L’altre Juli

El Juli era un altre. Des que havia nascut la seva filla, ell era un altre. Ni en els moments més optimistes, la seva companya Blanca s’hauria pogut imaginar fins a quin punt hauria canviat el Juli convertint-se en pare. Hi havia estones que ella se’l mirava embadalida pensant, “no pot ser que sigui el mateix home que fa un mes”, perquè havia passat del més gran dels escepticismes respecte a la paternitat, a quedar-se absolutament enamorat d’un bebè petitet i rosadet que es deia Lua i que per ara només feia que mamar i dormir.

El Juli s’havia endolcit, s’havia estovat. Alguna cosa s’havia remogut dins d’ell el dia que l’havia vist néixer. Va plorar, i ho va fer com una magdalena. De l’emoció, de la tensió, del profund amor que havia sentit cap a la criatura i cap a la seva dona. Era això, segurament, el que l’havia transformat. Sentir-ne tant, d’amor aquell dia i tots els següents que anaven venint. Era feliç. Era feliç de tenir-les amb ell, de poder gaudir d’aquella petita Lua a qui se li havia de canviar el bolquer, vestir-la, fer-li carantonyes, dormir-hi ben a propet…

El primer dia que havia tornat a treballar havia estat un drama. S’havia adonat que s’enyorava a la quarta trucada que havia fet a casa per demanar a la Blanca “què feu?”. Volia ser a casa. Amb elles, i gaudir de més temps d’aquella paternitat tan recent que li havia, literalment, canviat la vida. Perquè la seva vida ja no la vivia com abans: ni amb les mateixes prioritats ni sota els mateixos paràmetres. El Juli tenia la sensació, també, que tot havia canviat. Era més feliç i alhora, patia més. De no veure-les, de què els passés alguna cosa mentre ell no hi era… Tot això era nou i a estones, li costava adaptar-s’hi.

Però en el fons, tot li agradava. Absolutament tot, també els moments de descontrol a casa si a la Lua li entrava aquell neguit en fer-se fosc i en què semblava que res la calmava. Patia però li agradava si patir significava fer-ho per la Lua. Perquè volia dir que la Lua era allà, amb ells. I per sempre.

Quan ja feia unes setmanes que era pare, els seus amics el van convidar a sopar. “Va, vine, que juga el Barça i soparem una mica i així, de pas, celebrem que t’has tornat un cursi!”. Ell no es molestava, no sentia cap mena de vergonya d’haver-se endolcit, al contrari. No entenia com era possible que els seus amics no en fossin, de pares. Va dir que sí, que hi aniria. Tenia ganes d’explicar-los com n’era això de fantàstic: llevar-se amb la Lua, mirar-li aquell somriure dels matins en què sembla que tot li faci gràcia… Volia dir-los que era feliç sent pare i que fessin el favor d’espavilar, perquè això de ser-ne era el més increïble que els podria passar mai.

Quan es van trobar en aquell bar on solien veure els partits de la Champions, tots el van felicitar i abraçar. Ell estava content, també tenia ganes de veure’ls. Van demanar una ronda i també entrepans per tothom, patates, olives i algunes coses més per picar. Faltava mitja hora perquè comencés el partit i sí, els primers minuts van ser pel Juli i la seva filla. Però de seguida la conversa va tombar cap a altres històries i a ell li va semblar que no n’havia tingut prou, que encara no els havia pogut dir com n’era de maca. No, no volia fer-se el pesat i va deixar que tot canviés de tema. Volia ensenyar-los les fotos que tenia al mòbil però tampoc ho va fer.

De sobte tots parlaven de feina, dels últims esdeveniments polítics i cap al final, del Barça i de si avui guanyarien o no, que es veu que ho tenien difícil, deien. I al Juli, ni li interessaven els temes de feina, ni la política i molt menys, avui, el Barça. Va començar el partit i amb prou feines mirava la pantalla. Va acabar-se l’entrepà mentre veia com els altres vibraven amb els xuts a porteria. Fins i tot en això havia canviat?, es preguntava… Potser era ara al principi i al cap d’un temps tornaria a sentir-se com ells, absolutament captivat pels temes que aquell dia els interessaven. Però avui no. Avui, només tenia ganes de tornar a casa i estirar-se al costat de la Blanca i la Lua. Va agafar el mòbil i va teclejar “nena, això és un rotllo… No crec que trigui gaire a tornar a casa… M’avorreixo! M’ho passo molt millor quan estic amb vosaltres! 🙂 ”.

Ella va sentir que el mòbil vibrava i quan va llegir el que li enviava el seu company, es va emocionar de sobte. Les hormones del postpart l’havien estovat també a ella fins a uns límits inimaginables. Ell se n’enreia i li deia “nena, és que plores amb els anuncis!”, però ella no ho podia evitar. S’emocionava dia sí i dia també.

Mentre el Juli feia veure que li interessava el partit del Barça, el cap se li n’anava. Es preguntava quin dia havia sorgit aquell abisme entre ell i els seus amics. Es preguntava si sempre més hi seria. Es preguntava si ells també ho havien notat, o estaven tan absorvits en les seves realitats que no s’adonaven de fins a quin punt havia canviat la seva. Mirava en Messi i la pilota i es preguntava si això el faria sentir bé: quedar amb uns amics que no s’adonen que ja no t’interessen les mateixes coses. Es preguntava si podria, algun dia, transmetre’ls amb la màxima fiabilitat fins a quin punt s’arribava a estimar a la Lua. Es preguntava si allò que estava passant ara, el fet de sentir-se’n tan lluny, seria o no un camí de no retorn.

Va decidir que eren massa preguntes i que no tenia ni temps ni ganes d’intentar respondre-les. Va dir-los que estava fet pols (mentida) i que se n’anava cap a casa, que l’endemà s’havia de llevar molt d’hora. Havia aguantat fins a la mitja part. Sembla que quan tothom s’aixeca per anar al lavabo o a demanar una altra ronda, queda més dissimulat abandonar el vaixell. I així ho va fer. Va xocar-los la mà a tots i va contestar, “sí, quan volgueu”, quan li van dir “a veure quin dia venim a casa i ens presentes la Lua!”.

I va sortir, finalment, d’aquell bar, trobant-lo (per cert) més rònec del que abans li semblava. Va pujar al cotxe i va mirar el rellotge. “D’aquí deu minuts sóc a casa” va dir en veu alta, i acte seguit va pensar que amb una mica de sort, encara veuria la Lua desperta.  Va posar les claus al pany i en dècimes de segon, arrencava.

PD: Gràcies, Jordi i Anna, per aquesta foto tan xula!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.