Mares: Heroïnes quotidianes

La Lídia era el primer dia que es quedava sola amb el seu fill, un bebè d’un mes. Fins ara, el pare havia pogut estar amb ells i tot havia estat molt i molt fàcil. Avui, per la Lídia, diguem que començava “l’hora de la veritat” i d’alguna manera, en tenia ganes. Volia saber si se’n sortiria, si seria capaç d’estar tantes hores amb el seu bebè sola i si li agradaria, si seria feliç. Sentia com una mena de nerviosisme. Sabia que ara hauria de calcular-ho tot molt millor perquè, per exemple, abans d’asseure’s a donar el pit al Jack, hauria de pensar a agafar el got d’aigua perquè ara no hi havia el seu company a qui cridar “que em portes aigua, sisplau?!”. 

Ahir li havia repetit deu mil vegades “abans d’anar-te’n al matí, pensa a deixar-me la maxi-cosi muntada al cotxet, que vull sortir a provar-lo una mica”. Pràcticament encara no l’havien fet servir. Sempre que sortien, es penjaven el Jack a la bandolera, però avui la Lídia tenia ganes de saber fer anar aquell trasto i volia sortir pel barri i anar a comprar pa. Era la seva gran missió: anar a comprar pa.

Quan va obrir els ulls ja eren dos quarts de deu passats. Tenia un nen dels que al matí, no tenia pressa per despertar-se. Que duri, pensava ella. Estava contenta d’estar sola amb el seu fill. D’haver-se d’espavilar, i també (per què no dir-ho), de tenir-lo només per a ella. Aquella hora del matí era la millor perquè el nen estava pletòric. Abans d’aixecar-se del llit, feien sempre teta i mandrejaven, i ella li feia petons, i li mirava les manetes i pensava “quins ditets més macos que tens”…

Entre una cosa i una altra, fins a les 12h no va estar a punt per al seu gran repte: posar el nen a la maxi-cosi i anar a comprar el pa. Estava nerviosa. I si només sortir començava a plorar perquè volia tornar a mamar? I si al cap de res es tornava a fer caca? Tenia por de què al mig del carrer i una mica lluny de casa, el nen comencés a plorar… Va agafar la bandolera i la va posar al cabàs, per si de cas. Va respirar fons i va sortir.

Passar per la porta d’entrada de casa va ser tot un estrès. Les rodes eren enormes i no era una feina fàcil. Ho va aconseguir. Li quedava l’ascensor i sortir del portal. Ho va tornar a aconseguir. Abans de sortir al carrer, la Lídia ja suava.

Entre les hormones del postpart i l’esforç que havia de fer per maniobrar aquell cotxet amb aparença de tractor li havien fet pujar els colors i ara tenia un altre dubte “m’he posat desodorant?”.

Quan finalment va ser al carrer, es va sentir una triomfadora. Anava per la vorera empenyent el cotxet amb el seu bebè d’un mes a dins que dormia i se sentia com una heroïna. Mirava amunt i avall per veure si es trobava algú… Tenia ganes de què tothom veiés quin nen tan guapo havia parit, i de què veiessin que bé que s’espavilava ella sola des que el seu home havia tornat a la feina. Però no coneixia a ningú dels que passaven. Llàstima.

Va deixar de pensar en tot això quan va adonar-se que estava fent patir més sotracs del recomanable al seu fill. I és que les voreres NO estaven adaptades! No hi havia rampes per enlloc i havia de fer una força de braços que ara sí que havia vist que no li caldria tornar al gimnàs. A més, no dominava gens com baixar el ditxós cotxet de la vorera: “m’hi havia d’haver fixat més quan veia cotxets pel carrer i estava embarassada!”, pensava…

2 minuts més i ja era al forn de pa que tampoc tenia rampa. Va fer com va poder l’esglaó d’entrada i ja gairebé esgotada va dir “un pa de quilo tallat, sisplau”. Menys d’un minut i ja tenia el que volia, la gran missió pràcticament estava finalitzada. Va pagar i el nen encara dormia. No s’havia cagat, no havia plorat demanant braços. Tot sota control. Estava contenta però alhora, encara expectant.

Va sortir. Podria passejar una mica més, encara era d’hora. Podria aprofitar i anar a comprar una mica més, o anar a mirar uns sostenidors de lactància una talla més grans, que els que duia, l’apretaven… Però avui no se sentia forta com per arriscar tant. Pas a pas, es va dir, i va decidir tornar a casa.

Quan va aconseguir entrar al portal, pujar amb l’ascensor i entrar a casa, ja tornava a suar i va constatar que potser no que no s’havia posat desodorant. Tampoc havia fet tant d’esforç però aquells nervis de mare primerenca l’havien fet suar amb una olor que ella no recordava haver fet mai! Va descordar el seu fill, el va agafar a coll i es va asseure al sofà. Ell encara dormia. En total, havia estat només un sospir, però ella per avui ja en tenia prou.

La missió estava complerta i amb èxit. Potser sí que amb una mica de nervis, suor i més sotracs dels que caldrien, però és que tot era nou per ella i per avui, ja estava bé d’emocions “fortes”! Mentre mirava el seu fill i s’olorava aquella fortor es va posar a riure de com una cosa tan simple, que ha vist fer mil vegades a amigues, a desconegudes pel carrer, a la seva germana… podia ser tan estressant per ella el primer dia. Aleshores va decidir no menytenir mai a cap mare. Mai ni sota cap concepte.