Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
El deslletament és el germà pobre de la Lactància Materna. Si de la lactància ja n’hi ha prou desconeixement, del
Estic escrivint molt poc sobre aquesta segona lactància de la meva vida, la de la Lua. En la primera tot em sorprenia tant, tot em commovia tant que necessitava urgentment esbombar-ho als 4 vents, era un descobriment per a mi. En aquesta segona, després d’haver alletat la Laia 3 anys i mig, tot està sent absolutament natural i ho tinc tan integrat que ja no necessito esbombar res. Forma part de mi d’una forma tan espontània, fàcil i natural que em sembla el més normal que he fet a la vida: alletar.
Vaig llegir tot el que va sortir al respecte amb uns ulls com taronges, la veritat. Que al segle XXI es diguin bestieses com les que s’han dit em deixen estupefacta però alhora em sorprenia que no em vingués aquella indignació pujant per la boca de l’estómac com altres vegades amb altres polèmiques semblants. Van passar els dies i em seguia preguntant per què no m’asseia davant de l’ordinador i posava el crit al cel. En una altra època m’hauria indignat com la que més i hauria fet algun text demolidor per treure amb paraules tot el que allò em feia sentir.
Diria que des que ha nascut la Lua us he parlat molt poc de la nostra lactància, i fa uns dies que ja sé per què no m’ha sortit encara escriure’n: perquè ens és tan natural, tan espontani, tan obvi, que sento que està integrat en el nostre dia a dia sense sorpreses ni estridències. El primer cop que vaig alletar, els 3 anys, 7 mesos i 16 dies que vaig alletar la Laia tot era nou i al.lucinava amb cada presa. Cada mes que passava descobria alguna cosa nova de la nostra lactància i era un aprenentatge continu i apassionant. Amb la Lua estic tornant a tenir una lactància extremadament fàcil i surt tan de dins, tan de l’entranya i de la consciència de la importància que té, que em sento fluir-hi des dels primers dies.
3 anys, 6 mesos i 12 dies: aquest és el temps que ha mamat la Laia. Quan era un bebè, molt sovint, després cada tres hores o quatre, després a èpoques altre cop molt sovint, després cada vegada més espaiat. Sempre per anar a dormir, també quan es feia mal o quan tenia un disgust, tot el dia quan es posava malalta… I es va anar fent gran. I cada vegada la necessitava menys però se l’estimava més. No us puc dir quant temps feia que mamava poc… potser des de l’estiu, no ho recordo. Ja només una vegada (per anar a dormir, i algun cop per fer la migdiada) i sovint només un pit. Des del desembre, la presa no solia durar més de dos minuts. Deixava el pit i em deia “em cantes?” o “em fas un massatge?”… i s’adormia.
La relació de les dones amb la lactància materna comença molt abans de tenir un fill. Volguem o no donar el pit, la relació amb la lactància materna hi és. Perquè un bon dia anem al Centre d’Atenció Primària o a un lloc privat on ens fan Preparació al Part i ens expliquen com es prepara el nostre cos per l’arribada del bebè, o com s’ha de donar el pit, en quines postures, etc. O algunes tindrem amigues que hauran o no donat el pit i encara que no volguem, pensarem “què faré jo quan sigui l’hora?”… Algunes ho tindran claríssim, d’altres no tant.
El 19 d’agost farà 3 anys que alleto la meva filla i és curiós que sempre m’adono de la quantitat de dies que fa que tenim aquesta relació a través de la lactància materna quan s’acosta el seu aniversari. Perquè la resta de l’any, simplement, l’alleto. Perquè la resta de dies, ni tan sols hi penso. No penso en res. Ni tan sols en el que és, comporta, pot significar, etc, la lactància materna. No penso en si li va bé a ella, o em va bé a mi, ni en si hem superat la “barrera” dels mínim dos anys d’alletament matern que recomana l’Organització Mundial de la Salut.
9.5.2012 Són les 23:58 i estic saturada, em sento absolutament saturada. Avui probablement no seré ni objectiva, ni serena, ni
Jo sempre he estat prima, bastant, i sempre he pesat poc. Amb l’embaràs vaig guanyar 11 quilets que tothom opinava que se m’havien posat tan i tan bé. Amb el naixement de la Laia, a poc a poc, i amb el pas dels mesos, tot va anar tornant al seu lloc. Els quilos que havia guanyat en l’embaràs van anar desapareixent i em vaig tornar a quedar prima, tant com abans o potser una mica més que abans d’embarassar-me. La gent perd la memòria molt ràpidament, i resulta que tothom em trobava massa prima. És cert que n’estava, però jo menjava com mai, i a més, ja estava acostumada a què tothom opinés sobre el meu pes (a ulls dels altres) sempre massa baix.
Per què la lactància materna hi ha moltes vegades que no és un èxit, que no funciona, que acaba més aviat del que mare i bebè voldrien? Evidentment que quanta més informació tinguem abans de començar a alletar, molt millor. Que sapiguem com ha d’estar col·locat el bebè, que sapiguem com funciona el pit, la llei de l’oferta i la demanda, que ens haguem informat prèviament de què la llet canvia al llarg de la presa i també, al llarg del temps, etc.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
