Pànic: compromisos socials

Els compromisos socials acostumen a ser compromisos familiars, que mentre no tens fills els passes com si res (amb mandra, però com si res) però un cop arriba el primer fill, aquell compromís se’t planta al davant com una muntanya costaruda, molt alta i a la qual saps que has de pujar gairebé sense bombona d’oxigen! I fa por.

Tu tens a coll un bebè d’un mes, o de quatre, tan hi fa, i et sents mare primerenca, mare lleona, mare vulnerable. Saps que tenies la cuirassa però ara no recordes on l’has deixada perquè fa temps que el postpart no et dóna ni un minut per posar-te-la a sobre, i vas mig despullada, ensenyant a tothom les emocions més amagades, les alegries més profundes, i a vegades, també les vergonyes. Ah, i les tetes, que me n’oblidava.

I aleshores et truca la teva tieta, o ta mare, o el teu sogre, o aquella cosina que encara no coneix el teu fill i et recorda que el dia 3 o el 28 d’aquell mes teniu aquell “gran” dinar. Gran per la quantitat de gent que hi assisteix de totes les edats, no perquè t’ho hagis passat mai gaire bé. I t’entra el pànic. Cridaries: “mama, por!!!”, però resulta que ara la mare ets tu i no li pots dir a aquell bebè petitó i preciós que la seva mare està cagada per anar a un dinar de família. Què pensaria!? Total, que et fas la forta i et dius a tu mateixa que ho superareu, però en la intimitat, amb el teu company, li confesses que pagaries els diners que no tens per no anar-hi. Que et fa por la cunyada pesada, aquella que sempre ha estat invasora, o els crits que s’acumularan en aquella sala, que et fa por el tiet que sempre fa bromes horribles que no fan cap gràcia, que et fa por la tieta, que saps que acabarà fent un comentari sobre la teva maternitat que no t’agradarà… vaja, no saps per què i avui et fa por tothom i l’únic que saps és que NO VOLS ANAR-HI. “Però hi hem d’anar” et diu ell i saps que té raó perquè si no és ara, serà més endavant, però les famílies hi són i els compromisos socials o familiars, també, agafadets de la mà.

Total, que arriba el fatídic dia i tu ja en fa tres que dorms malament a la nit. No pel teu fill, que és un sol, sinó perquè estàs histèrica pensant què passarà, què diran. I no ho dius a ningú, per por que pensin que estàs boja, però tens por que l’agafin a coll. Bé, por no, millor dit: NO vols que l’agafin a coll i saps que inevitablement, algú te’l prendrà dels braços. Arribes al lloc en qüestió i sí, hi ha tot el soroll que t’imaginaves que hi hauria. I sí, la invasora és la primera en arribar i arrencar-te el teu fill sense ni preguntar-te com estàs. I més o menys, tot va com ja t’ho havies imaginat. No en va has viscut tantes i tantes trobades familiars com aquesta! A poc a poc et vas carregant i amb comentaris com “em sembla que vol dormir, dóna-me’l” intentes que et tornin el teu fill i sentir-te una mica més tranquil·la. Però ells contraataquen amb “però si està encantat d’estar amb la tieta/o amb l’àvia/o amb el padrí/o amb la filla de cosina!”. I és la primera vegada que desitges que el teu fill plori perquè te’l donin i puguis fugir d’allà oblidant que mai hi has estat! Però avui el nen no té ganes de plorar, vès quina cosa, i t’aguantes. Fins que arriba un moment que fa “ue”, molt fluixet i dius que plora, que ha de mamar. Ells et diuen que no han sentit res i tu no saps si t’ho has imaginat o si ha estat així. Te l’endús en una habitació a part i tanques la porta gairebé bloquejada amb una cadira perquè no hi entri ningú, com a les pel·lícules. I respires. I gairebé plores! (Merda, que se m’escamparà el rimmel, que aquest no era d’aquell per banyar-se!!!).

Saps que al menjador parlen de tu, i segurament diuen que estàs massa pendent del bebè, que ets massa possessiva, que es nota, que ets primerenca, que el mimaràs, que els bebès s’han d’acostumar al soroll i als crits, que no passa res, que si el malcries serà un nen esmirriat amb poca sang a les venes! I tu només vols o tallar-te-les i morir allà mateix, o marxar, marxar, marxar i arribar a casa, a l’únic lloc que et sembla segur per criar el teu fill. Li dius al teu company que no pots més, que “sisplau, marxem d’aquí”. I ell ni et qüestiona perquè sap que ara mateix podries ser una “chica Almodóvar” i interpretar “Mujeres al borde de un ataque de nervios”. Acaba de mamar i dieu que us n’aneu, que el nen ha estat costipat (mentida) i que voleu tornar a casa. Ells saben que és una excusa i us ho fan saber amb comentaris com “doncs jo el veig tan eixerit!”, però ara ja estàs tan apurada que t’és igual el que pensin. Només vols fugir. I ho fas, amb la cua entrecames, jurant i perjurant que no hi tornes mai més, que ha estat horrible, que a veure on s’ha d’anar per “divorciar-te” de la família?… I t’embalantones i li dius al teu company que no tornareu a cap compromís social que no us vingui de gust, i que, val, si hi heu d’anar, només serà una estona, i que val, si us hi heu de quedar més temps, no deixaràs que ningú l’agafi sense el teu permís, i que posaràs no sé quantes normes perquè no t’envaeixin el teu espai i la teva intimitat.

Quan després de donar el pit, passejar el teu fill, consolar-lo (perquè ha plorat com mai en arribar a casa. “I per cert, podies haver-ho fet abans, això!”) tornar a donar el pit, tornar-lo a passejar,… el poses a dormir, caus rendida damunt del matalàs. No pots amb la teva ànima, estàs baldada i ja no saps si el teu fill s’ho ha passat fatal per la teva família o perquè tu estaves tan angoixada que li has transmès tot. Merda, ara a sobre sents culpa! La cirereta que faltava al capdamunt del pastís per sentir-te com una merda; mala mare, mala filla, mala neboda, mala cunyada, mala amiga, mala tot! I plores, ara sí, amb ganes. Per sentir-te tan poca cosa i vulnerable. Per no poder-te fer respectar a tu i al teu fill, per no haver-lo protegit prou, per no haver-te fet valer, perquè encara t’importi el que pensin de tu, per haver oblidat on carai vas deixar la maleïda cuirassa abans de parir i per no ser la dona forta i segura que eres abans d’embarassar-te. “Què ha passat amb mi? Qui m’ha abduït?” I t’adorms, demanant a Déu, Alà, Buda o a Santa Rita (que mai has sabut gaire bé qui manava allà dalt) que et doni forces, perquè tu, aquesta vulnerabilitat no l’aguantes més. I sobretot, que si mai hi torna haver un altre compromís social, estiguin ben a propet, perquè puguis passar una mica millor el ditxós tràngol.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.