Bebès amb pressa

30.5.2013

El primer dia que vaig ser conscient que hi ha bebès que a vegades sembla que tinguin pressa el recordaré tota la vida. Vaig veure una nena, no tenia ni dos mesos i volia caminar. Sí, sí, volia caminar. Només era feliç quan la seva mare l’agafava per sota els braços absolutament vertical i ella podia moure les cametes tocant el terra com si fes passes. Us juro que no m’ho creia quan ho veia. Aquella nena havia aguantat el cap poc després de néixer i amb un mes i mig volia caminar. No volia estar en posició horitzontal, no volia que la bressolessin, només semblava que tenia predilecció per les coses pròpies de bebès més “grans”. Alhora, sentia molta frustració perquè és evident que no podia caminar i que no podia estar gaire estona dreta; el seu cos no estava, en absolut, preparat encara per fer totes les coses que semblava que volia fer… Els seus pares estaven absolutament descol.locats!

No ha estat l’única bebè amb pressa que he conegut. Això que explico ho he observat durant uns anys: que hi ha bebès que tenen pressa, que hi ha bebès que sembla que no els agrada ser-ho i que en canvi, tenen ànsia per saltar-se etapes. No és fàcil pels pares. Viure la frustració del seu fill els atabala tot sovint i temen que no sigui feliç. És com si aquell bebè fos “gran” en un cos massa “petit”…

Per aquests bebès és molt frustrant no saber fer allò que anhelen, o que la ment i el que senten els vagin més avançat que no pas el seu cos. Costa, en aquests casos, que els pares no entrem també en la pressa del petit. És a dir, que no intentem que vagin, efectivament més ràpid. M’explico… Vull dir que a vegades, quan veiem un bebè que sembla que només vol fer veure que camina i és feliç quan ho fa, costa no posar-los en aquesta posició tota l’estona… i és comprensible. Perquè volem veure els nostres fills contents però evidentment, per a ells, és massa d’hora i que estiguin en una posició que no els correspon pels mesos que tenen, els pot perjudicar… O sigui que ser pare o mare d’un bebè amb pressa no és gens fàcil!

Què fer aleshores? Tenir paciència, més de la que ja s’entén que han de tenir uns pares, i posar moltes paraules. Explicar-los el que creiem que està passant.

Explicar-los que encara no estan a punt per a fer el que volen fer, que ja podran quan sigui l’hora, però que ara mateix són petits per suportar, per exemple, el pes del seu propi cos… Dir-los que entenem que voldrien ser més grans, o poder posar-se drets, o caminar. Que entenem la frustració que els suposa ser encara tan petits. Potser ens semblarà que no ens comprenen, que és absurd parlar així a un bebè… però segur que captaran la nostra empatia i no se sentiran sols en això que els toca viure.

Què més podem fer? Intentar que la seva impaciència no ens toqui la nostra i per tant, no tenir pressa. El nostre bebè ha de cremar moltes etapes segurament per poder fer el que expressa que vol fer i ens cal tenir paciència, acceptar el moment present, el moment en què està ell i estem nosaltres. I integrar que segurament passarà. Que a mesura que vagi creixent, anirà assolint nous reptes i sentirà menys frustració. Que a poc a poc s’anirà sentint més còmode dins d’aquest cos de bebè que a vegades sembla que li sigui extrany.

Posem-nos a la seva pell: a la panxa tot era tan fàcil… i ara que ja n’és fora… quantes coses per aprendre, quantes coses per fer… i sobretot: quantes coses que NO pot fer encara…! Entenguem que ha de ser difícil acceptar que quan som bebès no ens podem valdre per nosaltres mateixos, que necessitem algú per tot. No ho recordem, és cert… però intentem posar-nos a la seva pell. Si ho fem, segur que no ens costarà tant acompanyar els “bebès amb pressa”.

I tu, has vist mai un bebè així?