La Clara volia anar de rebaixes…

La Clara havia sortit de rebaixes. Feia cinc mesos que havia parit, el temps exacte que feia que no es comprava pràcticament res nou de roba. El seu cos havia experimentat tants canvis… tants, que no hauria sabut ni quina talla agafar-se. Però aquell dia tenia ganes de comprar-se alguna cosa, regalar-se un petit detall, anar “d’estreno”! I tant hi feia si allò d’aquí no-res ja li feia bossa (perquè encara no havia perdut tots els quilos que voldria). Havia decidit que anava de rebaixes i punt.

Duia el seu fill al cotxet, un bebè preciós amb cabells arrissats que s’havia adormit just sortir de casa. Ella estava contenta, feliç d’anar de compres amb aquell fill que li alegrava la vida. Però aviat va començar a atabalar-se: hi havia gent per tot arreu i en cada botiga, música màquina a tot drap que feia arrugar el front del seu bebè. Aleshores era quan s’indignava i es deia que aquest món no estava fet per mares com ella amb bebès de cinc mesos. Però no desistia: volia comprar-se alguna cosa. Va agafar uns pantalons i va entrar amb feines i treballs al provador amb el cotxet i el nen que, miracle, encara dormia. Li anaven massa justos. Estava en calces i li hagués agradat dir a algú “em pots dur una talla més?”, però en aquestes botigues d’avui en dia no trobes mai ningú que t’atengui i li va fer mandra vestir-se, sortir, buscar la talla, tornar-se a despullar i tornar-s’ho a emprovar. Va optar per agafar una talla més i creuar els dits perquè en arribar a casa, aquells no li fessin bossa. “Ja els canviaré, sinó”, es va dir, mig contenta perquè finalment s’havia pogut firar amb alguna cosa.

Encara li quedaven energies per comprar el que més necessitava: sostenidors. No els volia de lactància, n’estava farta. Els volia una mica sexys, una mica macos… Volia sentir-se una mica atractiva malgrat anar tot el dia amb els empapadors i aquelles tires amples per aguantar la talla 105 que se li havien posat les dues tetes… Però aleshores el nen ja tenia els ulls oberts. Van entrar a la botiga amb la mateixa música horrorosa que en la d’abans. El nen va començar a gemegar i a queixar-se just quan ella mirava d’escollir entre uns sostenidors amb puntetes o uns de color lilós molt macos. “Tranquil, amor, ara t’agafo”… però el nen començava a pujar la veu al mateix to que la música de la botiga… Va escollir d’una revolada els lilosos i va agafar dues talles, per si de cas. Els va penjar al mànec del cotxet, va agafar el nen a coll i amb el braç que li va quedar lliure va empènyer aquell trasto fins la porta de l’emprovador… “I ara com me’ls emprovo?” va ser aleshores quan va maleir haver sortit de rebaixes sense sa mare, o sense una amiga, o sense algú que li fes la vida més fàcil…

“Carinyo, et deixo un moment al cotxet, mentre la mama s’emprova això, d’acord?” i va sentir com el nen ho desaprovava amb gemecs però per ara no molt intensos. Es va despullar d’una revolada i el nen, en veure aquelles dues tetes va recordar què era el que li agradava més d’aquest món i va començar a mirar-les amb uns ulls com taronges i a dir “VULL TETA!” com ho sabia fer aleshores, és a dir: plorant! I a ella, en sentir aquell plor, la llet li va començar a tacar els sostenidors nous que tot just s’havia posat a cada braç i intentava cordar-se’ls… Arribats a aquest la sensació d’estrès ja era considerable i amb els sostenidors molls de llet ja no hi havia sortida: “me’ls he de quedar!”. Se’ls va treure sense ni mirar com li quedaven. Ja no volia res, ja no volia ni rebaixes, ni roba, ni res de res. Només volia sortir d’allà i tornar a casa, escapar d’aquella tarda de compres que havia resultat nefasta. Es va cordar el portabebès (això sí que sabia fer-ho ràpid!) i s’hi va posar el nen, que intentava amb totes les forces fer fora aquella roba que l’allunyava de la pell de la teta de sa mare… Ella va pagar, gairebé sense esma, desitjant que li anessin bé…

Al cap de mitja hora va arribar a casa i s’ho va treure tot: tenia calor, havia suat, anava tacada de llet i només tenia ganes d’estirar-se al sofà i donar la famosa teta al seu bebè que prou paciència havia tingut tota aquella estona de rebaixes!

Al cap d’unes hores, quan va arribar el seu company a casa li va preguntar: “Què, has anat de rebaixes, al final? T’has firat?” I ella va contestar: “Sí. M’he comprat uns pantalons que no em van bé i uns sostenidors moníssims que em van petits, que m’he hagut de quedar sí o sí, i que a més, són dins la rentadora”.

I tot això ho va dir amb aquell to de veu que el seu company ja reconeix com el de “i no facis més preguntes”.