“Maternidad a flor de piel”, el meu nou llibre

“Maternidad a flor de piel”, el meu nou llibre

“Maternidad a flor de piel”, el meu nou llibre

Estic molt contenta d’anunciar-te que acaba de néixer un altre fill meu. en aquest cas, un nou llibre titulat “Maternidad a flor de piel. La gran aventura de tu vida”, editat per Grijalbo. En aquest vídeo t’explico què trobaràs en aquestes pàgines del llibre i a qui va dirigit: Ja el pots trobar a botigues físiques, llibreries, i també botigues…

Nou vídeo: “síndrome del niu… real!”

Nou vídeo: “síndrome del niu… real!”

Comencem nova temporada parlant de la síndrome del niu, d’això que passa a les dones embarassades en algun moment de la seva gestació i que pot semblar, a ulls dels altres, raríssim. Sí, raríssim perquè, com he dit en el vídeo, si no es viu no se sap, de veritat, de què va el tema ni la seva magnitud. És…

Reunió d’alt nivell

Reunió d’alt nivell

Demà és el dia que teòricament surto de comptes i dic teòricament perquè mai sabem exactament (o gairebé mai) quin dia vau entrar en nosaltres i molt menys, quan voldreu néixer. En tot cas, fa uns dies que he anat baixant l’activitat, i he anat fent més present aquest temps d’espera dolça. Perquè és dolça, Lua. T’espero dolçament, desitjant trobar-nos aviat, abraçar-nos aviat, mirar-nos aviat als ulls…

Ens retrobem aviat!

El d’avui és l’últim post que escric abans del naixement de la Lua. Com més ha anat avançant l’embaràs, menys ganes i necessitat he tingut d’escriure. Suposo que tota la creativitat, tot el poder creador, estava centrat en un punt molt important del meu ventre, la Lua. D’uns dies cap aquí ella va fent el seu procés: es va acostumant a les contraccions, va movent-se buscant la sortida… i jo, la seva mare, faig fent el meu propi procés: acceptar que això s’acaba, gaudir fins a l’últim segon d’això tan meravellós que és gestar un fill a la panxa.

El tacte

El tacte

El tacte, en aquest moment que visc ara, la gestació d’una filla, és importantíssim. No sé si vosaltres el considereu un sentit vital a la vostra vida o no, però us asseguro que en la meva ho és. Sempre m’ha fascinat el poder del tacte, el que pot dir una carícia, una abraçada, el toc d’una mà, una encaixada, un lleu contacte pell amb pell… a vegades tenen molt més poder que les paraules. El tacte cura, el tacte connecta, i suposo que per això a vegades el tacte fa por. Suposo que és per aquest motiu que ens toquem tan poc. A nosaltres mateixos i als altres. Ens abracem poc. Amb abraçades fugisseres en què, per cert, l’altre dia vaig llegir que ens hi estem un màxim de 3 segons de mitjana!

Plenitud

Fa molts dies que no t’escric. Segurament és perquè ets tan i tan present, et noto tant cada part del teu cos i en el fons tu i jo xerrem tant cada dia, que ja no tinc aquella necessitat imperiosa de comunicar-me amb tu de forma escrita com em passava al principi. Sé que ho saps però… és tan emocionant aquest temps… Tinc la sensació que tu també notes que ja gairebé ets amb nosaltres. Ets gran i tant jo com la teva germana i el teu pare notem cada part del teu cos, com et mous, què fas… i anem interactuant. És increïble la relació que es pot arribar a establir amb un bebè intrauterí malgrat no haver nascut encara.

Em transformo

Cada dia que passa em transformo una mica. Me n’adono quan em despullo i entro a la dutxa. A poc a poc ho he de fer amb més de compte perquè la panxa em desequilibra. Em miro els pits i a banda que fa temps que són grossos, les aureoles s’han anat enfosquint, preparant-se perquè la Lua vegi els mugrons on agafar-se ben presents quan surti de mi. A la panxa encara no s’hi ha dibuixat la línia alba però ja és rodona i grossa i ja no em puc ni veure els peus. Hi ha dies que em tiba però pocs, i noto la Lua perfectament.

La culpa quan gestes un altre fill

La culpa quan gestes un altre fill

Moltíssimes vegades he sentit explicar a mares embarassades del segon fill, que tenien la sensació de no fer cas al bebè que gestaven. Que el dia a dia i la criança del primer les absorvia de tal manera que en un moment o altre se sentien culpables per no poder fer les mateixes coses que havien fet en el primer embaràs. Jo escoltava i entenia el que em deien, però no en podia dir gran cosa ja que era un camí que jo no havia transitat.

Per que repeteixo?

Avui explicava a una persona que en el món de la criança dels fills, (i dic “criança” entenent que acaba quan ells ja són moooolt grans), tot són etapes. El que et preocupa ara no et preocupa d’aquí mig any, perquè canvia tot. El teu fill, els processos pels quals passa, canviem nosaltres, tot evoluciona, i arriben sempre coses noves. Nous reptes, nous obstacles, noves il.lusions i també nous mals moments. Tenir certa perspectiva al respecte ajuda a, quan estàs immersa en una etapa difícil, aixamplar la mirada i pensar que passarà, que això no es quedarà per sempre. Diguem que el mal moment no el cura, però hi posa distància i ajuda molt saber que passarà i que vindran coses noves, que així és la vida. Ajuda a acceptar el moment i a estar més present amb el que toca viure intentant aprendre’n el màxim.

Estimada Lua

Fa exactament una setmana que sé que ets tu, Lua, la que hi ha dins la meva panxa i no el Pau. Feia molts dies que tenia unes ganes boges de saber quin era el teu sexe per poder-te ja dir pel nom, per poder-me vincular encara més a tu. No et negaré que m’ha passat exactament com amb la Laia. Malgrat que quan era petita i jove sempre havia sentit que tindria nenes, un cop em vaig quedar embarassada de la Laia només somiava amb bebès que eren nens. Sí, i tenien penis i cara de nen! 🙂 No és que volgués un nen, en absolut. M’era completament igual. Quan ens van dir “és una nena” vam ser molt feliços, tots dos. I després de 4 anys i pico puc dir que m’encanta tenir una filla.