cuando el guión se rompe

Quan el guió es trenca

 

L’Edurne camina de pressa. Fa uns deu minuts que ha sortit de casa i encara sent aquella opressió al pit que l’ofega. Té ganes d’apretar a córrer però no sap cap a on, i no ho fa. Només camina de pressa cap a enlloc, desitjant que cada passa que fa una mica més ràpid li vagi calmant aquell pes feixug que fa dies que sent a la boca de l’estómac i que no la deixa respirar. Ni quan fa un badall, no pot acabar d’inflar els pulmons. Té contínuament aquella sensació tan desagradable de què s’ofega, de què li falta aire, de què no podrà respirar i quedarà plegada a terra d’un moment a l’altre… 

L’Edurne fa tres setmanes que ha parit el seu fill Robert, un fill desitjat i esperat durant anys amb ganes, i malgrat tot… fa tres setmanes que només té ganes de plorar i de quedar-se estirada al llit tot el dia. Fa tres setmanes que no pot suportar el plor del seu fill, i que se sent vulnerable, impotent, inútil, petita i sola. Ho ha fet: ha plorat, s’ha quedat estirada al llit i ha evitat aixecar-se… ha anat tot el dia en pijama i ha fet el mínim que li tocava. De tota la resta se n’ha ocupat ell, que durant les últimes dues setmanes ha fet de pare i de mare i que encara no se’n sap avenir d’això que li està passant a la seva dona. Ell també està espantat, però no de tenir un fill, sinó de pensar que potser ella ja no tornarà mai més a ser la mateixa. Mai l’havia vista així i no sap què fer ni com perquè ella reaccioni i agafi, d’una vegada, la responsabilitat que li pertoca amb el Robert i amb aquesta nova etapa.

Però l’Edurne no pot. L’embaràs va ser normal, el part va anar prou bé, no hi ha aparentment res que pugui fer pensar que això que li passa a ella té una causa òbvia. Ella estaria espantada si pogués. Però l’angoixa no la deixa ni adonar-se de la magnitud de la tragèdia. Només pot centrar-se en això que li passa, i quan intenta mirar-ho de prop, veu aquell forat buit tot negre que l’aterra i tot torna a començar; el pes al pit, les ganes d’apretar a córrer… o de ficar-se a dins del llit, mirar la paret fins a adormir-se i no tornar-se a despertar mai més.

A l’Edurne el seu fill no li diu res, o millor dit, només una cosa: culpa. Sap perfectament que no ho està fent bé, que se suposava que havia de fer de mare, d’estar-hi present amb cos i ànima, de fer-li carantonyes i tenir-lo a coll… i de gaudir-ne… però no pot.

No té ganes d’agafar-lo ni de mirar-lo perquè no se sent mereixedora d’aquest bebè tan preciós que fa tres setmanes va parir. Se sent una estafa. No hauria d’haver estat mai mare perquè no en sap, perquè no sent aquella crida quan mira el seu fill, perquè només té ganes de morir-se… Què ha passat? Per què li passa això?

L’Edurne no s’ho ha passat mai tan malament com s’ho està passant ara. L’Edurne mai hauria dit que cauria en aquest forat just a les portes de la maternitat que tant anhelava. Camina de pressa pel carrer i només pensa una cosa “d’aquí a mitja hora he de ser a casa”, i es posaria a plorar perquè a casa no vol tornar-hi. La seva mare, però, que viu amb ells des de fa una setmana perquè ell havia de tornar a la feina i no podia deixar-la sola amb el bebè, li ha dit “surt a airejar-te, però només mitja hora. Crida, corre, fes el que vulguis, però torna d’aquí a mitja hora, ni un minut més”.

Mentrestant, a casa, la mare de l’Edurne té el Robert dormint als braços i els ulls plens de llàgrimes. Ella no està espantada com el seu gendre, ni té tantes preguntes com té ell, perquè ella sap què passa, ella entén l’Edurne com ningú, segurament, i si no fos perquè ha de fer el paper que li toca ara, també arrencaria a plorar i no pararia. Mira el rellotge de la cuina i resa (ella, que no ho ha fet mai!), perquè la seva filla no s’endarrareixi ni un minut més. No perquè ella no pugui quedar-se amb el seu nét i donar-li el biberó que toca i ocupar-se’n, sinó perquè que l’Edurne arribi o no a l’hora tindrà un gran significat. Si respecta el que li ha dit la seva mare, si torna quan ho ha de fer, voldrà dir que encara hi ha una part d’ella que toca de peus a terra. Sinó, significarà que està pitjor del que es pensaven i hauran de valorar quins passos seguir a partir d’ara… Per això resa, perquè no vol res més que que la seva filla es posi bé i faci de mare com sap que pot fer-ne…

L’Edurne ha arribat fins a un parc i busca amb la mirada un banc que quedi una mica amagat de per on passa la gent. Hi va de pressa i s’hi asseu. Té aquell ofec a dins que no la deixa recuperar el pols i està tan agobiada que es posa a plorar… Es tapa la cara amb les mans i hi ha una part d’ella que s’estaria així, plorant al parc, fins a defallir… “No hauria d’estar aquí… no hauria d’estar plorant sola al carrer… hauria de ser a casa, amb el Robert, donant-li el pit. Però no puc… no en sóc capaç, no em mereix, no seré una bona mare, no puc consolar-lo, ni cuidar-lo… no puc…” això era el que constantment passava pel seu cap mentre plorava. Qualsevol cosa precedida d’un “no”. Sentia una pena profunda i infinita que la duia dins d’aquell forat buit i negre que l’arrossegava cap als racons més temibles que mai havia visitat…

L’Edurne va sentir unes veus i va tornar en sí… “estàs bé?” li va dir una noia… “quina hora és?” li va preguntar ella “falten deu minuts per dos quarts”. L’Edurne es va aixecar i sense dir-li res més va apretar a córrer. Gairebé eren dos quarts! Va córrer i córrer i córrer per tornar a casa… com si fos l’única cosa que no podia no fer bé aquell mes de març terrible…

La seva mare continuava amb el Robert a coll i mirant el rellotge. A dos quarts en punt va sentir el soroll de les claus al pany i va sospirar “Gràcies Déu meu…!” i va tancar els ulls. Va anar al rebedor a veure la seva filla que entrava suada i amb els ulls inflats d’haver plorat. “Vaig a dutxar-me”, només va dir l’Edurne que ni va mirar el Robert. La seva mare va tornar al menjador i amb molt de compte va deixar el bebè al cabàs que hi havia damunt del sofà “dorm tranquil, preciós, i deixa’m parlar un moment amb la teva mare…”.

Va anar cap a l’habitació i la va veure asseguda a la punta del llit, encara suada i quieta. No la va advertir de res i va començar a parlar:

Sé què et passa, Edurne. Sé com et sents. No saps fins a quin punt puc sentir això que sents tu ara. Hauria donat el que fos perquè aquell record no hagués tornat mai més a la meva vida, i menys amb tu vivint el mateix, però les coses no es trien, suposo… Et miro i veig l’angoixa, l’ansietat que sents aquí dins el pit. Et miro i sé que veus un forat buit i negre i sé que creus que no et mereixes aquest fill preciós a qui no has pogut ni mirar, ni alletar, ni vincular-te encara… no et culpo perquè sé com et sents. Sé profundament què sents i per això no puc ni enfadar-me… Va fer una pausa. Li tremolava la veu i va haver d’empassar saliva i dir-se “puc fer-ho” abans de tornar a parlar. L’Edurne, amb el cap entre les mans, no aixecava la vista de terra.

Quan vas néixer no et vaig poder cuidar. A tu, els primers dos anys de la teva vida et van cuidar la teva àvia i el teu pare. Jo, no sé per què, vaig caure en una profunda depressió que em va impedir fer-te de mare. No volia viure, no volia mirar-te per por que me’n donessis ganes… Em sentia tan poca cosa, tan vulnerable, tan incapaç de fer de mare, de fer res bé… Em sentia bruta, una estafadora que no es mereixia tenir aquella preciositat a casa. Només podia plorar i mirar la paret. No et sé dir què em va passar. Només sé que el part em va obrir en canal i va sortir aquesta part de mi que, segurament hi havia estat sempre, però molt més amagada. I va explotar i va agafar les regnes de la meva vida. Va ser amb el temps, amb medicació i a mesura que vaig veure que ja no eres tan vulnerable, que havies crescut, que em vaig anar posant bé. Veure’t més independent va fer que pogués començar-me a ocupar una mica de tu…

Què et puc dir, Edurne? Que me’n penedeixo i que me n’he penedit cada dia de la meva vida. Que tiraria enrere i intentaria sortir-me’n abans i d’una altra manera. Que sento que em vaig perdre dos anys de la teva vida i que no m’ho perdono i que no sé si tu em perdonaràs mai… Que em sento culpable i bruta encara, i sí, poc mereixedora de tenir-te. Que t’estimo més del que mai hagués imaginat i que això, potser, em va espantar tant que només volia escapar-me… No ho sé, Edurne… només sé que ara et veig així i penso no, no, no, no… perquè no puc suportar veure’t patir. A tu, al teu fill i al teu home. Perquè no us ho mereixeu, perquè no us toca viure això, o sí, no ho sé, però no ho vull. Vull que despertis, vull que sàpigues que sé que pots fer-ho, que et puc ajudar perquè ningú més que jo et pot entendre… Que ens en podem sortir i que ho farem, si em deixes, juntes…

Les llàgrimes de l’Edurne mullaven el parquet. La seva mare havia descrit a la perfecció com se sentia ella. Era la primera vegada en aquestes tres setmanes que sentia un cert alleujament i que veia un bri de llum enmig de tanta foscor. Va aixecar el cap i només va poder dir:

Mama….

I es va posar a plorar com un bebè, amb aquells sanglots que fan que tot el cos sigui un gran espasme. La seva mare la va abraçar i li va dir:

Ho sé, filla meva, ho sé… Estic aquí, ara sí que hi sóc… I no marxaré, t’ho prometo. Pots recolzar-te a mi aquesta vegada, perquè no marxo, ni apreto a córrer, ni m’ofego… Et recolzo, Edurne… Hi sóc, per fi, carinyo… I faré que tu també tornis d’aquest lloc horrible que no hauries d’haver vist mai…

Van estar així, abraçades, plorant, més de mitja hora… Després, la mare de l’Edurne se’n a anar al menjador i va veure el Robert despert i silenciós, dins el cabàs. El va agafar a coll i va tornar a l’habitació. Va entrar i es va posar davant de l’Edurne.

Edurne – La seva filla en veure que venia amb el bebè va abaixar la vista.

Mira’m, Edurne. Mira’m. – Ella va aixecar els ulls altre cop i va mirar-la.- Ara vull que miris el teu fill. Que el miris com m’estàs mirant a mi. Sé que et costa, sé que et sembla que no pots, però jo sé que sí que pots. Ho has de fer, em sents? És important i necessari que miris els ulls del Robert.

Mentre deia tot això s’anava acostant a la seva filla. L’Edurne tornava a plorar, mig en silenci, però amb llàgrimes que no paraven de brollar. Va respirar fons i va sentir que aquest cop sí que podia acabar d’omplir els pulmons. Va mirar el seu fill al rostre. Li va buscar els ulls i li va mantenir la mirada. El Robert, callat, també la mirava fixament. A poc a poc, la seva mare li va anar posant més a prop, més a prop, més a prop… L’Edurne plorava ara ja sense fer tan silenci i li mirava aquells ullets profunds de persona que espera pacient, a què passi tot… fins que no va poder més i el va abraçar. El va abraçar com no havia fet mai encara, ni després del part… El va abraçar des del fons del cor, reconeixent-lo, sabent-lo seu, i entre sanglots, a la mare de l’Edurne li semblava sentir “perdona’m Robert, perdona’m… t’estimo… perdona’m, t’estimo… ho sento… ho sento…”

Ella també els va abraçar, a tots dos, entre llàgrimes. Sabia que havia passat quelcom important aquell matí… Mentre tenia la seva filla i el seu nét entre els braços va saber que es vincularien molt abans del que ella ho havia fet feia 34 anys… i per primer cop en les últimes tres setmanes, va poder respirar omplint tot l’espai dels seus pulmons. Va tancar els ulls i va dir en silenci “gràcies!”

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: Ver más información sobre Protección de Datos en el siguiente enlace: Política de Privacidad