cole

S’acaba l’escola

Demà s’acaba l’escola. A partir de dimecres estaré amb 2 nenes a full time.

Val. Igual que moltes de vosaltres.

D’una banda: oh, que bé, fi als horaris. A haver d’aixecar a la gran al matins, al fet que els horaris escolars ens marquin la rutina. Bé. Em ve molt de gust. D’altra banda: oh, Déu, Què farem tants dies, tantes hores juntes?

Reconeixes aquesta sensació? Jo la tinc cada juny i al cap d’uns dies se’m passa perquè entrem totes en un altre ritme que m’encanta, molt més slow. Ser emprenedora i treballar des de casa té, com a cosa bona, que m’ho puc muntar al meu gust i puc conciliar. Les dolentes avui no vénen al cas…

Aquest post és per dir-te: sé el que sents, perquè a mi, a estones, també m’entra el pànic. Però sobretot, per dir-te: ¿I què tal si comencem a viure-ho d’una altra manera?

El que no és possible ni desitjable, ni molt menys agradable, és estar tot l’any esperant que arribin les vacances per després, quan arriben per fi, passar-nos les vacances esperant que arribi setembre. És absurd, oi?

“Però és que la conciliació es complica”. És cert. Molt. La conciliació és un autèntic xurro a gairebé tot el món perquè com ja us vaig dir en el vídeo de dimarts passat, ni es prioritzen els nens ni la maternitat. I llavors hem de portar als nens al casal perquè no podem tenir-ne cura, encara que no vulguin. Un autèntic xurro.

Però el que avui vull fer és animar-vos és a canviar d’actitud. A aquesta por que he sentit jo avui de “Déu, demà passat full time amb les nenes” puc donar-li la volta.

En el fons som bastant responsables de tot el que pensem o sigui que podem canviar la manera de pensar: canviar el neguit per les ganes i centrar-nos en tot el que té de bo, que és molt.

Estarem més juntes i això, per a mi, sempre és bo. Hauré d’inventar activitats, és cert, però ja se m’acudirà alguna cosa, espero. No és gens difícil avui en dia trobar coses per fer amb nens a casa (manualitats, jocs, etc), i fora. Però sobretot, comptaré amb la meva tribu: l’altre dia ja ens vam dir “noies, quedarem molt aquestes vacances, val?”, Perquè no hi ha color entre passar un estiu envoltada d’altres mares amb fills que fer-ho sense xarxa, sense tribu.

No els amarguem les vacances posant cara de pal perquè estem farts d’estar junts. Són els nostres fills i els encanta estar amb nosaltres! Que poc agraïts som de vegades amb ells… crec que ningú té tantes ganes d’estar amb nosaltres que ells. Siguem amables, simpàtics, amorosos, empàtics… Que ja sé que estem cansats, que anem al màxim, que encara nosaltres no tenim vacances, ja ho sé. Però ells no en tenen cap culpa. Cap. I tot i així, sense tenir-la, molts han d’escoltar estiu rere estiu, que els seus pares estan desitjant que arribi el setembre per perdre’ls de vista.

A mi no m’agradaria escoltar això de la gent que estimo. Ni notar pel seu to de veu, pels seus gestos, que volen deixar d’estar amb mi.

Tenim el poder de canviar la nostra manera de veure les coses i la nostra actitud. No tenim per què ser esclaus d’un pensament ( “què llarg que serà l’estiu”) que potser no és ni real. Deixem que l’estiu ens sorprengui. Com millor estiguem nosaltres, més alegres, més feliços, més contents d’estar amb ells estiguem…, millor estaran també.

Imagina’t que estiguessis de vacances amb uns amics amb cara de pal i que rumoregen sotto voce que tenen ganes de tornar per no haver de veure’t tant. Maleïdes vacances, pensaries. Doncs això.

No els amarguem les seves vacances. Ànims a tots i bon estiu amb fills!

 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.