Carta d’una dona en puerperi a la seva parella

Això del puerperi o del postpart, (que per alguns s’acaba amb la quarantena però que no és veritat, perquè en el fons,  sembla mai s’acaba i es perpetua amb la criança d’un bebè que reclama i reclama), és com nadar en uns aiguamolls; que són preciosos però que has de vigilar si no vols enfonsar-te.

Vas surant entre una infinitat d’emocions amb la sensació constant que al més petit descuit, les aigües se’t menjaran i no en podràs sortir mai més.

El fang són les pors; a no fer-ho bé, a què s’ennuegui quan jo no la miri, a què em caigui en un moment de massa cansament o de massa confiança, a què s’avorreixi amb mi de fer cada dia el mateix.

I enmig de tot aquest garbuix hi ets tu, amb totes les teves coses; la feina, les esperances, pors i obligacions. I enmig de tot això , jo i tu, tu i jo, encara processant la nova situació i amb poc temps d’aturar-nos i sentir.

Sentir les necessitats de cadascú, que a vegades se’ns mengen. Posar-nos al lloc de l’altre… entendre.

Entén que si tu no em mires, sento que no existeixo. Que si tu no m’abraces, he de fer més esforç per abraçar jo al nostre nadó. Entén que ara, en aquest llarg i desconegut puerperi, si tu no m’estimes, el meu món s’enfonsa. Entén que tu em dónes forces.

Tu, que ets el meu amor i que va donar la cosa més maca com a fruit. Per això, per alimentar-la i criar-la, necessito encara més viva i més forta la presència d’aquest amor. El seu sentir, el seu significat.

Entén que si tu no em dius que estic maca, jo em sento horrorosa. Que si no em dius que el que faig val la pena, sento que no valc res. Entén que mai fins ara havia necessitat tant sentir-te a prop, recolzant, sostenint-me.

Les dones, en aquest moment, duem el pes de la criança. 24 hores, sense descans, durant dies i dies. No sé què és ja el “temps per mi”. La gent que abans em trucava, ha deixat de fer-ho. El que faig ara no interessa, no és visible i per tant, no es valora.

Necessito sentir amb més força que mai, que em valores, que m’acompanyes, que hi ets. I sí, necessito les paraules. Posar-hi paraules.

Això que fem amb aquest bebè preciós i que és tan important, diuen els que en saben, jo també ho necessito. Jo t’abraço, t’acompanyo, et valoro, et respecto, em sento orgullosa de tu. T’ho dic ara i sempre; sóc aquí, amb tota la presència, al teu costat. Sempre. Sempre.


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.