El dia de Sant Esteve

La Berta encara no ha tastat els canelons aquest Sant Esteve. Ha tingut feina posant el pitet a la Duna, preparant-li el seu dinar i xerrant amb la seva germana, que ha vingut d’Alemanya a passar el Nadal a casa. La Berta està contenta, sempre li ha agradat el Nadal i més ara, que té una filla i que tot, absolutament tot, ho veu amb uns altres ulls. Finalment comencen tots a dinar, són 11 a la taula. Els canelons estan boníssims, com sempre. La seva mare és la reina de la cuina i la Berta està segura que mai ningú podrà igualar-la. Amb l’aperitiu i els canelons tothom està ja suficientment tip com per passar als turrons però en aquesta casa sempre hi ha hagut gairebé més plats que persones a taula i encara els queda el peix i els postres, que els turrons no compten! Mentre peix la seva filla, la Berta mira l’altre cap de taula, el contrari d’on seu la seva mare, i de sobte sent una enyorança profunda que li tenyeix els ulls amb un tèl que volen ser llàgrimes. S’aguanta les ganes de plorar perquè avui no vol que la seva mare es posi més trista del que ja deu estar.

Però entre el puerperi, i aquest dinar que li recorda tant al seu pare, no pot evitar que cada cullerada del que sigui se l’endugui al Nadal de fa dos anys, quan ell encara hi era, i al de fa tres, i quatre, i cinc… Li hauria agradat tant que hagués pogut conèixer la Duna…

Això és de les coses que li fan més ràbia: que filla i avi no hagin pogut veure’s, tocar-se, sentir-se i estimar-se. Fa estona que la Berta s’ha quedat encantada i no ha sentit el que el seu cunyat li preguntava. Ell repeteix la pregunta i ella encara calla. Es fa el silenci i tothom la mira. “estàs bé?” diu finalment la seva germana. I ella no pot evitar-ho, mira la seva mare, la mira a ella i els diu: “Sí, estic bé. Només que… trobo a faltar el pare”. I torna el silenci. Quan ho acaba de dir ja se’n penedeix… s’havia dit mil vegades que no es volia posar trista, ni ella ni fer-ne posar als altres. “Ho sento mare…” “No et disculpis, Berta… Jo també el trobo a faltar i m’ha agradat que per un moment i tots alhora, haguem pensat en ell en aquest dinar. Gràcies a tots per ser-hi, per haver vingut a dinar… segur que ell ens espia i sent l’oloreta de tot el que hi ha a taula”. “Pel Pere!” diu un dels seus gendres. “Pel Pere!” criden tots. Una llàgrima tímida s’ha atrevit a baixar per la galta de la Berta. La seva mare ho veu, s’hi acosta, l’hi eixuga i mentre l’abraça li diu a cau d’orella “gràcies”.

———————————————-

El Joan està vestint el Marc, que ja té catorze mesos i fa deu dies que ha començat a caminar. Avui li posa roba de la maca, que és Sant Esteve i tenen el gran dinar familiar a casa de la seva companya. Li posa una camisa i uns pantalons d’aquests com si el Marc ja fos un nen gran. Fa certa gràcia quan el veu tot ben vestit. Li diu “espera’t que t’he de pentinar, encara” i mentre busca el raspall no pot evitar que un pensament fugaç li torni a furgar la ferida. Tal dia com avui, de fa tres anys, corrien a l’hospital i perdien la seva filla Jana, de quatre mesos i mig de gestació. Va ser, sens dubte, el pitjor dia de la seva vida. Agafa el raspall i de sobte és com si veiés la pel·lícula dels dies importants dels últims temps i en tots ells hi surten o la Jana o el Marc. Tot i que no han sabut mai per què aquell embaràs no va acabar com esperaven, ell sempre ha pensat que havia de ser així. Alguna cosa es va moure, alguna cosa va canviar per sempre. Ell no ha estat mai el mateix i ella, la seva dona, tampoc. Ara, sense cap mena de dubte, pot dir que són millors, perquè el dol terrible que van haver de passar tots dos, com a pares i com a parella, els va remoure les entranyes fins a convertir-los en uns altres.

Pentina el Marc i abans de deixar que s’escapi, l’agafa a coll i li bufa la panxa. Amb la camisa el nen gairebé ni en nota les pessigolles, però les té ja tan associades a aquella broma del seu pare que riu igualment, com si fos el primer dia que li bufa la panxa. El Joan finalment el deixa a terra i ella marxa corrents a jugar a una altra banda. El Joan torna el raspall al seu lloc i recorda que a aquesta hora, encara es pensaven que tindrien una filla. Tanca un moment els ulls i s’hi connecta: “T’estimo, Jana!”, diu sense dir-ho. Tanca la porta, va cap al menjador i es creua amb la seva dona que li diu “Ja esteu? Corre, que arribarem tard” ell l’atura i l’abraça “Frena”, li diu ell “No cal que vagis tan accelerada! Ho saps, que t’estimo?” Ella respira perquè té raó, fa estona que ho fa tot massa ràpid i contesta “Sí, ho sé. I tu ho saps, que jo també?” “Sí, ho sé”. Es fan un petó dels llargs i senten el Marc que ve corrents i se’ls enganxa a les cames!

—————————————

2 contes en un, avui dimecres, l’últim dia de Contes per Adults abans de Nadal. Dos contes diferents que, en el fons, diuen el mateix: que hi ha un fil invisible que ens connecta a pares i a fills, més enllà del temps i l’espai. No, no en tinc proves empíriques que es puguin comprovar científicament, però sento profundament que això és així. No sabria gaire com explicar-ho més que per mitjà dels meus contes, de les meves històries que malgrat ser totes inventades, estic convençuda que en alguna casa o altra, això (la connexió invisible entre pares i fills) s’ha viscut així. Són coses que potser no s’expliquen obertament al primer que passa, però hi ha molts pares i mares que se senten profundament connectats als fills que van perdre mentre gestaven, o que senten forta i profunda també la presència dels seus pares malgrat que faci anys que van morir. Pares que noten quan un fill no està bé malgrat estigui a quilòmetres de distància i faci dies que no parlen, i fills que saben el mateix quan qui no està bé són els pares. Perquè hi ha un altre llenguatge en la maternitat/paternitat, que no és amb paraules, ni amb res que es pugui tocar o escriure. Un llenguatge que vibra en una altra ona, que traspassa temps i espai i que ens connecta a mares i a fills, a pares i a fills, i fa que la mort no sigui tan dràstica, tan bèstia… Potser trigarem a sentir això de què parlo, però estic segura que si escoltem, sentirem la presència d’aquells que un dia van marxar a una altra banda.

I connectats, ben connectats, les cadires buides que hi haurà en algunes cases aquest Nadal no les sentirem, potser, tan buides.