Plans frustrats

15.4.2011

Qualsevol persona que tingui fills sap que fer plans a vegades és una mica inútil. Però no sé per què, els humans ens entestem en programar-ho tot, en no deixar gairebé res a l’atzar, i a fer-nos al cap mil-i-una fantasies de “quan tingui quatre mesos farem això”, “quan sigui més gran, anirem a la platja i ens banyarem junts i serà molt guai”, o “quan camini ens l’endurem a fer l’Aneto”, o “serà del Barça i anirem junts al camp”… i el més habitual, no ens enganyem, és que ni anar a la platja serà tan idílic com ens havíem imaginat, ni quan camini serà tan fàcil pujar a l’Aneto si no és que volem trigar 4 dies, i segurament, el futbol l’importarà un rave o serà del Getafe. Però és igual, a nosaltres, els pares, ens encanta imaginar-nos situacions i omplir-nos el cap de pardals. I és normal, normalíssim que ho fem. Però amb el temps i una mica d’experiència veus que fer plans, ha servit de ben poc perquè la majoria de vegades, els has hagut de canviar. Allò que t’imaginaves, no s’ha produït mai i en canvi, allò que mai t’hauries pensat, ha succeït i ha estat fantàstic.

A mi em costa no fer plans, ho confesso, i quan la meva filla tenia pocs mesos em vaig imaginar que fantàstic que seria dur-la a la piscina, banyar-nos juntes, i gaudir de l’aigua, tot fent una activitat nova, atractiva i que diuen que va tan i tan bé pels bebès. Me la imaginava capbussant-se a l’aigua, com aquella portada del disc de Nirvana! Durant l’embaràs jo havia anat bastant a la piscina perquè era el millor remei que vaig trobar pel meu mal d’esquena, i estava gairebé segura que, un cop a l’aigua, ella recordaria els moments tan macos que havíem viscut durant la gestació.

Doncs bé, vaig tornar a ensopegar amb la mateixa pedra: “Para de fer plans!”, em va acabar dient la vida… Ens vam apuntar a la piscina, a les “classes” per nadons i mares. Ho vaig anar a comprar tot; un banyadoret talla mini per la Laia, el seu gorret (que em van dir que era obligatori), el bolquer submergible… tenia tot l’arsenal a punt, i una il·lusió immensa. A la piscina ja hi anaven dues amigues amb els seus fills i s’ho passaven bomba. Jo volia afegir-me a aquella experiència i el dia que vam començar a anar a les classes estava nerviosa i tot! M’ho prenc tot com si m’hi anés la vida, sóc així, jo! Ens vam equipar amb els banyadors i quan vaig posar el gorro a la Laia (tenia 4 mesos) em va fer una cara estranya tot dient: “Què em poses al cap?”. Però no va ser res comparat amb la cara que va fer quan vam entrar a l’aigua. Breument us diré que els brams que va fer se sentien des de molt lluny… Vaig pensar que seria un moment i que tan bon punt veiés que bé que ens ho passàvem, pararia de plorar. Jo prou que li deia “oh, que bé que estem a l’aigua, mira com flotes!”, però ella no parava de plorar, indignada, només mirant a la vora com dient-me “fes el favor de treure’m d’aquí!!!”. Al cap de cinc minuts vaig dir a la monitora: “sortim, marxem, està clar que no li agrada”. Vam sortir de l’aigua i quan va veure que ja l’eixugava i que semblava que jo ja no tenia més intenció de continuar amb aquella “experiència suposadament fantàstica”, va parar de plorar.

El primer dia deu ser normal, vaig pensar, i la setmana següent ens vam donar una segona oportunitat. Fallida, totalment fallida. Només entrar a la piscina va començar a plorar i no hi va haver manera. “Has de tenir més paciència”, em va dir la monitora, “hi ha alguns nens que ploren durant els primers dos mesos”. Però jo veia els fills de les meves amigues, que s’ho passaven teta des del primer dia. O sigui que hi ha nens que els mola la piscina i d’altres que no. Així de fàcil. Vaig sortir de la piscina per cames, amb la lliçó apresa. No tenia cap intenció de viure aquell calvari durant dos mesos! Ni parlar-ne! Se suposa que aquestes activitats són per compartir-les i per passar-ho bé totes dues, i estava clar que la Laia, ho odiava. No tinc cap intenció que es converteixi en un Michael Phelps! Vaig acceptar-ho amb esportivitat i no hi vam tornar.

El dia dels plans frustrats vaig tornar a casa enfadada amb mi mateixa; per haver fet tants plans i per no haver contemplat la possibilitat que allò, a ella, podia no agradar-li. Li vaig demanar disculpes i em sembla que em va perdonar. Des d’aleshores, intento no fer gaires plans tot i que sovint, ensopego altra vegada, amb aquella maleïda pedra. Com és que ningú l’aparta del camí?!?!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats