Les queixes, millor per escrit

Les queixes, millor per escrit

Les queixes, millor per escrit

Estic encara processant tot el que m’heu explicat arran del vídeo “Cuando a las madres nos tratan de tontas” tant aquí al blog, en aquest post, com en la pàgina de Facebook. Mare meva… quines frases més horribles us han dit, quin mal us han fet sentir a tantes… Ho sento, ho sento molt. M’entristeixen aquestes experiències de dolor, de falta…

La placenta

La placenta

Agost del 2009. Entrem a l’hospital amb el pla de part sota el braç on hi deia, explícitament, que volíem que ens donessin la placenta. No coneixia gaire gent que l’hagués demanat però teníem clar que no volíem que allò que havia permès que la Laia creixés forta i sana dins el meu ventre acabés en un contenidor. Havia de tenir un final més digne, després de tot el que havia fet per nosaltres. I així, aquella placenta va acabar al congelador de casa nostra esperant el seu moment. La meva primera cesària havia estat un revés del qual em va costar una mica recuperar-me emocionalment i el dia a dia amb un bebè era tan intens, que no tenia ni temps ni ganes de pensar en què havíem de fer amb la placenta a partir d’aleshores. Però tot arribaria.

El dol pel part que no vam tenir

El dol pel part que no vam tenir

Quan ja ets mare, el part d’algú molt proper és una remoguda. Tot sovint en forma de nerviosisme: sabem que està de part i passen les hores i no arriba aquella esperada foto de mare i bebè amb el missatge de “la Martina ja ha nascut, ha pesat 3,500 (per què sempre diem el pes?) i estem molt feliços”. Quan dic algú proper vull dir algú MOLT proper: una germana, una amiga que ens estimem molt, una cunyada, etc. D’altres vegades el que surt és il·lusió: estem contentes i com si flotéssim perquè està a punt de néixer algú que ens estimarem molt. Perquè serem tietes, o gairebé, d’un bebè que intuïm que apreciarem moltíssim.

El dia que es van conèixer

“Quant fa que has trucat?” Aquesta sóc jo, impacient, preguntant al meu marit sobre aquesta noció de temps que a mi (encara sota l’efecte de mil calmants degut a la cesària) i a ell ens passava a velocitats diferents. Estava impacient perquè ja érem a l’habitació, jo amb la Lua encara pell amb pell damunt meu, i frisava perquè arribés la Laia, la seva germana.

De la foscor a la llum

De la foscor a la llum

“Ho té tot?”, va ser el primer que li vaig dir al meu marit quan em va posar la Lua, ben nueta, damunt del meu pit. Érem a la sala de reanimació els 3, després de què a quiròfan em cosissin la cesària. Jo ja l’havia viat, la Lua, me l’havien posat just al costat de la cara, tocant-nos la pell i, plorant i emocionada, me l’havia menjat a petons. Ella em mirava, tranquil.la, amb uns ulls com taronges.

Contraccions

Una aventatge dels parts que he tingut amb les meves dues filles (si no els sabeu podeu fer-vos-en una idea llegint l’últim post “JO NO PUC PARIR”), és que tinc moltes contraccions. Tant en el treball de prepart o pròdroms com en el treball de part, i per tant, crec que puc intentar ajudar a aquelles dones que els toca, en breu o en un futur, viure’n unes quantes abans de parir els seus fills. Penso en la meva amiga a punt de ser mare o en la meva cunyada, que ha de parir la meva estimada primera neboda… i des d’aquí m’agradaria explicar-los a elles i a tots aquells que em volgueu llegir, com m’ho vaig fer per suportar aquella infinitat de contraccions. Em centraré en aquest darrer part perquè vaig arribar a dilatar gairebé completa.

Quan acabes de parir i no ha estat com esperaves

Quan acabes de parir i no ha estat com esperaves

Una cosa molt dolorosa que viu una dona quan el seu part va de l’inrevés és que ningú, o en el millor dels casos poquíssima gent, entén la seva tristesa. Els familiars i amics que et vénen a veure passen gairebé de llarg i de puntetes per aquell part on potser hem viscut les situacions més desagradables i dures de la nostra vida (o gairebé) i volen que siguis almenys igual de feliç que ells quan veuen el teu nadó. I a sobre d’aquell patiment que a vegades pot haver durat moltes hores, (no només físic sinó emocional per, per exemple, haver estat mal tractada pel personal que t’atén o per haver tingut por per la vida del teu fill o la teva), s’hi afegeix la sensació de què ningú t’entén.

Jo no puc parir

Jo no puc parir

Divendres, davant de 78 persones, vaig explicar el meu segon part. Vaig explicar el que en recordo o el que en volia dir,… el que em va sortir. La Lua tenia son i es volia adormir així que em vaig aixecar, la vaig agafar a coll i vaig començar amb aquesta frase: “Avui és el primer dia que explico el meu part. Sí, el primer dia. Perquè quan un part va “bé” i estàs contenta i feliç, tothom et pregunta com ha anat i no et canses mai d’explicar-ne els detalls. Però quan el teu part no va com es preveia, ningú et pregunta res. I de sobte t’adones que el teu part no l’has explicat mai”.

La Lua ja és aquí

Una entrada breu per anunciar-vos que la Lua va néixer el 10 d’abril, un dijous poc després de les 16 de la tarda… Va néixer després de moltes hores de part (no dic quantes perquè en el fons, no té cap importància) i d’intentar-ho tot perquè sortís vaginalment. Però no va poder ser. El part que jo volia no va poder ser i la Vida em tenia preparats altres plans. Aquella tarda de dijous em feien la 2a cesària de la meva vida, altra vegada, necessària. Però aquesta vegada alguna cosa canviava i aconseguíem estar tots tres junts en el postoperatori, amb la Lua pell a pell, primer amb el seu pare, i just després amb mi. Em mirava amb aquells ulls oberts, ulls de persona que ho sap tot. No la vam sentir plorar de tota la tarda. Només estava desperta, activa, pacient, serena. Va reptar fins al mugró i va començar a mamar. Eufòria absoluta, després de tantes hores de treball de part, després d’una segona cesària…

X