Por qué vamos poco al parque

Por qué vamos poco al parque

Por qué vamos poco al parque

Hace unos meses, en unas historias de Instagram y Facebook, colgué una foto estando en el parque. En ella decía algo parecido a que íbamos poco al parque y me llegaron decenas de mensajes preguntando “¿por qué? ¿cómo lo haces? ¿es posible no ir al parque? ¿y no se quejan?” Como era algo largo de explicar, os prometí un post.…

Per què sopem a les 19h

Per què sopem a les 19h

Un dia vaig penjar una foto als meus stories d’Instagram amb les nenes sopant. Eren les 19h. Vaig rebre un munt de missatges preguntant: “¿Però ja sopeu? Si és molt d’hora!”. Aleshores encara era de dia a aquella hora i trobaven raríssim que ja  estiguéssim sopant. Jo un dia em vaig preguntar el mateix. La Laia devia tenir 5 mesos…

No tinc por

No tinc por

Ja feia molts dies que tenia ganes d’escriure’t només a tu. Fa molts mesos que estic assaborint això de tenir, a l’exterior, només una filla. Perquè sé que s’acaba. Aviat hi seràs tu i també hi haurà la Lua i hauré d’atendre-us a les dues, de demostrar-vos com us estimo a les dues, de jugar amb les dues, d’acollir-vos a les dues… Sé que en tens ganes i alhora també sé que una part te la mires amb recel perquè no saps fins a quin punt canviaran les nostres vides. Et passa el mateix que a mi. Jo també en tinc ganes i per molt que intento imaginar-m’ho, per molt que m’ho han explicat, no sé com serà ser quatre a casa. No sé com sabré gestionar la demanda i el postpart i totes aquestes coses.

I de sobte, veus la llum

I de sobte, veus la llum

Fa qüestió d’un mes vas començar-me a dir que t’enyoraves. “Avui he plorat a l’escola perquè et volia a tu” o “no marxiiiis…” i aquestes coses. Jo, convençuda que era pels meus caps de setmana a la ràdio, que ens deixaven molt poc temps juntes, vaig convènce’m que era normal i que passaria tan bon punt veiessis que no hi anava més. Però anava errada. No era això.

Reconèixer que, a vegades, no podem més

Reconèixer que, a vegades, no podem més

A vegades costa reconèixer que en determinats dies o millor dit, en determinats moments, apretaries a córrer i no pararies. Costa acceptar que per molt fantàstic que et sembli ser mare, hi ha moments en què llençaries la tovallola, diries “fins aquí, no puc més, no en sé més”, i tornaries a córrer. Els fills tenen la meravellosa i sorprenent capacitat de treure’t de polleguera. Només el teu sap fins on estirar la corda perquè arribis a aquell punt on no t’agrada gens arribar: al d’enfadar-te, al de fer-te qüestionar tot el que fas, tot el que has fet, tot el que faràs… Només el teu fill sap tocar aquella tecla que et remou per dins fins a tal punt que et fa pensar coses de l’estil “això no ho aguanto, jo no ho suporto més, no sé què fer amb tu, sóc molt mala mare, això és un desastre, no serveixo, plego, ho deixo!”. Com si això de ser mare o pare pogués ser una cosa com per “deixar-ho”! 😉

Els dilluns

Els dilluns a casa nostra no acostumen a ser fàcils. Després de treballar tot el cap de setmana i haver vist poc a la Laia, els dilluns sempre hi ha algun moment en què tot pot capgirar-se. Estem les dues molt cansades: jo d’haver treballar i ella d’haver fet un munt d’activitats amb els seus avis o amb el seu pare i haver trencat la rutina de la setmana.