mala madre

maternitat: La mala mare

Una de les preguntes que segurament es fan totes les dones que esdevenen mares és “sóc una mala mare?”.

N’hi ha que potser només se l’han feta un o dues vegades, n’hi ha que unes quantes més, i n’hi ha d’altres que se la fan molt més sovint del que els agradaria.

Jo també m’he fet aquesta pregunta alguna vegada i sincerament, ara mateix ja no recordo els motius, però sí que en recordo la sensació: la de no saber si era mereixedora d’aquella filla que em necessitava tant i que m’estimava tant. D’aquella criatura tan bella, tan vulnerable i petita que depenia absolutament de nosaltres.

Amb el temps m’he adonat que és una por comuna, que tenen moltíssimes dones, moltes més de les que ho diran obertament algun dia.

Perquè reconèixer aquesta por, o millor dit, aquest dubte, costa molt. Dir a algú: “No sé si sóc una bona mare…” és despullar-nos completament, obrir-nos a l’altre perquè vegi com en som, també nosaltres, de vulnerables a vegades.

A vegades sentim que no en sabem prou, que no ho fem prou bé, que no som prou per aquell fill tan increïble que un dia va venir a nosaltres… I ens sentim morir… Perquè volem fer-ho molt bé, perquè volem ser perfectes, perquè volem ser… la millor mare del món.

I no sabem com aconseguir-ho, perquè a vegades ens saturem, a vegades plorem, a vegades ens desanimem o sentim ofec amb tanta demanda, o a vegades simplement, ens trobem perdudes en un mar de dubtes i de sentiments ambivalents que no tenim ni temps per pair i ordenar…

Per això, sempre que puc i ho penso, dic a la dona que tinc davant que és una bona mare. Perquè ho crec fermament i perquè gairebé posaria la mà al foc que no li ho han dit gaire sovint.

En ocasions, després de mesos de cuidar un bebè, em diuen que no li ho han dit mai encara i es posen a plorar. Perquè necessiten… necessitem saber que sí que en són, de bones mares.

Que algú ens ho digui, que algú ens reafirmi en allò que fem per primera vegada i que anem aprenent a trompicons i entrebancades…

Però hi ha una part que ens toca a nosaltres: preguntar-nos si som massa autoexigents, si ens passem de frenada en aquesta voluntat de ser… la millor mare del món. Una mare perfecta que… no existeix!

L’autoexigència exagerada ens perjudica perquè ens fa estressades, excessivament preocupades, instal·lades en el dubte constant i massa sovint,… de la culpa.

La culpa és una càrrega que ens porta tristesa i desil·lusió. Posar les coses al seu lloc, intentar entendre que ningú és perfecte, tant si és mare com si no, tant si és pare com si no… cadascú té les seves imperfeccions i belleses, els seus punts flacs i les seves virtuts.

Aconseguir quedar-nos tranquil·les amb la manera que tenim de criar els nostres fills, amb la manera d’anar construint aquest nou “jo” que s’ha obert davant nostre des del dia que ens vam saber embarassades, ens ajudarà a poder trobar la “pau” amb la nostra maternitat.

Potser no ho farem tan bé com ens agradaria, o tan bé com esperàvem de nosaltres, però… què hi farem; simplement ho fem tan bé com sabem i tan bé com podem a cada moment amb les eines i les creences que tenim, i amb el nostre bagatge. Ni més ni menys. Igual que ho van fer els nostres pares amb nosaltres, i els seus pares amb ells…

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats