Contes per adults

No em toquis els pits!

No em toquis els pits!

La Teresa i el Xavi feien l’amor. Inesperadament els astres s’havien posat en línia i havien trobat el moment, el lloc i el més important, n’havien tingut ganes. El Pol, el seu fill de dos mesos i mig, dormia una mica més enllà i malgrat que el sentien respirar, aquesta vegada el seu so no era suficient com per fer-los baixar la líbido. Tenien ganes l’un de l’altre. Feia dies que no es tocaven i es trobaven a faltar. El tacte, l’escalfor, la carícia, la trobada íntima d’ells dos… necessitaven trobar-se junts, sols, amb contacte.

La nit del lloro

L’Ignasi avui estava content. Feia 10 anys que havien començat a sortir amb la que ara era la seva dona i al matí, fent mandres al llit, havien dit que a la nit ho celebrarien amb un sopar “especial”. Feia molt temps que no feien un sopar “especial” perquè s’havien convertit en pares feia tot just 13 mesos i, al vespre, acostumaven a estar tan cansats que estaven per poca cosa més que per sopar quatre rampoines i anar a dormir.

Quan el guió es trenca

Quan el guió es trenca

L’Edurne camina de pressa. Fa uns deu minuts que ha sortit de casa i encara sent aquella opressió al pit que l’ofega. Té ganes d’apretar a córrer però no sap cap a on, i no ho fa. Només camina de pressa cap a enlloc, desitjant que cada passa que fa una mica més ràpid li vagi calmant aquell pes feixug que fa dies que sent a la boca de l’estómac i que no la deixa respirar. Ni quan fa un badall, no pot acabar d’inflar els pulmons. Té contínuament aquella sensació tan desagradable de què s’ofega, de què li falta aire, de què no podrà respirar i quedarà plegada a terra d’un moment a l’altre…

Mares: Heroïnes quotidianes

Mares: Heroïnes quotidianes

La Lídia era el primer dia que es quedava sola amb el seu fill, un bebè d’un mes. Fins ara, el pare havia pogut estar amb ells i tot havia estat molt i molt fàcil. Avui, per la Lídia, diguem que començava “l’hora de la veritat” i d’alguna manera, en tenia ganes. Volia saber si se’n sortiria, si seria capaç d’estar tantes hores amb el seu bebè sola i si li agradaria, si seria feliç. Sentia com una mena de nerviosisme. Sabia que ara hauria de calcular-ho tot molt millor perquè, per exemple, abans d’asseure’s a donar el pit al Jack, hauria de pensar a agafar el got d’aigua perquè ara no hi havia el seu company a qui cridar “que em portes aigua, sisplau?!”.

Dues ratlles

Dues ratlles

La Júlia va tancar els ulls. A la mà hi tenia un test d’orina que acabava de fer. Sabia que s’havia d’esperar una mica i podria haver anar a fer alguna cosa mentrestant, però es va quedar asseguda al lavabo amb aquell test a la mà i els ulls tancats. No volia mirar i d’alguna manera, tampoc volia saber. Feia dos o tres dies que sabia perfectament la resposta: estava embarassada, però encara tenia una mica d’esperances d’haver-se equivocat. Quan va obrir els ulls va veure les dues ratlles inequívocament roses que li corroboraven el que ella ja sabia. N’estava. Va tornar a tancar els ulls i va deixar anar un sospir.