criar en tiempos revueltos

Criar en temps convulsos: com acompanyar tantes emocions

Fa molt de temps que aquest post s’estava gestant dins meu. Primer perquè mares veneçolanes em demanaven que escrivís alguna cosa que les pogués ajudar. Em deien que vivien molta incertesa i volien eines per gestionar tantes emocions.

Podia comprendre-les però intentava escriure i no em sortia res.  És molt fàcil opinar i alhora és molt fàcil errar quan no has viscut aquella situació. Així que no vaig poder fer el post que em demanaven.

Després, aquest mes de setembre, vaig rebre molts mails de mares mexicanes que em segueixen i que després del terratrèmol estaven molt espantades i em demanaven ajuda. “Escriu alguna cosa que ens pugui encoratjar en aquest moment en què no sabem com gestionar tantes emocions nostres i dels nostres fills”. I una altra vegada, em costava escriure perquè jo no he viscut mai un terratrèmol i tenia por que el que els digués, no els servís per a res. Així que no em vaig atrevir a fer el post.

Però aquestes últimes setmanes,  on visc, a Catalunya, han estat dies difícils. Per primera vegada he sentit en primera persona aquest munt de sensacions que cal gestionar: un munt d’emocions, a vegades concentrades en un mateix dia. I alhora que sentia tot això, al meu costat hi havia les meves filles amb les seves pròpies emocions que calia acompanyar.

L’allau de mails demanant ajuda no es va fer esperar i aquest cop sí sentia que podia escriure aquest post que tant m’havien demanat. Em vaig adonar que les emocions que es viuen en temps de crisi no són molt diferents, ja sigui per un terratrèmol, un huracà, una crisi econòmica, política o del tipus que sigui.

I aquí estic.

Escric això amb un únic objectiu: aportar pau i eines perquè cada mare i pare a casa puguin comprendre’s millor i també comprendre millor als seus fills.

Som-hi!

Hi ha molts tipus de crisi. La paraula significa canvi i hi ha molts tipus de canvi, és clar. Les crisis poden atacar-nos en qualsevol moment i podem tenir una crisi d’identitat que només ens afecta a nosaltres i prou. Podem viure una crisi de parella. O una crisi familiar. Però també hi ha tipus de crisi més globals que afecten a moltíssima més gent alhora. Diguem que en aquest cas, el sistema a què afecta la crisi, s’amplia.

Avui em centraré en aquests tipus de crisi, però aviso que moltes de les coses que diré es poden aplicar també a crisis que afecten a menys persones, com una família, una parella o a un mateix.

L’ésser humà i els canvis moltes vegades no van de la mà. Busquem sempre la seguretat. La seguretat, el control,… tot això ens dóna pau i tranquil·litat. És normal. Però que això sigui el que busquem no vol dir que sempre puguem tenir-ho: així que com  que no som gaire fans del canvi, qualsevol cosa que passi i que provoqui un canvi substancial, o intuïm que pugui arribar, automàticament ens activa un munt d’emocions.

Si es tracta d’un canvi sobtat i brusc com pot ser un terratrèmol, el xoc és brutal perquè ens agafa absolutament desprevinguts i arriben, de sobte dues coses: La por i la inseguretat amb una mica de por de fons i és que pugui tornar a passar.

Si es tracta d’un canvi més gradual, no ens agafa tan desprevinguts però les emocions que es van despertant poden desgastar encara més perquè és un dia rere l’altre tement el que pugui passar.

Sigui quina sigui la teva vivència, tant si estàs a favor del canvi com si no, tant si has patit un terratrèmol i t’has quedat a casa o si has sortit i mobilitzat per ajudar als altres, tant si en la crisi política que vius ets dels que vol el canvi o ets dels que no, tant si tot t’agafa com lluny, tant si amb el que passa en el teu entorn et sents en eufòria o en por, per sobre de tot això, no podem oblidar que som pares.

