dias como hoy

Dies com avui

11.3.2011

Hi ha dies que em saturo. Dies com avui, que semblen una cursa d’obstacles, des que et lleves fins que te’n vas a dormir. Normalment són dies que ja em llevo cansada; o m’he de llevar d’hora, o no he dormit bé, o vaig anar a dormir tard… El que sigui, però em llevo cansada. També normalment són dies que el meu company té molta feina i no pot venir a dinar a casa. Per tant, dies que es fan encara més llargs i que estic més hores amb la Laia. Són dies que pel que sigui, o per tot el que ja he explicat, estàs més sensible i qualsevol cosa et faria plorar. Per exemple, obrir la nevera i veure que t’has oblidat d’anar a comprar allò o allò altre i que la teva filla té gana i encara trigaràs 30 minuts a tenir-li el dinar a punt. Són dies de poca paciència. Poca i la que tens, de baixa qualitat, d’aquella que amb un no-res, s’esquinça.

Són dies com avui; que estic cansada, que estic sola, que ho veig tot negre i que, malgrat tot, sé que demà ja haurà passat. Però no puc pensar en això perquè estic, ara mateix, massa cansada, massa sola, i ho veig tot massa negre. Tinc ganes de plorar, perquè la meva filla em demana que li expliqui un conte i jo no en tinc gens de ganes. Tinc ganes de plorar perquè no m’he pogut ni dutxar tranquil.lament, fa tres dies seguits que no tinc ni un segon d’intimitat, em sento lletja i avorrida, i m’estiraria al sofà, només per dormir una mica i intentar que, un cop desperta, el negre s’hagi fet una mica gris. Però no puc estirar-me, perquè la meva filla ha dormit mentre jo conduïa, al cotxe, i quan hem arribat a casa ja s’ha desvetllat del tot, contenta i amb energia, i ara vol que li expliqui un conte i jo no en tinc cap ganes. Només tinc ganes de plorar.

Finalment m’ho permeto i ploro, em dic que hi tinc dret i que després em sentiré molt millor. I ho faig. Però la Laia em veu i es preocupa, i em diu “mama, no!”, i m’acaricia la galta dient “uaaaapa”, i posa ulls tristos i gairebé es posa a plorar ella també. Em sap molt greu i li dic que no passa res, que la mama s’ha saturat un moment, que estic bé i que de seguida em posaré contenta. Li dic que ara necessito plorar un moment, com quan ella està trista o es fa mal. Que són només quatre llàgrimes… Però ella no vol sentir res de tot això i va dient “mama, no! Mama, no!” i m’abraça i em fa palès que no li agrado així, i que, sisplau, em posi contenta. Decideixo que ara no és el moment de plorar i canvio de xip, com puc.

A poc a poc, i subtilment, es va colant com un intrús sense sabates, la maleïda culpa. Per acabar d’arrodonir el dia se m’instal·la a casa i em comença a fer preguntes, de les doloroses i que et deixen baldat: “Tinc poca paciència?”, “Vols dir que sóc bona mare! Si no puc ni explicar-li un conte…!”, “Per què em saturo?”, “Ara potser s’ha preocupat per mi i la deixo trista…”, “Per què no puc amb tot si hi ha mil dones que ho fan cada dia?” i em tornen a venir ganes de plorar… Però ja tinc el conte a les mans i em concentro en el Patufet que fa “Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, no trepitgeu el Patufet…”. I penso que jo ara faria igual que el Patufet; em posaria a dormir sota una col i deixaria que el bou se’m mengés, fins que el pare i la mare em vinguessin a rescatar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.