare. Jo feta una coca, àvida de tenir-te amb mi després d’una separació traumàtica per culpa d’una cesària poc respectada. Recordo les “crisis de creixement” i els farts que et feies de mamar a tothora mentre jo pensava “és normal, això?” Recordo el fàcil que era anar a qualsevol lloc, perquè les tetes viatjaven amb nosaltres i tu podies tenir aliment, consol, contacte i mama cada cop que volies. Recordo que al principi, algun dia, em va costar una mica abandonar-me a la lactància materna i al fet que a vegades, durant tot el dia, no pogués fer altra cosa que donar-te el pit. Al cap de poc vaig entendre què vol dir estar disponible, sentir-me entregada a tu, en cos i ànima.

Des de la primera presa he gaudit d’alletar-te. I encara ara, quan algú em diu tot jutjant-me “no n’estàs farta?” dic “NO, gens”, sense pensar-m’ho ni una sola vegada. Perquè no m’és cap càrrega donar-te el pit, Laia, i sí, encara m’agrada. Després de 2 anys, 1 mes i 16 dies, encara m’agrada alletar-te; pel que sento que sents quan mames, per com ens mirem, per la complicitat que s’ha establert entre nosaltres, pel vincle, que s’estreny en cada presa. M’és igual si et passo més defenses al teu sistema immunològic, m’és igual si, sense saber-ho, la llet materna et passa els enzims que et protegiran contra l’obesitat i tantes altres coses… Jo ara ja t’alleto simplement perquè la lactància forma part de nosaltres dues, perquè ens agrada. I creu-me quan et dic que a aquestes alçades ja m’importa un rave quan algú em diu: “Encara li dónes el pit?” amb aquella cantarella on només faltaria afegir-hi “estàs boja!”. De debò, un rave. Perquè estic convençuda que si estiguessin al meu lloc, si sentissin el que jo sento quan mames, si haguessin viscut el que jo he viscut amb tu durant aquests dos anys, 1 mes i 16 dies, ells també et donarien el pit.

Quan s’acabarà? No en tinc ni idea. Ara, a poc a poc, cada cop fas menys preses i alguna vegada passen fins a 10 hores entre una i l’altra. Tinc la sensació que la nostra història amb la lactància materna s’acabarà de la manera més natural, igual com va començar.

I quan això passi, he decidit que farem una fes-TETA; amb els més íntims. Per celebrar aquesta relació tan especial que ens ha donat el pit, per celebrar que el meu cos t’ha donat el que tant necessitaves sense ni tan sols, haver fet jo res d’especial.

Per celebrar que la lactància materna m’ha ensenyat què vol dir estar present, m’ha ensenyat a confiar en mi i en el meu cos, m’ha mostrat què era el “no control” perquè jo ni sabia quant mamaves ni quan en voldries més. Tu et regules, tu saps el que et fa falta. Celebrarem que has tingut unes tetes que t’han consolat quan ho necessitaves, que t’han apropat a mi quan m’enyoraves perquè havia estat hores fora de casa, que t’han permès beure la meva essència en cada presa i amarar-te de MARE per cada racó del teu cos cada vegada menys petit. Celebrarem els cops que m’has dit: “plenes?” o “tetes maques!” o “mama… teta, sisplau!”, i agrairem com de fàcil han fet la teva criança.

Potser falta mig any, o potser vuit mesos, o 12, encara. Però això ho tinc clar, farem una FES-TETA per celebrar que creixes i que a partir d’aleshores, ja no et faran falta.