TENIM LA RESPONSABILITAT DE FILTRAR LA INTENSITAT EMOCIONAL EN NOSALTRES I LA QUE ES RESPIRA EN L’AMBIENT PER AJUDAR ELS NOSTRES FILLS A QUÈ TOT AIXÒ SIGUI ASSIMILABLE PER ELLS. ELLS SÓN MÉS IMMADURS, MÉS PETITS I HEM DE CONVERTIR TOT AIXÒ, EL CÒCTEL D’EMOCIONS QUE HI HA, EN ALGUNA COSA DIGERIBLE… 

Les sensacions d’inseguretat, de por, d’incertesa són molt diferents quan no tens ningú al teu càrrec, que quan tens fills. Primer perquè s’activa aquesta sensació que has de protegir-los i per tant, tens una responsabilitat més gran. Segon, perquè ells no són immunes a tantes emocions i s’amaren de tot, amb la qual cosa, és probable que haguem de fer una gestió doble: el nostre batibull emocional, i el seu. I clar, la cosa es complica.

Tot el que us he explicat ara segurament ho heu experimentat en la vostra pell sigui quina sigui la crisi que hagueu travessat o estigueu travessant. Però aquí l’important és saber què ens passa i com ajudar-nos i ajudar-los.

EL QUE CAL SABER

Qualsevol situació de crisi ens activa sensacions corporals ja viscudes en altres situacions potser semblants però que potser vam viure sent nosaltres nens. Pot ser per mil motius: una mort a la família que la va deixar del revés durant mesos amb molta inseguretat i sense ningú que portés les regnes, una crisi econòmica que va costar molt de superar i que va produir molts canvis en el funcionament familiar, una separació que va produir en els dos progenitors molta ràbia, indignació i al mateix temps incertesa….

I no només això: tot i no haver viscut cap crisi important, segurament els nostres pares o avis ens han explicat situacions crítiques que els va tocar viure i això ha quedat guardat en una part amagada de nosaltres, que, en viure una cosa que se li pugui assemblar, desperta de nou amb aquestes mateixes emocions amb les que ells ens transmetien el que havien viscut.

Per tant, cal estar molt al cas de quines emocions i sensacions corporals se’ns desperten quan som nosaltres els que estem enmig d’una crisi, del tipus que sigui. I preguntar-nos si el que estic sentint forma part de l’ara i aquí o té a veure més aviat amb pors transgeneracionals.

Les emocions que se’ns desperten quan estem en una crisi són emocions molt viscerals, que moltes vegades ens impedeixen trobar la calma i pensar amb claredat. Des de les emocions de por, ràbia, incertesa, eufòria, etc, no actuarem d’una forma assertiva i justament l’assertivitat és el que més necessiten els nostres fills.

Així que pren consciència de quines emocions se t’han despertat per, primer, prendre consciència.

QUÈ PODEM FER
  • El primer és acceptar que hi ha coses que NO depenen de nosaltres. És a dir: no podem impedir que torni a haver-hi un terratrèmol, perquè no està a les nostres mans. I tampoc podem canviar el curs d’altres fets que són molt més globals i que se’ns escapen. Així que en part, cal acceptar que passarà el que hagi de passar i que no depèn de nosaltres, així que, en part, haurem d’acostumar-nos a viure potser sense aquesta sensació de “control” (que era també fictícia, la veritat) que teníem abans.

Tot i així hi ha moltes coses en les que sí que podem actuar i de les que sí en depèn el nostre benestar i el dels nostres fills. Ara en comparteixo algunes:

 

  • Adonar-nos de què sentim i per què. No lluitar contra el que sentim encara que siguin sensacions i emocions desagradables i acceptar que ara estic així. Si puc posar nom a aquesta emoció em serà més fàcil després dissipar-la. Si no sé què sento ni per què, sempre em serà més difícil fer-hi alguna cosa.
  • Preguntar-me si el que estic sentint té a veure amb alguna cosa objectiva de l’ara i l’aquí. Si em sento en perill, per exemple, això és cert? Ara, aquí a casa meva estic en perill? O és una sensació que em porta a això però en realitat no té a veure amb el meu present ara?

