Jo també sóc una mare "pesada"

Febrer 2010

Ahir em vaig anar a tallar els cabells. Vaig entrar a una perruqueria. Sí, després de set mesos de no tallar-me’ls, la meva melena havia arribat a una situació diguem que “insostenible” ;). El que passa és que la recent maternitat et deixa poc espai per segons quines coses. Ja no només ets tu qui ha de quadrar una agenda sinó que t’ho has de combinar amb una segona persona perquè es faci càrrec del teu fill@. Finalment vam trobar el dia i l’hora, i jo, tota sola, em dirigia cap a la perruqueria sentint-me absolutament estranya d’anar sense la Laia pel carrer. Em sentia com si em faltés alguna cosa… com si la gent m’hagués de veure i dir “S’ha descuidat la seva filla!” o “On va, sense la Laia”… Em sentia com ridícula passejant, després de sis mesos absolutament acompanyada, sola. Com si ja hagués oblidat caminar pel carrer, sense empènyer cap cotxet o sense dur la meva filla penjada de la motxilla.

Finalment vaig arribar a la perruqueria. Em van rentar el cap. Em van fer aquell massatge que, us ho juro, mai havia valorat tant com ahir… Oh, per favor… que bé que se’m posava aquell massatge al meu crani, a les meves cervicals amb sabó… Llavors eixugar una mica i tallar, com sempre, res de nou. El que sí que era nou era el que jo sentia asseguda allà a la butaca. No em podia relaxar. Els primers vint minuts sí, estava relativament relaxada, gaudint del rentat de cap i aquestes coses. Però després era com si ja tingués una mica de punxes a sota el cul. Pensava en la Laia i en el seu pare… “On deurien estar passejant?”, “Qui sap si ja dorm, la Laia, al cotxet”, o “Espero que no estigui plorant”… Fins que, -gràcies, Déu meu- a la perruquera se li va acudir preguntar-me per la meva filla. Aleshores vaig contestar, tot veient, amb sorpresa, com el fet de parlar-ne m’acostava més a la Laia i podia tolerar una mica més la distància que ens separava per primera vegada des que havia nascut. Parlar-ne m’alliberava la tensió que em provocava el no estar a prop seu. Deduïa i racionalment sabia que segur que ella estava bé. Si no hagués estat així, el seu pare me l’hagués duta sense ni dubtar-ho un segon. Per tant, SABIA que ella estava bé. Però inconscientment, continuava tement que tingués gana i jo no fos a prop per donar-li el pit, o que plorés i jo no hi fos per consolar-la. Però quan vaig poder dir a la perruquera que tenia una filla preciosa, que ens anava tot molt bé i que estava passejant tranquil·lament amb el seu pare mentre jo em tallava els cabells, em vaig anar sentint cada vegada més i més relaxada. I llavors vaig entendre aquelles mares que en una altra època m’havien semblat una mica “pesades” perquè quan venien a treballar sempre parlaven dels seus fills petits. Ara ja entenc perquè ho feien i els demano disculpes per haver-les jutjat amb tanta ignorància. En tot cas, jo ara també sóc una mare “pesada”.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.