Míriam Tirado

Blog de Criança Conscient

maternitat

Actualitat, consells, reflexions ... i molt més!

Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.

Fes servir el cercador per trobar el que necessites.

Les nits

Hi ha moments a la vida que els temes de conversa es redueixen exclusivament a un únic tema. Els que no teniu fills ara us penseu que parlaré de ma(pa)ternitat. Doncs no! Parlo de les nits. A la meva vida hi ha hagut dues èpoques en què cada dia (i no ho dic com una exageració) parlava d’aquest únic tema: primer, durant els dos anys que vaig treballar en el torn de nit i després, durant el primer any de la nostra filla.

Allò d’arribar a la feina i el primer que preguntes als companys o et pregunten a tu és “què, has pogut dormir avui?” perquè els que han treballat de nit saben que a vegades no és fàcil; costa dormir quan gairebé ningú ho fa, anar al revés del món, amb tot el que això comporta. I sens dubte, l’altra època de la meva vida en què les nits han ocupat bona part de les converses era quan la Laia era petita. Sempre he cregut que no ens podem queixar gens; mirat amb perspectiva, crec que hem dormit prou bé sempre. Que hi ha hagut molts despertars? Evidentment. Que hi havia algun dia que creia impossible que n’hi haguessin tants? També. Però no era res que no fos el que “tocava” en cada una de les etapes del seu creixement.

Llegir més >>
FullSizeRender 2
Criança conscient
Míriam Tirado

Cases amb nens

Saps de seguida, quan entres a una casa, si allà hi viu algun nen o no. No només pels objectes que t’ho poden fer saber sinó per l’aire, pel que s’hi respira, per alguna cosa intangible que et diu, sense possibilitat d’equivocació, “aquí hi viu un nen”.

A mi les cases amb nens m’agraden. M’agrada aquella espècie de caos que traspuen gairebé totes les cases on hi viuen nens que encara mamen, nens que gategen, nens que caminen però que encara porten bolquer, nens que ja aprenen a llegir i a escriure, nens que comencen a anar de colònies,… Són cases on no tot és al seu lloc perquè simplement, és impossible, perquè hi ha algú petit que ho remena tot i que té una altra mena d’ordre i lògica d’on va cada cosa. Són cases on quan t’asseus al sofà t’hi podries trobar, tranquil.lament, un cotxe de miniatura, un ninot de peluix o un plastidecor mig trencat que aquell nen ha abandonat allà al damunt quan ha decidit anar a buscar qualsevol altra cosa…

Llegir més >>

Confiança en els fills

Confiar sembla fàcil però potser no ho és tant. Confiar en la vida, en nosaltres mateixos i en els que ens envolten, no sempre ho és, de fàcil. Hi ha gent a qui li han fet tan mal, o ha patit tant al llarg de la vida que, per naturalesa, són desconfiats de mena i no ho poden evitar. Els agradaria confiar, estar tranquils, però sempre desconfien, de tot i de tothom. No poden creure que les coses acabaran sortint bé, ni tampoc poden acabar-se de deixar anar i confiar plenament en ningú…

Llegir més >>

Mai llencem la tovallola

Hi ha moments en la criança dels fills que són difícils: alguns perquè ho són realment i d’altres que no ho són, però els adults els vivim com si fossin una autèntica tragèdia. El pitjor, sens dubte, des d’una malaltia del fill, però també etapes que poden ser complicades com ara l’inici, en l’adaptació de tots a una nova vida amb fills, o la fase en què els nadons criden, o quan s’enfaden moltíssim i ens ho mostren, o quan no poden suportar la separació dels pares, o el procés de control d’esfínters, o l’etapa de terrors nocturns, o les mal anomenades “marranades”… i podria anar continuant amb un llarg etcètera. Cadascú vivim cada etapa no com volem sinó com podem. En base a les nostres vivències anteriors, a la nostra consciència i a la informació que haguem tingut o no sobre aquella qüestió en particular… I a vegades ens preocupem molt, moltíssim.

Llegir més >>

Dos mons, un mateix moment

La Marina estava cansada, molt cansada. Feia dos mesos i mig que havia nascut el Pere, el seu primer fill i fins al moment no havia dormit més de dues hores seguides. Es notava esgotada, sobretot perquè durant molts dies, al vespre, el Pere plorava i plorava i calia passejar-lo amunt i avall a coll més d’una hora per aconseguir consolar-lo i, malgrat ser tan i tan petit, el Pere deixava clar que qui volia que el passegés era la Marina i no el Quim, el seu pare. Ella ho feia de gust, es veia capaç de sostenir el plor del Pere, però alhora, era com si aquella estona passejant-lo sentint-lo plorar i cridar desconsoladament, se li endugués la poca energia que li quedava. Li havien dit de tot; que eren còlics, que potser es quedava amb gana… però alguna cosa li deia a la Marina que el que li passava al Pere és que li costava adaptar-se. Adaptar-se a la nova vida de bebè que li tocava viure.

Llegir més >>

Miracle

Les coses mai passen perquè sí. Mai. Poc després de parir vaig tenir un disgust enorme. Havia bolcat totes les fotos dels dies abans del part i les de les primeres hores de la Laia a l’ordinador. De sobte, i un cop havia borrat la targeta de dins de la càmara, em vaig adonar que no trobava les fotos per enlloc. Com si l’ordinador se les hagués menjat. Vaig buscar i rebuscar totes les carpetes i no hi va haver manera. Vaig maleïr la informàtica i els ordinadors una bona estona, fent algun crit i dient més d’un renec. Em vaig posar de mal humor.

Llegir més >>

SORPRESA!

Quan vaig marxar de vacances us vaig dir que tornaria amb novetats. Doncs bé, una d’elles era aquesta: un nou disseny, una nova imatge i nous continguts per aquest blog que vaig inaugurar el 23 de febrer del 2011.

En aquesta nova etapa, que inicio amb moltes ganes i empenta, desitjo continuar parlant de paternitat, maternitat i criança, amb nous posts, però també, entrevistes i històries.

Llegir més >>

Escoltar, només escoltar

Una cosa molt comú quan estàs embarassada és que quan et trobes alguna altra dona pel carrer i et diu “oh, quina panxa, quan et falta per parir?” i li dius “molt poquet” (tan és si són dues setmanes, co,m si ja has sortit de comptes o si et falten dos mesos…), és que de sobta comenci una frase amb allò del “ui, jo vaig parir…” i aquí us podeu imaginar qualsevol cosa: que us digui que no va parir fins a la setmana 42, que us digui que se li va avançar dos mesos i per tant va tenir un fill prematur, que us expliqui que el part va ser horrible, la pitjor experiència de la seva vida, que us digui que van haver de reanimar el bebè en néixer…

Llegir més >>

La regla

Recordo el primer dia que em va venir la regla. Era un diumenge i era al vespre, cap a les vuit més o menys. Me’n recordo perquè estàvem al sofà, en un típic dia d’aquells de tardor que a la tarda del diumenge només tens ganes de fer mandres i passar-te el dia jaient. De sobte vaig sentir una cosa estranya a la part baixa de l’abdomen, em vaig aixecar de cop i vaig veure que m’havia tacat els pantalons de sang. Ma mare va estar contenta, me’n recordo. Jo no. La sensació era desagradable i a més, em sentia estranya, xafada, amb poca energia. No sé quants anys tenia, només recordo que vaig ser de les primeres de la classe en tenir la regla. Recordo aquella època, en què la regla i tots els canvis físics de l’adolescència eren un tabú. Feia vergonya comentar-ho a les amigues, feia vergonya haver-te de canviar; era engorrós, era desagradable, feia mal… O potser feia mal perquè jo, tots aquests canvis, no els vaig saber dur gaire bé.

Llegir més >>