 

  • Preguntar-me si se m’ha despertat alguna emoció del passat no resolta. Per exemple: si els meus avis em van explicar que van patir molt a la guerra, encara que ara la situació no tingui res a veure, se’m poden despertar emocions. Preguntar-me: la ment em porta imatges de les seves vivències i les porto al present? Potser m’ho van explicar quan era molt petit/a i això no podia processar-ho ni entendre-ho i em va produir molta inseguretat, i ara, aquesta inseguretat es desperta i visc les seves pròpies emocions però que en realitat no tenen res a veure amb el meu present?

Les respostes a totes aquestes preguntes m’ajudaran a situar-me en l’ara i aquí i a adonar-me de què és el que estic vivint i, llavors, podré fer-hi alguna cosa des de l’assertivitat i la calma.

  • Quan ja m’adono de què és el que em passa, respirar aquesta emoció. Lentament inspirar pel nas i treure també lentament l’aire per la boca. A poc a poc i procurant no pensar en res, només centrar-me en dissipar aquesta emoció. Fer això ens ajudarà no només a nosaltres sinó a, després, ajudar els nostres fills a fer el mateix quan les seves emocions els desbordin.
  • Ser conscient i responsable sabent que com estigui jo,  això afectarà al nostre fill i per tant, cal situar-me i fer el treball personal que hagi de fer per no deixar al meu fill en un buit emocional en el que ningú el pugui acollir. Ens necessiten. No podem quedar-nos permanentment ancorats en la por, la inseguretat, l’excitació, etc., perquè això els deixa a ells en la soledat més absoluta.

 

  • Pensar en quines coses em fan sentir pitjor. És a dir, si jo estic bé però al connectar-me a xarxes socials de sobte començo a llegir coses que em fan entrar en angoixa, puc decidir mantenir-me’n al marge per un temps. Si estic bé i em sento a gust però en engegar la tele em poso dels nervis, i m’altera de tal manera que no torno a estar en pau la resta del dia, el millor és no encendre-la més per un temps.
  • Acceptar que està bé aïllar-nos i protegir-nos de fets, persones, mitjans de comunicació, xarxes, etc, que sentim que ens xuclen la nostra energia i que, d’alguna manera, prenen el control del nostre benestar. Està bé decidir posar una barrera, almenys un temps, i protegir el nostre espai emocional i intern.
  • Tenir molt clar que som el seu exemple. Si ens alternem amb les nostres emocions amb el que sentim o veiem quan, per exemple, mirem la TV o ens diu quelcom un amic, o el que sigui, ells ens estan mirant i prenent nota. Si m’altero, ells s’alteren. Hem de tenir-ho clar. No cal ser hipòcrites, però cal actuar amb responsabilitat.
  • Posar paraules al que sentim i al que està passant. No és un moment d’evadir preguntes perquè les seves preguntes ens incomoden, al contrari. És moment de parlar i de parlar molt si ho necessiten.

 

  • Podem permetre’ns, és clar, estar més preocupats o tristos, però hem de comunicar-los què ens passa: “Maria, potser em notes una mica apagada. No té a veure res amb tu i em passarà, no et preocupis”. Deslligar-los a ells de la nostra emoció els ajudarà a poder estar més en calma.

 

  • Posar nom també al que ells senten: “Aquests dies et noto més alterat: pot ser que estiguis preocupat pel que ha passat aquests dies. Ho entenc, no és bonic veure a tothom amb tanta por, veritat? I això et fa sentir insegur… Però jo i el pare estem aquí per ajudar-te i per protegir-te”.

 

  • Transmetre sensació de seguretat. Podem admetre que no sabem què passarà, però sempre hi ha coses que sí que sabem segur: que els estimem més que a res, que els protegirem passi el que passi, que nosaltres ens ocupem de tot, i que ells no tenen per què preocupar-se.

 

  • En temps convulsos, suggereixo no deixar que els nostres fills vegin la televisió (almenys, les notícies). Estem parlant de nens petits als quals, veure com una casa cau en ple terratrèmol els pot espantar molt. O veure càrregues policials, o gent barallant-se, o un huracà escombrant arbres i ciutats senceres… l’únic que farà és preocupar-los més. No tenen prou maduresa com per a comprendre la magnitud del que succeeix així que millor no bombardejar-los amb imatges que els poden crear inseguretat.

 

  • Quan ens preguntin, contestar sempre, i no amb evasives. I us proposo estirar el fil: “Em preguntes això perquè estàs molt preocupat? Què és el que més t’angoixa de tot això que m’expliques? Veig que no pots dormir… què sents ara mateix? Hi ha alguna cosa que et preocupi? “

 

  • Donar-los eines perquè puguin acompanyar ells mateixos també les seves emocions: respirar junts, ensenyar-los a respirar de manera conscient i pausada. Donar-los contacte físic, més temps junts.

 

  • Acceptar que puguin retrocedir en algunes conquestes ja assolides. Pot ser que la inseguretat i la por que capten a l’ambient els faci retrocedir i sentir-se més fràgils. Per tant, no és estrany que tornin a voler dormir amb nosaltres, que demanin més teta del que era habitual o que torni a escapar-se’ls el pipí. Tot és normal.

 

  • Passem estones al bosc. Entrem en contacte amb la natura perquè ens equilibri i ens harmonitzi.

 

  • Mantinguem les rutines en la mesura del possible, que és una cosa que els va a donar molta seguretat.

 

  • Tenir clars els valors universals i no allunyar-nos d’ells: l’amor, de l’amistat, de la pau, del respecte, la solidaritat… perquè aquests valors són els únics que ens poden salvar en època de temps difícils. Estar en aquests valors i transmetre’ls als nostres fills és el millor que podem fer.

 

  • Educar en la pau i en la solidaritat. Per més remoguts que estiguem, per més emocions que a estones puguin despertar-se sempre, sempre, cal educar els nostres fills en la pau. En depèn aquest món.

 

  • Envoltem-nos de gent que ens aporti, amb els quals poguem parlar i ajudar-nos si ho necessitem. No és moment de relacions tòxiques que ens treguin energia. Acceptem l’altre tal com és i tal com sent el viscut, però allunyem-nos-en si el que produeix en nosaltres no són sensacions agradables. Quan hi ha crisi és temps de sumar, no de restar.

 

  • Siguem empàtics (amb els altres i amb els nostres fills). 

 

Si veiem que no som capaços de gestionar el que sentim i que això acaba afectant als nostres fills als quals no som capaços d’acompanyar, llavors potser és interessant i recomanable buscar ajuda professional.

Sentir-nos vulnerables i fràgils (sensacions absolutament normals en temps convulsos) ens fa contactar amb el nadó i el nen petit que vam ser i potser necessitem que algun professional ens doni un cop de mà en això. Si som acollits, podrem acollir. Si no n’hem estat mai, ens serà més difícil.

I finalment i no menys important. Sempre hi haurà crisis, sempre hi haurà canvis. L’important és procurar treure sempre el millor aprenentatge d’aquestes etapes. Estar bé quan tot va bé és més o menys fàcil. El difícil és estar centrat i en la pau interior, actuant amb consciència, també en temps difícils.

 

Així que tenim tots un repte: Trobar el nostre centre perquè des d’aquí sí que podran sortir solucions assertives, podrem suportar millor la situació i, a més, aconseguirem que els nostres fills ho portin, sens dubte, molt millor que no pas si estem del revés.

Tant de bo tot el que t’he explicat avui, t’ajudi. Jo procuro aplicar-me tot el que t’he escrit i porto molts dies ja fent cada pas dels que t’he descrit i sí, funcionen.

No podrem canviar potser el que ens ha de passar a cadascun de nosaltres, però potser sí que podem canviar el com ho vivim. Com sempre, no és el que ens passa sinó com ho travessem. El mateix fet pot ser viscut des de l’angoixa més profunda o des de la calma i l’acceptació (que no resignació), més absoluta.

I en part, cada un de nosaltres escollim COM volem viure el que ens toca viure.

Una abraçada molt forta. En temps convulsos, les abraçades llargues, curen. Abraceu-vos molt. L’amor cura.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats