S’acaba l’escola

S’acaba l’escola

S’acaba l’escola

Demà s’acaba l’escola. A partir de dimecres estaré amb 2 nenes a full time. Val. Igual que moltes de vosaltres. D’una banda: oh, que bé, fi als horaris. A haver d’aixecar a la gran al matins, al fet que els horaris escolars ens marquin la rutina. Bé. Em ve molt de gust. D’altra banda: oh, Déu, Què farem tants dies, tantes…

S’acaba la primera setmana de curs

S’acaba la primera setmana de rutina en tota regla a casa nostra. I és que la rutina, pròpiament, no comença fins que els nens no van a l’escola: llavors sí que ens tornem esclaus del rellotge! S’acaba la primera setmana de rutina i estic com si m’hagués atropellat un camió! Després d’un estiu respectant molt els ritmes, de slowlife total, tornar a posar-nos en marxa no és fàcil.

Nervis de juny

Jo no sé a casa vostra, però a la nostra portem uns dies amb un esverament que tomba d’esquena! Des que va començar el mes de juny que s’olorava el final de curs en l’estat emocional de la nostra filla gran. Hi ha com una emoció, com uns nervis,… el sol, la calor, els dies més llargs, més les coses “especials” a l’escola pel final de curs… Tot, fa un còctel molotov d’excitació màxima que fa que aquests dies anar a dormir sigui encara més difícil de l’habitual!

El calvari de l'atletisme

Quan jo era petita m’encantava l’assignatura de “gimnàstica”, però hi havia uns dies que tocava atletisme i aquell era el dia que em volia amagar sota el llit i no sortir-ne. Córrer amb els companys mentre el professor tenia un cronòmetre a la mà em feia posar nerviosa perquè això de córrer no m’agradava gens. Córrer a l’sprint un moment encara, ho tolerava. Però això de “Doneu 3 voltes a l’escola” i estar corrent 15 minuts o més traient el fetge per la boca, ho detestava i sempre arribava de les últimes.

Som molt més

Jo sóc baixeta, ja ho sabeu. Tu Laia ja m’arribes als pits i d’aquí dos dies seràs igual d’alta que jo. Les vostres àvia i besàvia també són baixetes i tenim les tres el mateix estil: petites, primes i proporcionades. Fa molts anys, quan això de ser baixeta em provocava una mica de complexe és el que em deia sempre: “però sóc proporcionada”. Em consolava, ves. Perquè sempre, a l’escola i en altres llocs, hi ha qui s’ha rigut de mi. De fet, i això més val que ho sapigueu ja ara, en l’imaginari col.lectiu hi ha un estàndard de cos amb unes proporcions i unes mides. I si no hi entres, ja has begut oli. Un perquè és massa gras, l’altre perquè és massa prim, un perquè se surt de la mitjana per alt, i un altre per baix. Un perquè se surt pels pits grans, l’altre pels pits petits, l’altre per unes orelles grosses i l’altre per els ulls una mica torts.

No vull córrer

Quan llegiu això ja haureu vist de sobres que en aquesta societat anem massa depressa, no en tinc cap dubte. Però us escric per dir-vos que jo no vull córrer, i que malgrat el meu desig, massa dies em trobo corrent i fent-vos córrer. No us ho dic amb sentiment de culpa ni trencant-me les vestidures, sinó simplement perquè sapigueu que em sap greu. Laia, em sap greu dir-te que t’afanyis a esmorzar, és una cosa que no suporto, que no puguis menjar amb la calma que a tu t’agrada. Però malgrat que et llevem molt d’hora perquè tinguis temps de tot, a vegades tu necessitaries dues hores més. I qui diu esmorzar diu qualsevol cosa que tu tens ganes de fer amb calma quan no hi ha temps perquè ens estan esperant, o perquè la logística de què tinguis una germana petita amb altres necessitats fa que no poguem explaiar-nos, en alguns moments, en certes coses que tu voldries.

Colònies, sí o no?

Quan els pares entrem en el món de l’escolarització del nostre fill tard o d’hora ens trobem amb les destijades o odiades colònies. I dic desitjades o odiades perquè la percepció que en tindrem estarà, en bona mesura, condicionada per quina ha estat la nostra experiència amb això d’anar de colònies quan érem nens. Per tant, és important que quan ens hi topem de morros, siguem conscients de quina va ser la nostra vivència per tal d’ubicar-la en el lloc que li correspon i mirar de què no tenyeixi el moment actual i menys, la vivència del nostre fill.

Estemos atentos

Com va l’inici escolar? Aquests dies hem d’estar, si es pot, encara més atents als nostres fills. Escoltar què ens diuen però sobretot, què NO ens diuen. Imaginem que tenim un fill en etapa preverbal, o sigui que encara no ens pot explicar què li passa o què li ha passat a la llar d’infants… En què ens hem de fixar? Què ens dirà com porta aquest canvi brutal per ell com és anar a la llar o a l’escola?

Fi de curs

Recordo el dia que vaig escriure el post “AVUI COMENÇO UNA COSA NOVA” . Era setembre i començava el curs. La nostra filla començava l’escola per primera vegada ja que mai ha anat a la llar d’infants i jo em veia davant d’un nou panorama. De tempos, de ritmes, de persones, de coses noves… sentia il·lusió i expectació a la vegada. I en un obrir i tancar d’ulls el curs s’ha acabat.

Als que esteu amb aquell nus a l’estómac perquè els vostres fills han de començar la nova etapa al setembre us diré que per mi ha estat un gran aprenentatge. Durant aquest curs tots hem crescut en tots els sentits; ens hem separat cada dia primer només al matí i quan ella ja ho va voler, també a la tarda. Ella ha après a quedar-se en un ambient que no era gens el que estava acostumada i tot i que al principi la sobtava la diferència, aviat va començar a assaborir-la.

No fem difícil el que és fàcil!

Quan la Laia feia poc que havia nascut van venir uns amics a veure’ns per donar-nos l’enhorabona. El seu fill acabava de començar P-3 i quan els vaig preguntar com li anava l’escola em van dir que una mica malament des que, després dels (atenció!) 15 dies de període d’adaptació, havien de deixar el nen a la porta i ell sol anar pel passadís, entrar a la classe i deixar la bossa i la jaqueta a la seva guixeta. Al seu fill li costava. Li era molt difícil dir-los adéu a la porta i se li feia una muntanya entrar a la classe sense el seu acompanyament. Ho havien parlat amb la mestra però res, eren “normes de l’escola” i punt.