El meu mètode

26.4.2011

La meva única preocupació abans de tenir un fill era: “Podrem dormir?”. Sé, per experiència, que els transtorns del son són horribles i et poden canviar l’humor d’una manera que pot arribar a fer por. Per això, quan pensava en tenir un bebè m’espantava la idea de no dormir gens. M’havien explicat coses terribles de gent que acabava histèrica i, desesperats, acabaven aplicant algun mètode conductista per fer adormir el bebè.

El bebè va arribar a casa i tot i que al principi dormíem bastant bé, amb tirades força llargues, al cap d’un temps això va anar canviant i els despertars nocturns es van anar fent més freqüents. El fet de dormir junts i de donar-li el pit millorava les coses perquè, gràcies a la hormona prolactina, ràpidament ens tornàvem a adormir totes dues. Però jo no sóc cap excepció i també hi va haver algun dia que em vaig desesperar per haver passat nits dormint molt poc i molt malament (en trobareu més informació a “AQUELLES NITS…”). Jo sóc periodista i potser per aquest motiu el que vaig fer quan vaig estar al límit de l’histerisme va ser informar-me. Informar-me molt. Devorar llibres, llegir tot el que queia a les meves mans sobre les capacitats sensorials del bebè, sobre com funciona el seu cervell, sobre com són els seus cicles del son, sobre quines són les seves necessitats i com xoca això amb les nostres. Vaig llegir i llegir i després, us ho asseguro, em vaig sentir molt millor. Perquè en el fons, una de les coses que ens preocupa moltíssim als pares és pensar que el nostre fill fa alguna cosa que NO és “normal”. Pensar que dormen tots els nens del món menys el nostre. Pensar que som els únics pringats i que hauríem de fer allò que van fer els del cinquè primera, o allò que em va dir la tieta Rosa que li va anar tan bé a la seva filla…

Fixeu-vos-hi; quan la gent parla del son del seu fill (normalment ja crescudet) sempre diuen que feia tirades de dotze hores sense despertar-se. Tothom vol que el seu fill sigui el que dormia millor del món mundial i, encara que hagin de mentir (perquè potser en les 12h es despertava dos cops, però ja no me’n recordo), ens asseguraran i juraran que va dormir sempre, des dels dos mesos, com un liró, una delícia, vaja. Jo sempre pensava: “quina sort que té la gent, no?” però després de llegir molt em vaig adonar que la majoria, segurament de manera inconscient, mentien. La veritat és que els bebès es poden despertar per mil motius i la mala passada que ens juga la vida és que encara no saben parlar per dir-nos “em fa mal aquí, tinc fred, on ets?, on sóc?, tinc por, tinc gana, estic nerviosa, he tingut un malson, em fan mal les genives, que està nerviós el papa?, que estàs preocupada?…” I això xoca, i molt, amb els nostres horaris; haver-nos de llevar d’hora per anar a treballar, haver de rendir, haver de fer tantes coses…

Un cop vaig tenir tota la informació (també de mètodes conductistes) i vaig tenir tots els elements, em vaig escoltar a mi. Vaig sentir el que em deia el meu instint de mare, el meu jo, en relació a la meva filla. Em vaig escoltar a mi i em vaig connectar a ella per saber què podia fer i què em sorgia de dins. Deixar que els bebès plorin sols, per molt que estiguis a l’habitació del costat, sempre m’ha semblat cruel; sens dubte pel bebè, que no pot entendre per què no li donem consol i per què li diem que dormi seguit si, simplement, ell està programat per no fer-ho, però també pels pares, perquè nosaltres, encara que cada vegada estiguem més desconnectats del nostre instint, estem programats per atendre el plor del nostre fill, que reconeixeríem d’entre cent plors de bebès. Cruel per les dues bandes. En tot cas, jo no podia fer-ho, em sentia absolutament incapaç; primera perquè no hi crec en aquests mètodes, i segona perquè amb tota la informació que tenia, encara veia més clar que el que feia la meva filla era absolutament normal, era un signe de bona salut, de què estava bé i que responia al que el seu cos, les seves hormones, el seu sistema, li deien. Era qüestió de temps. De temps, de paciència per part nostra i de canvis d’algunes rutines (com per exemple, intentar fer migdiada, si és que podíem), res més. Simple però molt difícil, ho reconec.

Quan algun dia m’he desesperat, em poso al seu lloc i l’entenc. Perquè jo, a vegades, també em desperto per mil motius; perquè he sentit un soroll, perquè m’he desvetllat pensant en alguna cosa, perquè tinc fred, perquè tinc calor, perquè he tingut un malson… i perquè necessito estar a prop del meu company, saber que hi és, al meu costat. Sentir-ne l’escalfor, sentir-lo a prop. Quan alguna vegada és fora de viatge jo no dormo bé. L’enyoro dormint! Noto que no hi és, que hi ha el llit mig buit i, per més que ho intento, no puc dormir tan bé com quan hi és ell. Aleshores, quan ell arriba em diu que a l’hotel, s’ha despertat un munt de vegades i que sí, que el llit era gran i còmode però que ell el volia més petit i amb nosaltres a dins.

Per això quan alguna mare desesperada em diu “és que el meu fill/a vol tocar-me, que estigui a prop!” penso “clar, com nosaltres”. I li explico tot el que acabo d’escriure. No sé què farà després a casa seva; potser es relaxa pensant que el seu fill és normal i només amb aquest canvi d’actitud el seu fill es deixa anar i comença a dormir millor. O potser aplicarà algun mètode i el bebè aquella nit haurà de plorar una hora o dues fins a caure adormit; no perquè hagi entès res, sinó d’esgotament. En tot cas, no tinc cap intenció de dir a ningú el que ha de fer. Però sí explicar el que em passa; a mi, ni m’agrada dormir sola ni m’agrada plorar sola. I si a mi, que tinc 34 anys no m’agrada, imagineu-vos a la meva filla!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats