Quan els destijos no encaixen

Quan els destijos no encaixen

Quan els destijos no encaixen

Acabaven de deixar la Lola a la llar d’infants. Ell conduïa i ella estava asseguda al seient del costat, pensativa. A aquelles hores del matí normalment xerraven poc, tots dos eren de despertar lent. Quan el Xavi va parar en doble fila al carrer de sobre de l’Ajuntament, ella es va posar la jaqueta de nou i va agafar el bolso amb la mà esquerra. Abans de fer-li un petó li va dir:

El nom

El nom

Jo em dic Míriam perquè un dia, els meus pares eren en una platja de França i es veu que unes tovalloles més enllà hi havia una nena molt maca que es deia Miriam. Van sentir que la seva mare la cridava amb aquest nom i els va agradar. Tant, que van decidir que si tenien una nena es diria així.

La Laia es diu Laia perquè un dia, el seu pare i jo, força abans d’embarassar-nos, vam decidir que si mai teníem una nena li posaríem aquest nom. Durant uns dies havíem anat pensant noms, i n’anàvem dient. Escoltàvem com sonaven i sobretot, com ens sentíem pronunciant-los i els anàvem descartant. No ens va costar gaire. Laia si era nena. Biel si era nen. Ho teníem claríssim.

La importància de la base

La importància de la base

A nosaltres ens agrada molt esquiar. És un esport que vaig començar a practicar gràcies al meu company, que em va fer estimar la seva passió i les sensacions tan espectaculars que es poden arribar a sentir quan llisques muntanya avall per damunt de la neu. Recordo que jo, inexperta com era en el tema, cada octubre o novembre, quan veia que ja havia caigut la primera nevada li deia “ja podem anar a esquiar” i ell em responia “encara no. No hi ha prou base”. I per tant, havíem d’esperar.

Estimat fill

Estimat fill,

Aquest és el primer cop que t’escric i t’he de confessar que ja fa molts dies que en tenia ganes. Fa aproximadament un mes que et sento tan present, que ja no he pogut evitar començar a escriure’t també a tu, les coses que visc, sento i penso. Quan això em va passar amb la Laia, em pensava que no era normal, que no era possible sentir un fill molt abans de gestar-lo dins la panxa. Amb el temps, amb els anys i l’aprenentatge, l’intercanvi d’experiències amb altres mares, la lectura de llibres… he sabut que sí que era normal. Que n’era molt. I quan em pensava que això potser no tornaria a sentir-ho mai més com aquella primera vegada… se’m vas fer tan present que no vaig poder fer veure que no ho sentia, que no me n’adonava.

Dinar de Nadal

Ja havien menjat fins a més no poder en aquell dinar de Nadal. Era el torn dels postres, dels turrons, de les neules, dels cafès, de la sobretaula interminable, d’aquella nyonya que et faria estirar al sofà i no despertar-te fins al cap d’una hora. Hi havia soroll, tothom xerrava a l’hora i a la Lia li va costar que la família li parés atenció. Va haver de fer el típic soroll de cullereta a la copa fins a tres cops perquè tothom s’assabentés que algú volia dir alguna cosa i ser escoltat a la vegada per tothom.

Tenir Fills: Reproducció assistida

Per això avui començarem pel principi, com l’any passat: per la pre-concepció i més concretament, us parlarem de la reproducció assistida. De què passa quan hem de recórrer a metges i tractaments per poder-nos quedar embarassades. Cada dia hi ha més parelles que han de passar per aquests processos. Què senten, com ho viuen? O dones solteres, o lesbianes, que decideixen tenir fills i criar soles…

Cuándo empieza la ma(pa)ternidad

Cuándo empieza la ma(pa)ternidad

16.4.2012   La ma(pa)ternitat, per mi, comença molt abans de tenir el fill als braços, o de sentir-ne els moviments dins de la panxa, o fins i tot, de conèixer el positiu a la prova d’embaràs. Per mi la ma(pa)ternitat comença dies, setmanes, mesos abans: quan comencem a pensar “com seria?”, quan mirem parelles amb fills al restaurant, o pel…

Potser t’ha passat

22.2.2012   Un mes de juliol, quatre mesos abans de quedar-me embarassada, vaig saber que tindríem una filla, una nena. No tinc cap necessitat d’inventar-m’ho ni d’enganyar-vos quan us dic que en aquell moment, aquell dia de juliol en un llac de les Dolomites, a Itàlia, vaig saber que així seria. Feia anys que tenia el rellotge biològic cridant “tingues…

I el segon, per quan?

Buf, no sé ni quantes vegades m’han preguntat això… Al principi, quan em feien aquesta pregunta, només d’imaginar-me amb un altre fill, m’entrava un noséquè que em feia dir de seguida: “calla, calla, ara no m’ho puc ni plantejar!”. I no és que no vulgués plantejar-m’ho, és que tenir un fill quan jo encara estava absolutament entregada a la Laia,…

Ja et tenim nom

Han passat dos mesos des de l’últim cop que vaig escriure… I han passat moltes coses. Hi ha hagut una evolució en tot això que sentia, en aquestes ganes boges de convertir-me en mare. He deixat enrere la pressa i la por. Estic més tranquil·la, més relaxada, més pacient. He après moltes coses de mi que desconeixia, i en només dos mesos… sembla impossible!

X