T’explicaré una conversa d’avui amb la Lua (5,5 anys) per si t’ajuda: mai li ha agradat rentar-se el cap. Es va passar anys plorant caaaaaaada vegada. Un dia va parar i va començar a portar-ho millor, però tot i així, hi ha dies que es segueix enfadant.

Avui s’ha començat a queixar-se: “no vuuuuull”, però ja estic curtida en això, i molt calmada, li he preguntat si amb l’àvia, de vegades quan la banya, també es queixava així. “No, mare, segueix sense agradar-me amb ningú, però amb tu tinc més confiança per dir el que sento, que és que em molesta molt”.

No és res personal. No ens prenen el pèl. No ens prenen per idiotes. No ens volen fastiguejar ni manipular. No és que siguem unes toves o que tinguin “mamitis”. No és que no sapiguem posar límits ni que sigui culpa de la teta, o de no renyar-los. No és que la criança conscient sigui un error. No és res de tot això i que potser has sentit i escoltat mil vegades. És, simplement, que et sent que ets un “espai segur” on treure el que li passa a dins. És que sap que pot explicar-te com ho viu perquè intueix que l’estimaràs malgrat tot. És que no modula ni és assertiu/va i per això ho expressa d’aquesta manera a vegades tan desagradable.

Però van creixent i amb la nostra ajuda, van aprenent a expressar-se millor sense fer mal a ningú. A poc a poc. Pas a pas. No és fàcil créixer. Confia tant en ell/a com ho fa en tu. Tant de bo ressoni.

Article publicat a InstagramFacebook el 15 de novembre de 2019

Leave a reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada