Tag: pares

Cuirasses

Hi ha una cosa en la maternitat/paternitat que de vegades incomoda moltíssim i és que les cuirasses que teníem i que portàvem amb més o menys esportivitat i orgull, es fonen. Els nostres fills tenen la capacitat innata de veure’ns com som, més enllà del que volem amagar o desitgem aparentar. No hi ha escapatòria, quan tens fills: et descobreixen, et despullen i no hi ha cuirassa que ells no puguin travessar o fondre d’una mirada.

Equilibri inestable

Si teniu fills, segur que sabreu de què us parlo: estem en un moment d’equilibri inestable. O d’equilibri penjant d’un fill. Allò del “tot està bé però vés amb compte perquè en una dècima de segon pot deixar d’estar-n’hi”. Us situo: Filla de 5 anys i mig que a estones és molt gran i a estones es torna moooolt petita. Filla d’un any que és moooolt petita però que a estones vol ser mooooolt gran. Pares que intentem, malgrat el munt de feina i el munt de coses al cap, atendre les necessitats d’una i altra sabent, malgrat tot, que a vegades l’equilibri es trenca. Més un factor que és un gran desestabilitzador de la balança: gelosia.

Reconèixer que, a vegades, no podem més

Reconèixer que, a vegades, no podem més

A vegades costa reconèixer que en determinats dies o millor dit, en determinats moments, apretaries a córrer i no pararies. Costa acceptar que per molt fantàstic que et sembli ser mare, hi ha moments en què llençaries la tovallola, diries “fins aquí, no puc més, no en sé més”, i tornaries a córrer. Els fills tenen la meravellosa i sorprenent capacitat de treure’t de polleguera. Només el teu sap fins on estirar la corda perquè arribis a aquell punt on no t’agrada gens arribar: al d’enfadar-te, al de fer-te qüestionar tot el que fas, tot el que has fet, tot el que faràs… Només el teu fill sap tocar aquella tecla que et remou per dins fins a tal punt que et fa pensar coses de l’estil “això no ho aguanto, jo no ho suporto més, no sé què fer amb tu, sóc molt mala mare, això és un desastre, no serveixo, plego, ho deixo!”. Com si això de ser mare o pare pogués ser una cosa com per “deixar-ho”! 😉

Bebès amb pressa

El primer dia que vaig ser conscient que hi ha bebès que a vegades sembla que tinguin pressa el recordaré tota la vida. Vaig veure una nena, no tenia ni dos mesos i volia caminar. Sí, sí, volia caminar. Només era feliç quan la seva mare l’agafava per sota els braços absolutament vertical i ella podia moure les cametes tocant el terra com si fes passes. Us juro que no m’ho creia quan ho veia. Aquella nena havia aguantat el cap poc després de néixer i amb un mes i mig volia caminar. No volia estar en posició horitzontal, no volia que la bressolessin, només semblava que tenia predilecció per les coses pròpies de bebès més “grans”.

Mai és tard

Mai és tard

Suposem que avui és la primera vegada que em llegiu. Suposem que fa molt poc que esteu interessats en temes de criança i que fins fa res no heu a sentit a parlar de la importància de què els bebès siguin duts a coll, no es deixin plorar sols, de la necessitat de contacte, del pell amb pell… Suposem que en aquella època, quan vau esdevenir pares per primera vegada, ho vau fer com millor vau saber, disposant de poca informació i seguint una mica el patró que us indicaven els que teníeu al voltant, encara que no acabés de ser el que sentíeu.

Silenci

El silenci clarament cotitza a la baixa, en tots els sentits. Les ciutats són terriblement sorolloses. No hi ha botiga, restaurant, vagó de tren, centre comercial, etc, on no s’hi senti música constant. A vegades músiques terribles i altíssimes. En moltes cases, la televisió està permanentment encesa, malgrat que a vegades ningú la miri. Hi ha soroll, molt soroll en general a tot arreu. Soroll extern però també… soroll intern.

Etern

Fa dies que penso en la mort, en el dol i en el vincle. Dilluns va néixer el Martí i dimarts va morir. És inevitable connectar amb el dolor de la família, i de retruc, pensar en tot això que no controlem, que és la vida i la mort. Preguntar-nos per què, en definitiva… buscar respostes.

Inevitablement també t’intentes posar a la seva pell i de fet, et trenques també una mica. Els que tenim fills (i potser també els que no) sentim cada mort d’un nen petit com si pogués ser també una mica nostra. Perquè ens toca, perquè en el fons, l’amor cap a un fill ens fa 1.

10 consells per sobreviure al Nadal (amb fills i sense)

10 consells per sobreviure al Nadal (amb fills i sense)

Estem a les portes del Nadal i a qui més qui menys, aquestes dates remouen. Per mil motius diferents: són dies de trobades amb família i en molts dels àpats queda claríssim com són els vincles entre uns i altres. Són dies que, malgrat que intentem que no n’hi hagi, apareix pressió: els que fan dinars a casa, perquè tot surti bé, perquè tot quedi bo. Els que van a casa dels altres, perquè sigui “suportable”, o perquè els regals agradin, o perquè el meu fill es porti bé, o perquè… Per això he cregut convenient donar, humilment, uns quants consells per poder encarar aquests dies com el que són: dies de festa.

El dia de Sant Esteve

La Berta encara no ha tastat els canelons aquest Sant Esteve. Ha tingut feina posant el pitet a la Duna, preparant-li el seu dinar i xerrant amb la seva germana, que ha vingut d’Alemanya a passar el Nadal a casa. La Berta està contenta, sempre li ha agradat el Nadal i més ara, que té una filla i que tot, absolutament tot, ho veu amb uns altres ulls. Finalment comencen tots a dinar, són 11 a la taula. Els canelons estan boníssims, com sempre. La seva mare és la reina de la cuina i la Berta està segura que mai ningú podrà igualar-la.

Estic enamorada de tu

Diuen que el millor twit és el que no t’atreveixes a escriure. Pels que no sapigueu què és un twit, diguem que és un missatge d’un màxim de 140 caràcters que escrius a la xarxa social Twitter i que els teus seguidors poden veure. Ahir vaig estar a punt d’escriure’n un que no sé per què, però no ho vaig fer. Suposo que em va fer certa vergonya, o perquè vaig pensar allò de “i què interessa, això, a la resta de gent?”. Vaig estar a punt d’escriure “Estic profundament enamorada de la meva filla”.

X