SOSTENIDORS SEXYS, PER FAVOR!

(Si sou dones i mares, segurament estareu amb mi amb què, en general, els sostenidors de lactància són molt lletjos. Si sou homes i teniu fills, segur que també estareu amb mi amb què els sostenidors que duia la vostra dona després de parir eren bastant poc excitants… Doncs bé, unes amigues i jo no ens vam conformar amb els típics de color carn, blanc o negre. Vam declarar la guerra als sostenidors lletjos perquè, a banda de mares, ens volíem sentir dones atractives, sexys i guapes. Ara que teníem els pits grans, era el moment de lluïr-los, no?! I ens en vam anar d’excursió…)

14.4.2011

El post d’avui feia molts dies que tenia ganes d’escriure’l. Us vull explicar una història, una història molt real que vaig viure quan la Laia tenia un mes i mig… i el fil conductor de la història són els sostenidors de lactància. Abans de començar, vull fer un petit incís; petit però molt important. Senyors i senyores que fabriqueu roba interior… podeu fer el favor de fer-ne de maca, sexy i atractiva per a dones que fa poc que han parit? Podeu fer sostenidors de lactància macos, de colors, atractius (i posats a demanar que no valguin una ronyonada?),… vaja, que doni gust posar-se’ls. Que siguin còmodes de dur, que siguin pràctics per treure’t la teta en qualsevol moment, però que, alhora, tinguin les tires mones, siguin macos i fugin dels colors beix, negre o blanc? Les dones que hem parit fa poc temps, ja ens costa sentir-nos guapes i atractives… no ens ho poseu més difícil!!!

Dit això:

He tingut la sort que les noies amb qui vaig compartir la preparació al part s’han convertit en les meves amigues. Molta sort. No és fàcil que en un grup tan heterogeni com el nostre, les nou parelles de prepart haguem acabat sent amics… i dic “amics”, que pot semblar una mica fort, perquè hem compartit experiències tan íntimes, ens hem ajudat tant i ens hem explicat tantes coses que… sí, per mi ja són amics! Total, que un cop vam parir totes, ens vam prometre continuar-nos veient i així ho vam fer fins encara ara, que el nen més gran ja té dos anys i un mes!!! Ens hem continuat trobant cada setmana, els dijous a la tarda… Però d’això ja en parlaré un altre dia. Tornem als sostenidors…

Quan vam començar a veure’ns ja amb els bebès a coll, totes dúiem sostenidors més aviat tirant a normalets-lletjos-sossos. Totes menys una. Una que sempre els duia de colors, macos… vaja, com si no fossin de lactància. La resta de dones, admirades amb els seus sostenidors i cansades de voltar totes les botigues de llenceria veient-ne lletjos i cars, li vam demanar d’on carai els havia tret. “D’Igualada”, va dir, “veniu un dia, i us hi acompanyo!”. Les altres no ens ho vam pensar deu segons i vam dir: “La setmana que ve, totes cap a Igualada!”. I sí, amb els nostres bebès, (3 d’un mes, la Laia amb un mes i mig, 3 de quatre mesos, i un de set) vam quedar un dijous per fer L’EXCURSIÓ… sí, amb majúscules!

Vam sortir de Manresa en caravana, amb dos mares i dos bebès a cada vehicle. No cal que us digui que va ser una aventura; quan un volia mamar, l’altre s’havia cagat. Quan el primer cotxe aconseguia arrancar, llavors havia de parar el segon… i així fins a Igualada.

Jo estava tan emocionada! Nerviosa i emocionada alhora. Des que havia parit, el més emocionant que havia fet havia estat donar el pit, canviar bolquers i passejar. Ah, i rebre visites. Però això d’anar d’excursió amb set mames i set bebès més… era tot un repte. I una incògnita!

M’he descuidat de dir que amb nosaltres venia un amic d’una mare, brasiler, que no parlava un borrall de català ni de castellà, alt, cepat i negre com el carbó. El Macio (em sembla que es deia) flipava. Ens veia a totes rient, cridant… traginant els bebès amunt i avall, i només feia que riure. Riure i cuidar-nos als bebès quan alguna havia d’anar al lavabo, pagar al restaurant on vam dinar o el que fos. Vam estar de sort perquè hi tenia la mà trencada; era sensible i els bebès se’n quedaven prendats. Si va flipar tot el dia, imagineu-vos quan a les cinc de la tarda ens vam plantar davant d’una botiga de llenceria, ni us ho explico!!!

Més que entrar-hi, la vam assaltar. La senyora va començar a treure sostenidors i més sostenidors, i nosaltres, a emprovar-nos-els, a vegades, sense ni entrar a l’emprovador… La botiguera estava al·lucinada, però contenta perquè mai s’havia imaginat que en una tarda vendria tantes peces a tantes mames juntes! I justament això, el fet d’estar juntes i de passar-nos-ho bé, va fer que produïssim més oxcitocina i més prolactina, les hormones per excel·lència de l’alletament matern i de la maternitat, i clar, els pits ens rajaven. Sí, ens sortia la llet a raig, així, sense fer res, sense que el bebè succionés… Ens rajaven i rajaven a totes. No us explico com n’era de complicat emprovar-nos sostenidors sense tacar-los, mentre rèiem, ens passàvem els bebès les unes a les altres per poder tenir les mans lliures i vestir-nos, etc… i amb el Macio més enllà amb uns ulls com unes taronges! Per fer-ne una pel·lícula, de debò!

Després de sortir de la botiga, totes ben provistes de sostenidors pels propers mesos, encara vam anar a comprar roba pels bebès. Vaig arribar a casa a les nou de la nit, rebentada, esgotada, però tan feliç, tan esverada i contenta, que em va costar horrors adormir-me. Com els nens petits, que quan es passen de voltes ja no poden dormir! Vaig ser tan feliç aquell dia… de passar-m’ho bé, de riure sense parar, de compartir la vida amb altres dones com jo. Anava tan col·locada d’hormones que la felicitat em va durar dies. I el que encara és millor, els nostres bebès van ser feliços. Tothom ens preguntava (al restaurant, a les botigues…) “Però que no ploren, aquests nens?” I jo pensava… “no, no ploren, perquè tenen totes les necessitats físiques i emocionals cobertes i perquè a més a més, tenen mares felices, que s’ho estan passant TETA! Què més poden demanar?”.

Gràcies nenes, per tants dies divertits com aquell!!!

PD: El de la foto és el Macio, i la que està escarxofada als seus braços… la Laia! 🙂