Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
Jo abans pensava que sí. Que si tenies dos fills, els criaves igual, que qualsevol parella o trio de germans eren criats de la mateixa manera. Jo pensava això quan només tenia una filla. Ara, que fa 9 (de panxa) + 8 mesos que en tinc dues, he canviat d’opinió i penso que no, que no es crien igual perquè és directament, impossible.
Que la vida està en constant canvi, això ho sabem tots. Però potser fins ara no ho havíem vist, sentit, palpat, amb tota la seva força. La crisi global en la que estem immersos fa pràcticament que no poguem preveure res; no sabem si demà tindrem feina, si haurem de canviar de país per anar-ne a buscar, etc, i costa molt fer previsions. Fa uns anys la gent parlava de feina, vivenda… i de vida en general i tot sovint s’hi afegia la paraula “estable”. Ara ja no. Perquè sembla que res ho sigui, perquè ara sí, notem i sentim que absolutament tot està en continu moviment.
Aquesta frase segur que l’heu escoltat alguna vegada, o l’heu dit vosaltres mateixos. O heu sentit algú que la deia d’algun altre nen o nena “el fill de la Jordina es porta fatal” o “la filla del Ramon és terrible”, i coses per l’estil. Per parlar de tot plegat avui començo amb una reflexió:
Què és portar-se malament? A vegades algú em diu que aquell nen es porta molt malament i jo, al contrari, no veig que faci res mal fet. I a l’inrevés; he vist nens amb comportaments que em feien esgarrifar i els seus progenitors o cuidadors els trobaven d’allò més normals. Per tant, això de portar-se “malament” pot ser molt relatiu.
La criança dels fills és una carrera de fons. És una carrera que no s’atura amb conseqüències a curt, mitjà i llarg termini. En el transcurs d’aquesta cursa, hi ha moltes etapes i en algunes, els pares sembla que “punxem” (en argot esportiu) i tot sovint hi ha qui està a punt de tirar la tovallola. Com en totes les carreres, hi ha etapes en què hi ha moltíssima gent animant i, sembla que tot va de cara, que tot és més fàcil. Però n’hi ha d’altres que semblen la travessa del desert i la ment ens traeix i ens assegura que allò no s’acabarà mai, que no ho resistirem…
Quan passa una desgràcia, automàticament el que ve és por. Por de què et pugui passar a tu, de què pugui passar als teus. Si ets empàtic, ressones amb el dolor de l’altre i això, encara que no volguem, a vegades ens aterra. I la por, ja ho sabem, és tancament. Ens tanquem un mica al present, evidentment que per protegir-nos. És una reacció natual que no ens hauria de preocupar sempre i quan aquest tancament no es perpetuï, sempre i quan aquesta por no ens acompanyi més del que seria “raonable”.
Suposem que la Marga, una mare qualsevol, té mala relació amb la Paqui, la seva sogra. Entén que es fica on no la demanen, se sent invadida cada vegada que la va a veure a casa o cada vegada que li diu “quin dia em deixaràs el nen a casa?”. Quan estan juntes procuren tolerar-se i no dir res fora de to, però quan se separen, cada una critica a l’altra. La Marga, quan arriba el seu marit li diu “és que la teva mare és pesadíssima, canvia les coses de lloc, no calla, es fica en tot i li diu coses al Roger que no m’agraden”. La Paqui, si algun dia cuida el seu nét, quan la seva nora marxa diu “és que tens una mare que es preocupa massa, es pensa que només ha tingut fills ella… Però com es pot ser tan patidora, mare meva!” I així anar fent. Totes dues, cada una per la seva banda.
Això de tenir un fill és una mica com la Borsa. Hi ha èpoques de la vida en què tu, mare, cotitzes a l’alça i les teves accions valen un preu que no es podria pagar mai. Hi ha d’altres èpoques en què cotitzes a la baixa i en canvi, les accions del teu company remunten a uns nivells inversemblants. Llavors sembla que toques terra i que potser t’acabaran fent fora del parquet de valors però tu et mantens allà, tranquil·la, fins que veus que potser no cotitzaves tan a la baixa i les teves accions tornen a pujar. A vegades tot plegat fluctua més que la Borsa de veritat, i depèn del moment del dia, de l’activitat que estiguis fent amb el teu fill… Fins i tot hi ha ecosistemes familiars en què uns als altres es llencen opes hostils, per tal de cotitzar ells a l’alça…. Però, anem a pams:
La Júlia va tancar els ulls. A la mà hi tenia un test d’orina que acabava de fer. Sabia que s’havia d’esperar una mica i podria haver anar a fer alguna cosa mentrestant, però es va quedar asseguda al lavabo amb aquell test a la mà i els ulls tancats. No volia mirar i d’alguna manera, tampoc volia saber. Feia dos o tres dies que sabia perfectament la resposta: estava embarassada, però encara tenia una mica d’esperances d’haver-se equivocat. Quan va obrir els ulls va veure les dues ratlles inequívocament roses que li corroboraven el que ella ja sabia. N’estava. Va tornar a tancar els ulls i va deixar anar un sospir.
Atenció pares que teniu fills molt petitons o persones que voleu esdevenir, algun dia, pares. Avui us explicaré el sentit de la paraula POLLASTRE, més enllà d’allò que algun diumenge comprem per menjar a l’ast i amb patates… Quan tens fills aquesta paraula agafa una altra dimensió, sens dubte, i cal anar preparat, perquè els pollastres et poden assetjar quan menys t’ho esperes, i us ho asseguro: no són gens agradables. Us explico tot això perquè primera, els sapigueu reconèixer quan s’esdevenen, i segona, perquè d’aquesta manera, ja no us enganxarà desprevinguts i direu… “Ah, d’acord, és allò del Pollastre que deia la Míriam…”
Ella: Què com ha anat el dia, avui?
Ell: Bé, com sempre.
Ella: Què vol dir, com sempre? Vull dir… què has fet, a qui has vist…?
Ell: Ai, doncs no sé… he fet com cada dia, i he vist les mateixes persones de la feina que cada dia…
Ella: Molt bé, doncs fi de la conversa.
Ell: Home, no et posis així… És que em fas unes preguntes… Explica’m tu què heu fet…
Ella: Doncs mira, he estat 9 hores amb la nostra filla de 4 mesos. Al matí ha mamat, hem fet teta, hem sortit a passejar, hem comprat fruita, hem vingut a casa, hem tornat a fer teta, l’he canviat unes quantes vegades,… a la tarda hem tornat a passejar, he comprat una mica de carn, hem tornat, hem tornat a fer teta, i a canviar…. Què, interessant, oi?
Rebràs un ebook i una relaxació guiada
