Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Vaig començar la meva adolescència amb regles doloroses i així vaig seguir, que a dies havia d’estirar-me al llit i
El més difícil d’aquests primers 10 mesos i mig sent mare de dues filles no ha estat la gestió de les seves necessitats tan diferents, ni les tardes sola, ni gestionar els gelos de la gran cap a la petita. Per mi, el més difícil d’aquest temps ha estat molt més profund i és, gestionar la meva necessitat de fusió emocional amb la Lua, la meva necessitat de recolliment, de silenci, de niu, d’anar cap endins, tenint al costat una altra filla de 4-5 anys que necessitava tot el contrari.
Diria que des que ha nascut la Lua us he parlat molt poc de la nostra lactància, i fa uns dies que ja sé per què no m’ha sortit encara escriure’n: perquè ens és tan natural, tan espontani, tan obvi, que sento que està integrat en el nostre dia a dia sense sorpreses ni estridències. El primer cop que vaig alletar, els 3 anys, 7 mesos i 16 dies que vaig alletar la Laia tot era nou i al.lucinava amb cada presa. Cada mes que passava descobria alguna cosa nova de la nostra lactància i era un aprenentatge continu i apassionant. Amb la Lua estic tornant a tenir una lactància extremadament fàcil i surt tan de dins, tan de l’entranya i de la consciència de la importància que té, que em sento fluir-hi des dels primers dies.
Feia dies que jo no preguntava res sobre quan ens donarien l’alta; m’ho havien deixat molt clar, eren 7 dies. 7 dies significava que podríem marxar cap a casa el divendres. Era dijous al matí i la pediatra va donar l’alta a l’última mare amb qui més ens havíem fet aquells dies. Les altres dues amb qui havia tingut més relació ja eren a casa. O sigui que en aquella sala de neonats tan plena quan vam ingressar, només hi quedaven dues nenes prematures, una nena a la UCI i la Lua.
Aquesta frase segur que l’heu escoltat alguna vegada, o l’heu dit vosaltres mateixos. O heu sentit algú que la deia d’algun altre nen o nena “el fill de la Jordina es porta fatal” o “la filla del Ramon és terrible”, i coses per l’estil. Per parlar de tot plegat avui començo amb una reflexió:
Què és portar-se malament? A vegades algú em diu que aquell nen es porta molt malament i jo, al contrari, no veig que faci res mal fet. I a l’inrevés; he vist nens amb comportaments que em feien esgarrifar i els seus progenitors o cuidadors els trobaven d’allò més normals. Per tant, això de portar-se “malament” pot ser molt relatiu.
La Júlia va tancar els ulls. A la mà hi tenia un test d’orina que acabava de fer. Sabia que s’havia d’esperar una mica i podria haver anar a fer alguna cosa mentrestant, però es va quedar asseguda al lavabo amb aquell test a la mà i els ulls tancats. No volia mirar i d’alguna manera, tampoc volia saber. Feia dos o tres dies que sabia perfectament la resposta: estava embarassada, però encara tenia una mica d’esperances d’haver-se equivocat. Quan va obrir els ulls va veure les dues ratlles inequívocament roses que li corroboraven el que ella ja sabia. N’estava. Va tornar a tancar els ulls i va deixar anar un sospir.
L’habitació d’hospital era petita, gairebé no hi cabien. La Lídia havia parit, per sort, de matinada i la família havia trigat en arribar tres o quatre hores que li havien semblat caigudes del cel, tant a ella com al Martí, el seu home. Havien pogut estar sols, els tres. El Pau havia pesat 3,530 després d’un part que a aquelles alçades a la Lídia encara li semblava “normal”. Estava cansada, aixafada, amb ganes de sentir-se amb més forces. Estava “estranya”; no sabia gaire com agafar aquell fill que era seu, ni com donar-li el pit, ni com canviar-li el bolquer…
30.5.2012 A mi em diuen que sóc una persona extravertida, però hi ha vegades que sóc tot el contrari, sobretot
Suposem que el nostre company fa uns dies que està com distant; diu que no li passa res però està estrany, potser menys alegre, potser menys present que de costum. Suposem que era força carinyós i des de fa uns dies ha començat a ser-ne menys. Suposem que ahir a la nit vam dir-li i demostrar-li que volíem fer l’amor però ell ens va dir “un altre dia… no estic d’humor”. Què fem? Doncs ens preocupem. Inevitablement li preguntem més sovint “què et passa?” i estem més per ell perquè… “i si se sent desplaçat, o que no li he fet prou cas les últimes setmanes?”
22.6.2011 Mai he estat fan dels canvis, no perquè no m’agradin sinó perquè just abans que succeeixin, he sentit sempre
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
