Míriam Tirado

Blog de Criança Conscient

paternitat

Actualitat, consells, reflexions ... i molt més!

Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.

Fes servir el cercador per trobar el que necessites.

No fem difícil el que és fàcil!

Quan la Laia feia poc que havia nascut van venir uns amics a veure’ns per donar-nos l’enhorabona. El seu fill acabava de començar P-3 i quan els vaig preguntar com li anava l’escola em van dir que una mica malament des que, després dels (atenció!) 15 dies de període d’adaptació, havien de deixar el nen a la porta i ell sol anar pel passadís, entrar a la classe i deixar la bossa i la jaqueta a la seva guixeta. Al seu fill li costava. Li era molt difícil dir-los adéu a la porta i se li feia una muntanya entrar a la classe sense el seu acompanyament. Ho havien parlat amb la mestra però res, eren “normes de l’escola” i punt.

Llegir més >>

#17N

Estoy contenta. Ha llegado la hora. Hace muchos meses, diría que todavía no había ni empezado el verano, por la red fue surgiendo un run-run de que la vida 2.0 estaba muy bien, pero las madres y los padres que hacemos esto de escribir sobre maternidad, paternidad y crianza en la red, también queríamos vernos, encontrarnos, tocarnos, saber quién éramos…! Hubo una valiente, Mònica, que lo puso todo en marcha y nos dijo “reservaos el 17 de noviembre”. Todo el mundo se emocionó pero claro, faltaba tanto para llegar aquel día todavía… que aquello quedó allí, mientras seguimos con nuestras vidas. Pero Mònica, que es una tía curranta como la que más, no paró y organizó un súper evento de todo el día para bloguers y sus familias.

Llegir més >>

NO!

La Rita no havia dormit gaire bé. Havia tingut molts malsons i en dues ocasions s’havia despertat sobresaltada, angoixada i gairebé suant. “Sort que és només un somni. Deuen ser malsons d’embarassada”, havia pensat quan havia obert els ulls. Però des que s’havia posat de peus, des que s’havia llevat que tenia una sensació estranya. No es trobava malament ni estava trista per res. Era només alguna cosa que ella no hauria sabut explicar, com una sensació molt llunyana i lleugera de què alguna cosa no anava bé.

Rita no había dormido muy bien. Había tenido muchas pesadillas y en dos ocasiones se había despertado sobresaltada, angustiada y casi sudando. “Suerte que sólo era sueño. Pesadillas de embarazada, supongo”, había pensado cuando había abierto los ojos. Pero desde que se había levantado, tenía una sensación extraña. No se encontraba mal ni estaba triste. Era sólo algo que ella no habría sabido explicar, como una sensación muy lejana y ligera de qué algo no iba bien.

Llegir més >>

Des-ubicat

El David havia sortit de casa amb presses perquè ja feia tard. Havia deixat dormint al sofà a la Irene, la seva companya, i el Max, el seu fill de dos mesos, que es resistia a deixar anar el mugró de la seva mare. Estaven de foto, havia pensat mentre es posava la jaqueta. Ell, abans de sortir, havia recollit la cuina i havia estès una rentadora. Quan va mirar el rellotge va deixar anar un “merda”, perquè ja feia tard. La seva germana el mataria, va pensar. Havien quedat en una cafeteria del centre a les cinc per, després, anar a comprar el regal del seu pare, que aquell diumenge, l’endemà, feia 70 anys.

Llegir més >>
FullSizeRender 2
Criança conscient
Míriam Tirado

Cases amb nens

Saps de seguida, quan entres a una casa, si allà hi viu algun nen o no. No només pels objectes que t’ho poden fer saber sinó per l’aire, pel que s’hi respira, per alguna cosa intangible que et diu, sense possibilitat d’equivocació, “aquí hi viu un nen”.

A mi les cases amb nens m’agraden. M’agrada aquella espècie de caos que traspuen gairebé totes les cases on hi viuen nens que encara mamen, nens que gategen, nens que caminen però que encara porten bolquer, nens que ja aprenen a llegir i a escriure, nens que comencen a anar de colònies,… Són cases on no tot és al seu lloc perquè simplement, és impossible, perquè hi ha algú petit que ho remena tot i que té una altra mena d’ordre i lògica d’on va cada cosa. Són cases on quan t’asseus al sofà t’hi podries trobar, tranquil.lament, un cotxe de miniatura, un ninot de peluix o un plastidecor mig trencat que aquell nen ha abandonat allà al damunt quan ha decidit anar a buscar qualsevol altra cosa…

Llegir més >>

Entrevista sobre Paternitat Conscient

Cada vegada que escric sobre paternitat, aquest post és dels més llegits. Potser és perquè no s’escriu molt sobre el tema (en comparació amb temes de maternitat) o potser perquè ve molt de gust sentir parlar del que senten els pares, de com viuen la gestació, el naixement del seu fill i la seva criança… No ho sé. Però he volgut aprofundir sobre la paternitat conscient i en aquesta ocasió he volgut traslladar una “espècie” de conversa-entrevista amb el psicòleg Alejandro Busto Castelli (PSICOLOGIA CEIBE) a qui vaig tenir el gust de conèixer en persona (virtualment feia temps que ens coneixíem) a la primera edició de CRIANZA EN RED a Barcelona, organitzat per l’editorial Obstare.

Llegir més >>

Confiança en els fills

Confiar sembla fàcil però potser no ho és tant. Confiar en la vida, en nosaltres mateixos i en els que ens envolten, no sempre ho és, de fàcil. Hi ha gent a qui li han fet tan mal, o ha patit tant al llarg de la vida que, per naturalesa, són desconfiats de mena i no ho poden evitar. Els agradaria confiar, estar tranquils, però sempre desconfien, de tot i de tothom. No poden creure que les coses acabaran sortint bé, ni tampoc poden acabar-se de deixar anar i confiar plenament en ningú…

Llegir més >>

Mai llencem la tovallola

Hi ha moments en la criança dels fills que són difícils: alguns perquè ho són realment i d’altres que no ho són, però els adults els vivim com si fossin una autèntica tragèdia. El pitjor, sens dubte, des d’una malaltia del fill, però també etapes que poden ser complicades com ara l’inici, en l’adaptació de tots a una nova vida amb fills, o la fase en què els nadons criden, o quan s’enfaden moltíssim i ens ho mostren, o quan no poden suportar la separació dels pares, o el procés de control d’esfínters, o l’etapa de terrors nocturns, o les mal anomenades “marranades”… i podria anar continuant amb un llarg etcètera. Cadascú vivim cada etapa no com volem sinó com podem. En base a les nostres vivències anteriors, a la nostra consciència i a la informació que haguem tingut o no sobre aquella qüestió en particular… I a vegades ens preocupem molt, moltíssim.

Llegir més >>

Dos mons, un mateix moment

La Marina estava cansada, molt cansada. Feia dos mesos i mig que havia nascut el Pere, el seu primer fill i fins al moment no havia dormit més de dues hores seguides. Es notava esgotada, sobretot perquè durant molts dies, al vespre, el Pere plorava i plorava i calia passejar-lo amunt i avall a coll més d’una hora per aconseguir consolar-lo i, malgrat ser tan i tan petit, el Pere deixava clar que qui volia que el passegés era la Marina i no el Quim, el seu pare. Ella ho feia de gust, es veia capaç de sostenir el plor del Pere, però alhora, era com si aquella estona passejant-lo sentint-lo plorar i cridar desconsoladament, se li endugués la poca energia que li quedava. Li havien dit de tot; que eren còlics, que potser es quedava amb gana… però alguna cosa li deia a la Marina que el que li passava al Pere és que li costava adaptar-se. Adaptar-se a la nova vida de bebè que li tocava viure.

Llegir més >>