Reflexión

Per protocol

25.11.2011

La paraula protocol no m’agrada i quan la sento, la pell se m’eriça. I no em refereixo a si per menjar gambes s’ha de fer servir forquilla i ganivet o els dits. Més aviat em fa por quan vol dir que tu, com a persona humana, entres a formar part de la pròpia paraula i et posen dins d’un grup gran de persones que, suposadament, són iguals que tu o que, suposadament, els passa el mateix que a tu.

Si em tornés a quedar embarassada, per exemple, d’aquí a un temps (uns anys, posem per cas), entraria al protocol d’“embaràs de risc”. Què vol dir? Doncs que se’m controlaria molt més, em farien fer moltes més proves, tindrien menys paciència en cas que el part s’endarrerís i un llarg etcètera. No vull dir que no estigui bé, en determinats casos, parar més atenció a situacions “diferents” (del que sigui). Només dic que els protocols tenen un perill i és que generalitzen excessivament i clar, com ja sabem… cada cas és un món.

En aquest blog ja he explicat que quan la nostra filla tenia 2 mesos es va posar, de sobte, a 40 de febre (“EL PRIMER GRAN ENSURT”); infecció d’orina. Després de dos dies d’ingrés i de marxar-ne amb la medicació corresponent, ens van dir que la Laia caldria que es fes tot un seguit de proves preventives. “Per què?”, vam preguntar. Era la primera infecció d’orina (hi ha molts nens i nenes que en tenen quan són petits) i marxàvem de l’hospital al cap de tant poc justament perquè tot estava bé. “Per protocol”, ens van dir. Per protocol, la Laia s’havia de prendre antibiòtic un mes i mig, fins a la propera visita que teníem amb el metge. Aleshores, la tornarien a sondar i li farien unes radiografies després d’haver-li injectat un líquid de contrast. Al cap de sis mesos s’hauria de repetir alguna prova, per precaució. Quan, abans de rebre l’alta em van explicar tot aquest periple de proves, em vaig atabalar. Per mi ja havia estat prou horrible tot el que havia passat durant els dos dies d’ingrés com per imaginar-me més proves, més plors trencadors, més (no ens enganyem) situacions desagradables. Necessitava païr-ho. Necessitava arribar a casa i pensar en tot plegat.

El cap de setmana següent el vaig passar gairebé en estat de xoc; m’havia sortit tot el cansament. Físicament, era com si m’hagués atropellat un camió. Emocionalment era com si em costés digerir la sensació de veure patir la nostra filla i d’adonar-me que ella tampoc era immortal. Els pares, d’alguna manera, ens costa acceptar que els pugui passar alguna cosa. I a mi, m’angoixava la idea de fer-la passar per més proves, sobretot si no eren estrictament necessàries. La resposta de “per protocol” no m’havia convençut gens. O sigui que vaig fer el que acostumo a fer en aquests casos; buscar informació. Vaig trucar a un uròleg, a una doctora de família, a una homeòpata i a una amiga que treballa en el mateix hospital. Tots em van respondre el mateix; no era descabellat esperar a veure si la Laia feia infeccions repetides. Si es tornava a produir el que havia passat, aleshores caldria fer tot el seguici de proves. I preguntant, preguntant, vaig descobrir que tot just uns mesos abans, el protocol de l’hospital era un altre; calia esperar a què el bebè fes 3 infeccions d’orina repetides abans de l’antibiòtic prolongat, del nou sondatge, de la radiografia amb líquid de contrast… I vam prendre una decisió. Esperaríem.

No us diré que les tenia totes. Fer alguna cosa diferent del que t’han dit els que duen bata blanca i saben més coses que tu costa i et deixa, d’alguna manera, en alerta. Van anar passant els mesos i no va aparèixer cap altra infecció d’orina. Tot plegat em va fer pensar en això dels protocols; el nostre cas i el de tants altres nens, tantes dones embarassades que en nom del protocol els fan passar autèntics calvaris. O nens acabats de néixer que, per protocol, han d’anar a neonats per A o per B… Entenc que els protocols existeixin però a mi em fan por. Perquè no tenen en compte la individualitat, cada cas particular, cada circumstància… i fa grups massa grans de persones i casos. Ho sento molt però jo, si puc triar, prefereixo que la paraula “protocol” no es fixi en mi i a poder ser, que passi de llarg… molt de llarg!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats