Contes per adults Archivos » Page 2 of 2 » Míriam Tirado, consultora de crianza

Coses que passen…

Eren una parella perfecta, deia tothom. Anaven a la una, eren divertits, s’estimaven a més no poder, eren feliços. Feia anys que sortien junts i no havien tingut mai ni una discussió de les que s’anomenen “importants”. Havien comprat pis, cotxe, etc, a mitges sense ni pensar-s’ho: tenien tan clar que volien viure sempre més junts que no els feia por que un dia alguna cosa es trenqués i calgués dividir tot allò material que posseïen.

Quan feia 5 anys que ja estaven junts van decidir ampliar la família i tot havia anat igual de perfecte que fins aleshores. L’embaràs, el part… fins i tot el postpart, una mica complicat al principi, havien pogut trampejar-lo amb èxit. Fins ara. Ara que el Jan tenia vuit mesos i que gatejava per tota la casa, alguna cosa invisible havia passat i ja res era tan fantàstic.

Llegir més >>

27 de novembre de 2012 No hi ha comentaris

Contes per adults

La noia que no feia “res”

L’Anna feia setmanes que vivia la maternitat, més com un pes enorme impossible de suportar, que com alguna cosa bona que havia vingut a trobar-la. El seu fill, de gairebé quatre mesos i mig, havia fet els possibles, sense saber-ho, per posar-li tot ben fàcil. Per “molestar-la” el mínim. Ella, malgrat tenir un fill que dormia llargues tirades de nit, que pràcticament no li entorpia la seva vida amb cap molèstia, no estava satisfeta. En canvi, el Miquel, el pare, se sentia ple com mai. Feliç, satisfet, com si de sobte, estigués per fi, complet. Com si totes les peces del trencaclosques haguessin encaixat d’una vegada per totes. De fet, l’únic que el feia estar intranquil era la mirada que li veia a ella. Sense llum. Una mirada absent, llunyana, que deixava entreveure una mena de tristesa profunda.

Llegir més >>

20 de novembre de 2012 No hi ha comentaris

NO!

La Rita no havia dormit gaire bé. Havia tingut molts malsons i en dues ocasions s’havia despertat sobresaltada, angoixada i gairebé suant. “Sort que és només un somni. Deuen ser malsons d’embarassada”, havia pensat quan havia obert els ulls. Però des que s’havia posat de peus, des que s’havia llevat que tenia una sensació estranya. No es trobava malament ni estava trista per res. Era només alguna cosa que ella no hauria sabut explicar, com una sensació molt llunyana i lleugera de què alguna cosa no anava bé.

Rita no había dormido muy bien. Había tenido muchas pesadillas y en dos ocasiones se había despertado sobresaltada, angustiada y casi sudando. “Suerte que sólo era sueño. Pesadillas de embarazada, supongo”, había pensado cuando había abierto los ojos. Pero desde que se había levantado, tenía una sensación extraña. No se encontraba mal ni estaba triste. Era sólo algo que ella no habría sabido explicar, como una sensación muy lejana y ligera de qué algo no iba bien.

Llegir més >>

6 de novembre de 2012 No hi ha comentaris

Contes per adults

Dues ratlles

La Júlia va tancar els ulls. A la mà hi tenia un test d’orina que acabava de fer. Sabia que s’havia d’esperar una mica i podria haver anar a fer alguna cosa mentrestant, però es va quedar asseguda al lavabo amb aquell test a la mà i els ulls tancats. No volia mirar i d’alguna manera, tampoc volia saber. Feia dos o tres dies que sabia perfectament la resposta: estava embarassada, però encara tenia una mica d’esperances d’haver-se equivocat. Quan va obrir els ulls va veure les dues ratlles inequívocament roses que li corroboraven el que ella ja sabia. N’estava. Va tornar a tancar els ulls i va deixar anar un sospir.

Llegir més >>

16 d'octubre de 2012 No hi ha comentaris

Contes per adults

Per l’existència

La Ramona tenia 67 anys i un càncer que la matava. Els metges li havien dit que en tenia al pulmó dret i també als ossos i que el pronòstic més que dolent, era fatal. Tot i així, ella sempre havia sentit a dir a la seva mare que no mata el mal sinó l’hora i ella, la Ramona, estava convençuda que si havia de morir ara, tant era que el motiu fos un càncer o un accident d’autobús: li havia arribat l’hora i punt. Ella ho tenia claríssim i malgrat que semblava que a l’hospital encara volien fer-li mil coses perquè es mig recuperés, ella sabia que d’aquesta, no se’n sortiria. El seu fill Josep li deia que fes el favor de no abandonar-se a la malaltia, que havia de lluitar, que encara era jove i que l’actitud, en aquests casos, era fonamental. Quan li deia aquestes coses, a la Ramona se li trencava el cor, perquè no podia deixar de pensar que quan ella morís, el seu fill quedaria abatut i ella ja no hi seria per ajudar-lo. Això era el que li sabia més greu de tot. Això i no veure créixer el seu net Nil, d’un any i mig, que era la nineta dels seus ulls. Quan el Josep li deia que lluités, ella per dins pensava “és que jo no vull lluitar contra res… ja m’està bé anar-me’n” però per fora feia veure que encara tenia una mica de ganes de viure. Ho feia per ell, perquè no podia suportar veure’l desanimat. I perquè havia comprovat que si ella feia bona cara, ell estava més content.

Llegir més >>

9 d'octubre de 2012 No hi ha comentaris

Dos mons, un mateix moment

La Marina estava cansada, molt cansada. Feia dos mesos i mig que havia nascut el Pere, el seu primer fill i fins al moment no havia dormit més de dues hores seguides. Es notava esgotada, sobretot perquè durant molts dies, al vespre, el Pere plorava i plorava i calia passejar-lo amunt i avall a coll més d’una hora per aconseguir consolar-lo i, malgrat ser tan i tan petit, el Pere deixava clar que qui volia que el passegés era la Marina i no el Quim, el seu pare. Ella ho feia de gust, es veia capaç de sostenir el plor del Pere, però alhora, era com si aquella estona passejant-lo sentint-lo plorar i cridar desconsoladament, se li endugués la poca energia que li quedava. Li havien dit de tot; que eren còlics, que potser es quedava amb gana… però alguna cosa li deia a la Marina que el que li passava al Pere és que li costava adaptar-se. Adaptar-se a la nova vida de bebè que li tocava viure.

Llegir més >>

11 de setembre de 2012 No hi ha comentaris

No la suporto!

L’habitació d’hospital era petita, gairebé no hi cabien. La Lídia havia parit, per sort, de matinada i la família havia trigat en arribar tres o quatre hores que li havien semblat caigudes del cel, tant a ella com al Martí, el seu home. Havien pogut estar sols, els tres. El Pau havia pesat 3,530 després d’un part que a aquelles alçades a la Lídia encara li semblava “normal”. Estava cansada, aixafada, amb ganes de sentir-se amb més forces. Estava “estranya”; no sabia gaire com agafar aquell fill que era seu, ni com donar-li el pit, ni com canviar-li el bolquer…

Llegir més >>

4 de setembre de 2012 No hi ha comentaris