Blog de Criança Conscient

Contes per adults

Actualitat, consells, reflexions ... i molt més!

Vaig començar el blog al febrer de 2011, en aquest apartat trobaràs més de mil posts sobre criança conscient, reflexions, consells i molt més per ajudar-te a viure una maternitat i paternitat plena, conscient i feliç. En el meu canal de YouTube trobaràs més de 200 vídeos que t’ajudaran a posar perspectiva i humor al teu dia a dia.

Fes servir el cercador per trobar el que necessites.

0 a 1 anys
Míriam Tirado

No em toquis els pits!

La Teresa i el Xavi feien l’amor. Inesperadament els astres s’havien posat en línia i havien trobat el moment, el lloc i el més important, n’havien tingut ganes. El Pol, el seu fill de dos mesos i mig, dormia una mica més enllà i malgrat que el sentien respirar, aquesta vegada el seu so no era suficient com per fer-los baixar la líbido. Tenien ganes l’un de l’altre. Feia dies que no es tocaven i es trobaven a faltar. El tacte, l’escalfor, la carícia, la trobada íntima d’ells dos… necessitaven trobar-se junts, sols, amb contacte.

Llegir més >>

La nit del lloro

L’Ignasi avui estava content. Feia 10 anys que havien començat a sortir amb la que ara era la seva dona i al matí, fent mandres al llit, havien dit que a la nit ho celebrarien amb un sopar “especial”. Feia molt temps que no feien un sopar “especial” perquè s’havien convertit en pares feia tot just 13 mesos i, al vespre, acostumaven a estar tan cansats que estaven per poca cosa més que per sopar quatre rampoines i anar a dormir.

Llegir més >>

Les primeres vacances amb un fill (Vídeo + conte)

En això de les vacances hi hauria d’haver una distinció: vacances quan no tens fills i vacances quan sí que en tens. Perquè unes i altres no s’assemblen gaire i tenen poquíssims punts en comú. Bé, potser el que sí que comparteixen és que es trenca la rutina i mentre que quan no es tenen fills, trencar la rutina és fantàstic, quan sí que en tens, això de trencar la rutina pot tenir danys colaterals molt molestos.

Llegir més >>
0 a 1 anys
Míriam Tirado

Quan el guió es trenca

L’Edurne camina de pressa. Fa uns deu minuts que ha sortit de casa i encara sent aquella opressió al pit que l’ofega. Té ganes d’apretar a córrer però no sap cap a on, i no ho fa. Només camina de pressa cap a enlloc, desitjant que cada passa que fa una mica més ràpid li vagi calmant aquell pes feixug que fa dies que sent a la boca de l’estómac i que no la deixa respirar. Ni quan fa un badall, no pot acabar d’inflar els pulmons. Té contínuament aquella sensació tan desagradable de què s’ofega, de què li falta aire, de què no podrà respirar i quedarà plegada a terra d’un moment a l’altre…

Llegir més >>
0 a 1 anys
Míriam Tirado

Mares: Heroïnes quotidianes

La Lídia era el primer dia que es quedava sola amb el seu fill, un bebè d’un mes. Fins ara, el pare havia pogut estar amb ells i tot havia estat molt i molt fàcil. Avui, per la Lídia, diguem que començava “l’hora de la veritat” i d’alguna manera, en tenia ganes. Volia saber si se’n sortiria, si seria capaç d’estar tantes hores amb el seu bebè sola i si li agradaria, si seria feliç. Sentia com una mena de nerviosisme. Sabia que ara hauria de calcular-ho tot molt millor perquè, per exemple, abans d’asseure’s a donar el pit al Jack, hauria de pensar a agafar el got d’aigua perquè ara no hi havia el seu company a qui cridar “que em portes aigua, sisplau?!”.

Llegir més >>

I tot torna…

La Raquel feia cinc mesos que havia tingut el seu fill. Ella en deia “tingut” i mai “parit”. S’havia passat nou mesos somiant el part perfecte que, sorpresa, no havia estat el seu. La decepció va ser màxima i potser per això, perquè encara està enfadada, en diu “tingut”. Des que va néixer el seu fill Aran, que sabia que tenia una espina clavada. Aquella cesària que li van fer després de sis hores de treball de part amb dilatació lenta la té gravada al cos, amb una cicatriu que encara se la sent, i a l’ànima, perquè la va trencar per en un lloc molt profund.

Llegir més >>

El dia de Sant Esteve

La Berta encara no ha tastat els canelons aquest Sant Esteve. Ha tingut feina posant el pitet a la Duna, preparant-li el seu dinar i xerrant amb la seva germana, que ha vingut d’Alemanya a passar el Nadal a casa. La Berta està contenta, sempre li ha agradat el Nadal i més ara, que té una filla i que tot, absolutament tot, ho veu amb uns altres ulls. Finalment comencen tots a dinar, són 11 a la taula. Els canelons estan boníssims, com sempre. La seva mare és la reina de la cuina i la Berta està segura que mai ningú podrà igualar-la.

Llegir més >>

L’altre Juli

El Juli era un altre. Des que havia nascut la seva filla, ell era un altre. Ni en els moments més optimistes, la seva companya Blanca s’hauria pogut imaginar fins a quin punt hauria canviat el Juli convertint-se en pare. Hi havia estones que ella se’l mirava embadalida pensant, “no pot ser que sigui el mateix home que fa un mes”, perquè havia passat del més gran dels escepticismes respecte a la paternitat, a quedar-se absolutament enamorat d’un bebè petitet i rosadet que es deia Lua i que per ara només feia que mamar i dormir.

Llegir més >>

Dinar de Nadal

Ja havien menjat fins a més no poder en aquell dinar de Nadal. Era el torn dels postres, dels turrons, de les neules, dels cafès, de la sobretaula interminable, d’aquella nyonya que et faria estirar al sofà i no despertar-te fins al cap d’una hora. Hi havia soroll, tothom xerrava a l’hora i a la Lia li va costar que la família li parés atenció. Va haver de fer el típic soroll de cullereta a la copa fins a tres cops perquè tothom s’assabentés que algú volia dir alguna cosa i ser escoltat a la vegada per tothom.

Llegir més >>

Coses que passen…

Eren una parella perfecta, deia tothom. Anaven a la una, eren divertits, s’estimaven a més no poder, eren feliços. Feia anys que sortien junts i no havien tingut mai ni una discussió de les que s’anomenen “importants”. Havien comprat pis, cotxe, etc, a mitges sense ni pensar-s’ho: tenien tan clar que volien viure sempre més junts que no els feia por que un dia alguna cosa es trenqués i calgués dividir tot allò material que posseïen.

Quan feia 5 anys que ja estaven junts van decidir ampliar la família i tot havia anat igual de perfecte que fins aleshores. L’embaràs, el part… fins i tot el postpart, una mica complicat al principi, havien pogut trampejar-lo amb èxit. Fins ara. Ara que el Jan tenia vuit mesos i que gatejava per tota la casa, alguna cosa invisible havia passat i ja res era tan fantàstic.

Llegir més >>