“Vincles. Gestació, part i criança conscients”, ara també en castellà
El 6 de juliol, surt a la venda en castellà “Vínculos. Gestación, parto y crianza conscientes” Aquest llibre el vam
Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. Al meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.
Fes servir el cercador per trobar el que necessites.
El 6 de juliol, surt a la venda en castellà “Vínculos. Gestación, parto y crianza conscientes” Aquest llibre el vam
Això d’avui són paraules majors: enredar a la meva mare perquè entri en els meus vídeos (malgrat la seva reticència inicial) i
Per què molesta tant la criança amb vincle? Per què? Recordo quan la meva mare estava embarassada del meu germà.
T’ho has preguntat mai? Doncs aquí tens la resposta: Què t’ha semblat? 😉
Estimar-te. Estimar-te des del fons. Estimar-te amb la pell i amb els ossos. Estimar-te, per primera vegada, des de la invisibilitat del que només es pensa. Estimar-te des del tacte, després: beneïdes mans, que podien tocar-te. Estimar-te per tot i per res. Perquè no puc fer altra cosa, perquè amb això, no hi ha escapatòria.
Quan jo era petita m’encantava l’assignatura de “gimnàstica”, però hi havia uns dies que tocava atletisme i aquell era el dia que em volia amagar sota el llit i no sortir-ne. Córrer amb els companys mentre el professor tenia un cronòmetre a la mà em feia posar nerviosa perquè això de córrer no m’agradava gens. Córrer a l’sprint un moment encara, ho tolerava. Però això de “Doneu 3 voltes a l’escola” i estar corrent 15 minuts o més traient el fetge per la boca, ho detestava i sempre arribava de les últimes.
Aquesta setmana fa 4 anys que em vaig llençar a Internet, a explicar al món sencer qui era, què creia i per què. Em vaig exposar com mai m’havia exposat abans i vaig començar l’aventura d’expressar-me públicament en un munt de temàtiques que, fins aleshores, les tractava en l’àmbit familiar. Tenia els meus dubtes, vergonyes i inseguretat però ràpidament tot es va dissipar. La resposta que va tenir el blog va ser extraordinària i ho continua sent.
Em podria passar hores miran-te… Admirant-te. Comptant les teves pestanyes llargues com un dia sense pa… Resseguint amb la mirada els foradets del teu nas petit i tendre… Pentinant-te amb les mans, amb els dits passant entre aquests cabells de color encara indefinit…
Fa molts dies que em moro de ganes d’escriure i no sabeu què és que les paraules se t’atropellin dins el cap i no tinguis ni un segon per escriure-les! Últimament m’estic acostumant a escriure a les “notes” del mòbil amb una mà mentre amb l’altra sostinc la Lua que dorm sobre meu o mama… Pensava: “el primer que hauràs de fer al blog és explicar el part i tot el que va passar després” i us prometo que durant dies he anat pensant què dir. Però no em surt. No em surt. Fins i tot algun dia m’he posat davant l’ordinador (miracle!) intentant escriure alguna ratlla sobre el naixement de la Lua però en sóc incapaç. Encara no puc. I no sé si és perquè encara no en tinc ganes, o si perquè el dia a dia se’m menja amb coses també molt importants per explicar que tinc més ganes de compartir. No ho sé. El cas és que he decidit que deixo d’atabalar-m’hi. El dia que menys m’ho esperi començaré a compartir tot el que va passar aquells dies i ja no podré parar. Segurament serà quan estigui a punt per posar-ho tot a lloc, tornar-hi a entrar i tornar-ho a reviure.
Rebràs un ebook i una relaxació guiada