Tenir fills: El part (sense control)

11.8.2011

Tinc contraccions molt seguides però em donen pausa per descansar i recuperar forces. Estic serena i tranquil·la, concentrada en la respiració. Ell m’acompanya i m’hi recolzo quan ho necessito. A estones camino, però quan me’n ve una m’he de posar de quatre grapes al terra, o posar braços i cap a la paret, com si volgués moure-la cap a una altra banda. Sóc feliç amb aquestes contraccions perquè sé que cada una m’acosta una mica més a tu. Em sento emocionada i contenta perquè el moment ja ha arribat i en tenia moltes ganes, i també perquè sé que estic a punt de viure l’instant més important de la meva vida. Les contraccions són doloroses però les suporto bé; em sento forta mentalment i sé que totes són necessàries, que fan la seva funció. T’abracen i t’empenyen avall, per allà on has de sortir. Em connecto a tu i et dic que no tinguis por, que la mama és aquí, per ajudar-te. Et dic que ho estem fent juntes, que t’obro camí, que m’abandono amb cada contracció perquè puguis passar i vinguis a nosaltres….

El ginecòleg em diu que ho estic fent molt bé i al cap de poc noto que he d’empènyer. En tinc unes ganes boges… I em vé al cap una cosa: “Ja falta poc!” i m’animo gairebé tota sola. Busquen un mirall i m’ensenyen el teu caparró ple de cabells que està a punt de sortir. “Ja és aquí, empeny fort, que ja és aquí”, sento de lluny que em diuen… Sóc feliç i ja no sento res més que ganes d’abraçar-la. Em sembla que crido, que crido molt. De sobte em diuen, “mira! Agafa-la, té!” i m’incorporo encara més per agafar-te tota humida unida a mi amb un cordó gruixut que encara no tallen. Et poso sobre el pit i et miro. Ets preciosa. Sóc feliç, molt feliç… i mentre sento una plenitud immensa i una eufòria enorme, ell ens abraça i mentre ho fa, noto que plora, i em diu a l’orella: “Enhorabona. Acabes de parir a la nostra filla, acabes de parir a la Laia!”.

Aquest és el part que jo imaginava que tindria quan encara eres dins la meva panxa. El part que vaig tenir només s’hi va assemblar en una cosa; en les contraccions que vaig viure plenament i durant més de tres dies. Per la resta, res va ser com m’esperava.

Primera, el part no va ser llarg; va ser etern. Vaig tenir contraccions durant dies i durant aquest temps; molta intimitat, alguna llàgrima, molta parella i molta paciència que anava perdent a estones. Quan finalment vam anar a l’hospital van ser encara 13 hores més de part… semblava que no pariria mai. En algun moment vaig tenir fins i tot la fantasia que seria l’única dona del món a qui la seva filla es quedaria a dins per sempre! Finalment, les cares d’interrogant de llevadores i ginecòleg, perquè estava clar que allò no avançava, que no duia un curs “normal”, que alguna cosa “fallava”. Tot d’una aquella frase: “hem de fer una cesària”, per sort, no d’urgència, però que em va trencar per dins i que alhora m’anunciava que aquella agonia estava a punt d’acabar-se.

Al quiròfan fred i sola, i en menys de 10 minuts, eres fora. Sensació de buit a la panxa, i plors, plors inacabables, no teus, sinó meus. Ho plorava tot; el part que no havia tingut, l’operació que m’acabaven de fer, la solitud d’haver-nos separat amb el teu pare, veure’t només 5 segons, el temps de dir-li a l’orella “t’estimo, t’estimo”… i l’estona que sabia que passaria a reanimació, també sola. Sense tu, després d’haver estat 9 mesos 24 hores juntes. Plorava tant que vaig pensar que no ho podria tornar a fer mai més perquè ja no em quedarien llàgrimes.

Després veure el teu pare amb tu a coll amb la cara més feliç que li he vist mai, tot dient-me: “és preciosa!” i saber que just després faríeu pell amb pell esperant-me. Al cap d’una estona interminable, la retrobada tots tres, com havia de ser. Recordo com si fos ara com i quan et vaig abraçar. Com et vaig agafar, com et vaig posar al pit, amb llàgrimes als ulls (encara me’n quedaven!) esperant que estiguessis desperta i et poguessis agafar sense problemes. Per sort, així va ser, i aleshores, mentre mamaves i ell m’acariciava vaig tornar a plorar, però aquesta vegada, de sentir-me altre cop amb tu i amb ell, de sentir-me, finalment, altra cop completa.