Adultos celosos

Adults gelosos

13.2.2013

 

L’Eva va arribar a casa molt enfadada. Se li notava en els gestos i en la cara, i sobretot, en el fet que va dir un “hola!”, molt diferent dels que diu ella. Quan arriba a casa de treballar i diu “hola!” se li nota a la veu que és feliç, que està contenta. Se li nota, en només una paraula, que tenia ganes de plegar de la feina i venir corrents cap a casa, a veure la seva filla i el seu marit. Ells dos es veuen poca estona perquè el Carles ha de marxar corrents perquè a les 16h comença el seu torn, o sigui que només tenen mitja hora per veure’s i fer-se el relleu explicant què ha fet la Júlia, com ha estat, què ha menjat… allò típic que fan tants pares just abans d’apretar a córrer per no arribar tard a treballar.

 

Ell s’hi va acostar per fer-li un petó i va veure que ella estava en un altre lloc

Què et passa? , li va dir.

– He parlat amb ma mare. El Pol li ha demanat a veure si es pot quedar cada dia amb el Bru ara que la Mar comença a treballar.

– I?

– Cada dia! Tu te’n recordes quan la Júlia tenia l’edat del Pol? Vam decidir que agafaríem una cangur per no carregar els meus pares de responsabilitat. Érem nosaltres que havíem volgut tenir una filla i no els meus pares. Són grans i ja no estan per cuidar un bebè cada dia de la setmana! I ara va ell i passa de tot! Em pregunto si ha pensat en la mama abans de prendre aquesta decisió…

– Home… la teva mare deu estar encantada de cuidar el Bru, no? O no ho vol?

– Clar que ho vol! D’això em queixo! Que no veu que es cansarà molt, que ha de fer la seva vida i com a molt, fer com amb la Júlia i cuidar-la una tarda a la setmana… Més és massa, i es veu que en aquesta família només ho veig jo!

– I què li has dit a la teva mare?

– Res… Em sembla que ja ho ha vist que no em semblava bé… Ja saps que això de dissimular no ho sé fer…

– Home, pensa que el teu germà ara no té un duro i una cangur signifiquen diners…

– Doncs que el duguin a una llar d’infants, no et fot! Per què ha de pringar ma mare? Així jo també tindria més fills… Tenint als avis hipotecats tota la santa setmana…! I clar, d’aquí uns dies, ja ho veig a venir “que si queda-te’l que anem al cine, que si queda-te’l a dormir que sortim…”

– Home, no ho saps això!

– Ja ho veuràs,… temps al temps… I em fa una ràbia…!

 

Ell va fer veure que no havia sentit aquesta última frase. Havia de dutxar-se i sortir cap a la feina i ara no tenia temps d’indagar per què dimonis la seva dona estava tan indignada… “ja en parlarem al vespre, a veure si està millor”, va pensar ell mentre marxava cap al bany…

 

– Que dorm la Júlia?

– Sí… des de fa mitja hora.

 

“Millor”, va pensar ella. No volia que la veiés traient foc pels queixals. Se’n va anar a la cuina i es va escalfar el dinar. Es va asseure a taula sola amb una ràbia interna que va fer que quan va mirar el plat per fer la primera cullerada, hagués de tornar a deixar-la damunt del plat. No podia. No podia menjar. Bullia per dins i no precisament de gana.

 

Se’n va anar al sofà. “Però què carai em passa?” es va preguntar, tot i que en el fons ja en sabia la resposta… Estava gelosa, profundament gelosa del seu germà.

 

Un sentiment conegut, que arrossegava des de la primera infantesa. I ara, de sobte, quan es pensava que ja no tenia gelos i que d’alguna manera, amb la maternitat, havia superat aquestes coses, pam! altre cop uns gelos enormes que la feien recargolar per dins. Se l’estima al seu germà. Se l’estima molt. Però a la vegada… li fa ràbia quan veu que la seva mare es desviu per ell. El Carles li diu que la seva mare també es desviu per ella però això, l’Eva no ho veu. Només veu que des de petits, la seva mare ha tingut debilitat pel nen de la casa, o millor dit, ho sent així. Per una banda entén el que passa, i que el seu germà li dugui el nét perquè el cuidi mentre ells treballen: això ho fa moltíssima gent. Però no ho suporta perquè quan ella estava en la mateixa situació va pensar en la seva mare i va decidir que no volia cansar-la, estressar-la i carregar-la de responsabilitat. I ara ell tirava pel dret.

 

Ara l’àvia cuidaria el Bru cada dia de la setmana i en canvi a la Júlia només el divendres a la tarda. A part… com s’ho faria aquell dia amb els dos nens? Encara amb un munt de ràbia a dins, de sobte ho va veure tot clar: tenia por. Por de què la seva mare s’estimés més al seu germà que a ella, però sobretot, por de què la seva mare s’estimés més al Bru que a la seva filla. Sense voler, es va adonar que havia entrat en competició amb el seu germà per l’amor de la mare… un altre cop. Va tancar els ulls i es va dir “no… prou…”

 

Una sola llàgrima va baixar-li galta avall mentre, una mica més enllà, va sentir que el soroll d’aigua de la dutxa s’aturava. Va quedar-se quieta amb els ulls tancats encara una estona més, repetint-se, com un mantra “prou… prou… prou…”. Estava cansada de sentir gelosia, estava cansada de batallar per amor. Estava cansada de sentir-se petita sent adulta com era.

 

Va sentir que ell tornava cap a la sala, amb olor de net, empolainat i amb el cabell encara moll. Va pensar “que guapo”… sempre el trobava extremadament guapo quan s’acabava de dutxar.

 

– Estàs bé? Que no dines?

– No tinc gana…

– Què et passa?

– Res… no pateixis… Només són gelos!

– Ja… Ja m’ho ha semblat…!

 

Es va asseure al costat d’ella i li va passar un braç per damunt de l’espatlla. “Vine aquí”, li va dir, i la va estrènyer contra el seu cos.

 

– Ja sé que això que et diré potser no t’ajudarà gens, però sàpigues que tu… ets molt més guapa que el teu germà! – i li va fer un petó.

 

Ella va fer un somriure gairebé imperceptible i es va deixar estimar. Sabia que algun dia hauria d’abordar aquell tema; no volia sentir-se així tota la vida… hauria de fer alguna cosa amb la gelosia… Però ara… ara havia de dinar i estar bé perquè al cap de no-res es despertaria la Júlia àvida de mare i es mereixia trobar-la contenta.

 

Es van fer un petó, una abraçada, i ell va marxar cap a treballar. Ella va mirar el plat de raviolis a la taula de la cuina. Hi va anar i els va tocar amb el dit: ja estaven freds. Va agafar el plat amb desgana i el va tornar a posar al microones. Quan va sonar el sorollet els va treure, es va asseure a taula per segona vegada davant del plat i va agafar la forquilla. Va respirar fons i abans de començar a dinar  va decidir que l’endemà al matí buscaria el telèfon d’aquell terapeuta que li van recomanar. No volia tornar a sentir allò d’aquell migdia mai més i sabia que en bona part, només depenia d’ella.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats