La nit del lloro

L’Ignasi avui estava content. Feia 10 anys que havien començat a sortir amb la que ara era la seva dona i al matí, fent mandres al llit, havien dit que a la nit ho celebrarien amb un sopar “especial”. Feia molt temps que no feien un sopar “especial” perquè s’havien convertit en pares feia tot just 13 mesos i, al vespre, acostumaven a estar tan cansats que estaven per poca cosa més que per sopar quatre rampoines i anar a dormir.

Però avui era diferent, i l’Ignasi se sentia feliç: de què fes ja 10 anys que estava amb ella, d’haver-hi tingut una filla, de tot plegat… Va treballar com sempre i al migdia es va escapar a comprar un detallet per la Rosa, la seva dona. Va anar a una botiga del costat de la feina que venien bolsos.

La Rosa n’era una fanàtica i no en tenia mai prou. “Regaleu-me bolsos”, deia sempre a la família per Nadal i tothom li contestava “però si en tens moltíssim!” i ella replicava “I què? A mi m’agraden! I no en tinc mai prou!”. En va escollir un de tons verds i va tornar cap a treballar.

Quan eren al voltant de les 17h de la tarda va rebre un whatsup que deia “Carinyo, la Nora té febre i no para de rajar-li el nas. Fa cinc minuts estava a 37,5”. “Merda!”, va pensar ell.

Li va respondre que intentaria arribar abans i li va entrar un no sé què a dins la panxa que era patiment. Sabia que tan sols deuria ser un refredat qualsevol, com el que ell mateix havia tingut feia una setmana, però que la Nora estigués malalta sempre ho duia fatal. No li agradava i patia, patia molt.

A dos quarts de set va poder marxar de l’oficina i tornar a casa. Quan hi va arribar, després de l’hora de cotxe, les va trobar al sofà. La Nora damunt la Rosa, amb ullets de malalta i galtes vermelles.

– Estava a punt de donar-li el pit, em sembla que se m’adormirà. Ara porta el termòmetre… encara no li he donat res.

Quan el van retirar, la Nora estava a 38,7 i l’Ignasi, a dins seu, va tornar a dir “merda!”. No era pels 10 anys, ni pel sopar “especial” que ja ni recordava. Era perquè no suportava veure la Nora malalta, amb aquella carona i aquella pell tan calenta. “I si té alguna cosa greu?”, sempre pensava la seva ment, que li parava perilloses trampes.

Va costar donar-li l’antitèrmic perquè li feia fàstic. Just després: pit, molta llet per fer passar el gust i per agafar defenses, i forces, i energia per superar aquell refredat que li feia tapar el nas i rajar els ulls.

Es va quedar adormida que ja eren quarts de nou del vespre. La Rosa estava baldada; l’havia dut a coll non-stop des de les quatre de la tarda. La va portar al llit i es va quedar ella també ben adormida al seu costat. Al cap d’una hora i pico, l’Ignasi s’hi afegia, havent tocat abans el front de la Nora per comprovar que semblava que la febre havia baixat.

El següent que recorda és la frase:

– Ignasi, desperta’t, la Nora torna a estar enfebrada. M’hauries de portar el termòmetre…

– Què?

– La Nora, que torna a tenir febre… Em portes el termòmetre?

Va ser el primer viatge a buscar coses dels més de 8 que va fer aquella nit. Primer el termòmetre, després l’antitèrmic, després el draps molls per posar al front de la Nora, més tard a fer pipí, després a buscar l’humidificador i muntar-lo perquè la nena, amb el nas tapat, no podia dormir, després per tallar una ceba i posar-la a la tauleta, ben a prop de la seva filla, per veure si l’ajudava a respirar millor…

Tota la nit desperts, la Rosa, ell i la Nora, intentant fer baixar la febre, intentant treure mocs, intentant conciliar el son enmig de tants despertars nocturns… Ell era el d’aixecar-se i fer els viatges perquè la Nora no volia deixar la mama ni un segon, de tan tova com estava…

Finalment es van adormir profundament que ja eren les sis del matí i 40 minuts després sonava el despertador de l’Ignasi. Havia d’anar a treballar, avui també, encara que hagués passat la nit del lloro. La Rosa era autònoma i treballava des de casa o sigui que es permetria el “luxe” de dormir una mica més.

Va arribar a la feina amb cara de fet pols, de no haver dormit gens. Va treballar com va poder fins que a les 11h va decidir que necessitava un altre cafè. A la màquina s’hi va trobar el Jaume, l’amic que l’havia acompanyat el dia abans a comprar el bolso de la seva dona.

Què? Nen, quina cara… aquesta nit sí que pinta que heu fet feina, no? Heu celebrat a tope els 10 anys, veig…!

– Com?

– No teníeu el sopar “especial” ahir, vosaltres?

– Sí… – I aleshores va recordar que ni tan sols n’havien parlat, amb la Rosa, i que el bolso havia quedat encara embolicat i dins de la bossa de plàstic, al rebedor de casa. Es va sentir, en aquell moment, una mica desgraciat. Havia de ser un vespre maco, el d’ahir… Però just aleshores va rebre un whatsup de la seva dona: “Nasi… la Nora torna a riure 😉 Ara no té febre i sembla que no li raja tan el nas. Està eixerida i no ha parat de jugar des que s’ha llevat. Tu i jo tenim una cosa pendent, no me n’he oblidat! T’estimo.”

I en qüestió de segons allò que sentia es va dissipar, i es va convertir en felicitat.


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: Ver más información sobre Protección de Datos en el siguiente enlace: Política de Privacidad

 

Articles relacionats