Mestres: 16 consells per acompanyar els nens en l’adaptació escolar
Avui tanco el cercle. Després de parlar dels nens i dels pares, avui toca parlar de mestres / es. Us
Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Avui tanco el cercle. Després de parlar dels nens i dels pares, avui toca parlar de mestres / es. Us
Escena típica en època d’adaptació escolar: Et lleves ja amb un nus a la gola. Saps que avui toca separar-vos
Aquests dies en què molts nens estan en plena adaptació escolar (ja siguin nadons o nens més grans) és important
Quan arriba el setembre, sovint podem escoltar la frase: “patiré més jo que ell” o “segur que ho passo pitjor jo que
Avui he vist una nena que li costava desenganxar-se de la mare i d’aquí una setmana comença l’escola. En ella he vist tots els nens i nenes que aquests dies encara no saben el que els tocarà viure. Alguns s’adaptaran ràpidament, però a d’altres, els costarà un temps acabar-se de vincular amb la mestra o el mestre, fer-se a l’espai (la classe), un entorn… Els setembres m’encantaven fins que em vaig adonar que els setembres estaven plens de plors a pràcticament totes les llars d’infants i escoles infantils de mig planeta.
Quan la Laia feia poc que havia nascut van venir uns amics a veure’ns per donar-nos l’enhorabona. El seu fill acabava de començar P-3 i quan els vaig preguntar com li anava l’escola em van dir que una mica malament des que, després dels (atenció!) 15 dies de període d’adaptació, havien de deixar el nen a la porta i ell sol anar pel passadís, entrar a la classe i deixar la bossa i la jaqueta a la seva guixeta. Al seu fill li costava. Li era molt difícil dir-los adéu a la porta i se li feia una muntanya entrar a la classe sense el seu acompanyament. Ho havien parlat amb la mestra però res, eren “normes de l’escola” i punt.
Estem en aquella època dura, perquè és dura, de l’adaptació de molts nens i nenes a escoles i llars d’infants. Estem en aquella època en què, un any més, rebo forces correus o trucades de mares explicant-me com va l’adaptació dels seus fills. I em sap greu dir-ho, però la majoria em truquen per explicar-me que no, no els va bé. Motiu: adaptacions que NO són adaptacions. Què puc dir-los? Que les entenc, que és duríssim estar patint veient com no et permeten quedar-te amb el teu fill i fer una bona adaptació i sobretot, veure que socialment i institucionalment això està acceptat. Que els nens plorin desesperats, ja sigui a la llar d’infants, ja sigui a l’escola, està més que acceptat, fins i tot pels pares, molts dels quals ho troben “normal” i part d’un “procés”. Doncs bé… avui vull tornar a dir tot això.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada