I un dia… s’adapta!

26.10.2012

 

Aquest no era el post que havia de publicar avui. Però a vegades la vida et porta sorpreses, coses que no t’esperes i que canvien els plans. Aquesta és una d’elles: ja sabeu que des del 12 de setembre, acompanyo la meva filla en el procés d’adaptació, alguns dies jo i d’altres el seu pare. Podeu veure els posts “ADAPTACIONS REALS JA!” o “VISC EN LA CLANDESTINITAT” on parlo de tot plegat, pels que no sapigueu la història.

 

La Laia ha anat contenta a l’escola des del primer dia: en tenia moltes ganes i a més, no havia de patir perquè la mare no marxava. Les primeres setmanes van ser dures: sobretot per mi. Veure tants nens plorar desconsoladament quan marxaven els seus pares se’m va fer molt difícil. Em removia per dins. No poder-los abraçar, haver-me de quedar només acompanyant la meva filla sense intervenir, actuar com una mera observadora m’era realment complicat. Jo mateixa entrava en contradicció: l’instint m’empenyia a abraçar, a acompanyar als que no tenien acompanyant, però aquest no era el meu paper i el meu cap em deia “tu no et pots moure. Tranquil·la. Ets la mare de la Laia, res més”. Tan plor als morros, removent-me potser el meu de quan era petita, sense poder-hi fer res em va fer agafar una afonia que em va durar quinze dies!

 

Ella estava tranquil·la; feliç d’anar a l’escola però encara amb moltes reserves. Molts nens, un espai tot nou i una mestra amb qui encara no havia establert el vincle feien que es mogués poc del meu costat. Feia coses, però de seguida venia a trobar-me altre cop. Li costava. Tenia por. Ella no ho deia, però aquí el seu joc simbòlic ha tingut un paper cabdal. En comptes de dir-me “m’espanten tants nens” em deia… “el meu fill (ella sempre té fills per tot arreu) no vol marxar d’aquí a prop meu perquè diu que allà toquen tambors” (els tambors, a la Laia, li fan por). Jo li respectava. Deia “d’acord, doncs digues-li que es quedi tranquil, ja anirà agafant confiança” i així, hem anat fent, parlant del tema directament amb ella (de l’escola, dels nens, etc) i a través del joc.

 

El fet d’haver pogut estar tots els matins al seu costat ha fet que sapiguéssim què passava a la classe, quins conflictes hi havia, com eren els nens… i parlar-ne després a casa amb la Laia… veure què li feia més respecte, què li agradava més… Ha estat extremadament interessant. Molt més del que m’esperava, sens dubte.

 

Com en totes les adaptacions (o gairebé totes) la Laia també s’ha posat malalta i hi ha hagut uns dies que no hem anat a escola. Després, tornar-hi, agafar el ritme altre cop no ha estat fàcil i ha semblat que tornàvem enrere. Emocionalment ell i jo ens hem mantingut ferms, creient i sabent que l’adaptació real que estàvem fent i que ens permetien fer era el que volíem. És cert que a estones m’he avorrit, preocupat o agobiat pensant “buf… quant temps haurem d’estar aquí? Fins quan? Com ho farem?” i he hagut de lidiar amb la meva necessitat de temps per mi, de temps per fer tanta feina com tinc acumulada… però, per sort, no m’he desesperat i he tingut més paciència de la que em semblava que tindria en un principi.

 

Quan ens preguntaven família o amics “encara hi aneu?” dèiem “sí, encara” i prou. No érem els únics pares que acompanyàvem, però sí que és cert que ja començàvem a ser dels últims que encara no marxaven de la classe. En aquest temps no m’he cansat d’aprendre: estar a prop dels nens és un privilegi extraordinari. De debò. Ja ho vaig dir en el post “LA MESTRA”… els nens són petits mestres i no tenim ni idea de tot el que podem aprendre estant-hi a prop… Tan de bo ho tinguéssim tots més present i els observéssim més, els deixéssim parlar més i intervinguéssim menys…!

 

Però tornant al tema… Aquest dilluns, de sobte, la Laia no es va moure del costat del seu pare. Com si haguéssim fet mil passos enrere. “Merda!”, vam pensar, perquè semblava interminable. Al migdia, dinant tots tres junts li vam explicar que crèiem que estava preparada per jugar tranquil·la, per estar bé a l’escola sense necessitat d’estar enganxada amb cola al nostre costat. Que crèiem que havia de fer un pas més. Que no teníem pressa però que a l’escola no podia estar tan a sobre nostre, que no era l’objectiu. Va dir “d’acord. Ja no en vull parlar més”. I vam canviar de tema.

 

A la tarda, la gran sorpresa: a la banyera, ella i jo jugàvem que érem dues amigues que ens trobàvem a la piscina del gimnàs:

 

Ella: Hola, què tal, com estàs?


Jo: Molt bé. Avui he vingut a nadar una mica. Només puc venir un dia perquè la resta he de fer l’adaptació amb la meva filla, que no es vol quedar a l’escola encara sense mi.


Ella: Ah, sí? Jo amb el meu fill ja no m’hi quedo. El deixo a l’escola, vaig a fer coses i el torno a buscar més tard.


Jo: Quina sort! Jo encara no?


Ella: Per què?


Jo: Perquè no vol que marxi… Diu que encara no està preparada…


Ella: Jo crec que sí que està preparada. Mira, tu li expliques ben explicat. Li dius ara marxaré a comprar i et vindré a buscar després amb les altres mares. I te’n vas tranquil·la.


Jo: Ja, però i si plora?


Ella: No plorarà. Està preparada i sap que hi ha la mestra. I si plora, serà només un moment.


Jo: Ah, val, ho provaré… Saps què, és que no vull que pateixi.


Ella: Ja ho sé, però no patirà. Tu has d’estar tranquil·la. Ja està preparada.

 

Jo tenia els ulls com dues taronges i em pessigava per saber que aquella conversa estava sent real. Vam continuar jugant i ja no en vam parlar més. Quan ja dormia el seu pare i jo en vam parlar “Més clar no ens ho pot estar dient, no?”, vam dir-nos.

 

O sigui que l’endemà vam entrar a la classe com de costum i quan ja no hi havia nens que ploraven i tot estaven la mar de bé, inclosa ella, li vaig dir:Laia, et sembla bé si marxo a comprar?”. I ella em va dir: “I si hi vas després quan sortim?” “Després tens massa gana i hem d’anar directes a casa”. “Val, d’acord. I em vindràs a buscar per la porta que vénen totes les mares?” “Sí. Et fa il·lusió?” “Sí! I després li explicaré al pare que m’he quedat sola a l’escola” Li vaig veure l’emoció i els nervis a la cara. Li vam dir a la mestra que jo me n’anava, li vaig fer un petó i vaig marxar. Tranquil·la, tal i com ella m’havia dit que havia de marxar. Les dues tranquil·les. Sense plors, sense angoixa, sense trauma.

 

Quan la vaig recollir ella era feliç “No he plorat ni una mica, mama! Ho he fet molt bé! Ja sóc gran!” la seva cara d’haver fet un pas important a la seva vida no tenia preu. De veritat… vam poder viure un moment increïble dins el seu desenvolupament i creixement. La seva felicitat durant tot el dia va ser enorme. Ho ha explicat ja a tothom… I així hem continuat.

 

Ara estic sola a casa, a punt d’anar-la a buscar, escoltant música i escrivint i sóc feliç. D’haver-la pogut acompanyar en això tan important que ha passat. D’haver tingut sempre la confiança de què ella faria el pas, de què seria capaç, i d’haver tingut tant jo com el meu company la paciència durant tants dies, donant-li la mà en els moments de por i dubte, i donant-li confiança de què sí, que estava preparada.

 

La Laia es fa gran: nosaltres ho sabem i ella també. Viure al seu costat és un privilegi que mai em cansaré d’agrair prou a la vida. Si mai heu de passar per això, només un consell: confieu i mai, mai… defalliu. L’adaptació real sense plors ni angoixa és possible. I per mostra, un botó!

 

PD: Gràcies a l’escola Ítaca, que fa possible adaptacions reals. Gràcies a la mestra, per la paciència de tenir-nos als pares allà i gràcies als que ens han animat també en aquest procés.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.