No la suporto!

L’habitació d’hospital era petita, gairebé no hi cabien. La Lídia havia parit, per sort, de matinada i la família havia trigat en arribar tres o quatre hores que li havien semblat caigudes del cel, tant a ella com al Martí, el seu home. Havien pogut estar sols, els tres. El Pau havia pesat 3,530 després d’un part que a aquelles alçades a la Lídia encara li semblava “normal”. Estava cansada, aixafada, amb ganes de sentir-se amb més forces. Estava “estranya”; no sabia gaire com agafar aquell fill que era seu, ni com donar-li el pit, ni com canviar-li el bolquer… Sentia que no sabia fer res i se sentia insegura, maldestre. El Martí era feliç, estava molt content i tenia tota la seguretat que en aquells moments a la Lídia li faltava. “No et preocupis”, li deia “això és perquè estàs molt cansada… i pels punts. Quan arribem a casa tot serà diferent, serà millor!”.

A les dotze del migdia a dins l’habitació hi havia ja més gent de la que la Lídia creia possible. El seu pare, el seu tiet, la seva àvia que no parava d’endreçar coses que no calia endreçar i la seva mare, que valia per deu. Aquella dona estava sobreexcitada, com si s’hagués pres cafè intravenós…! No parava de dir frases que a la Lídia la treien de polleguera i volia tenir el nen tota l’estona a coll. “Tu has de descansar, jo ja te l’aguanto”… i mentrestant tots parlaven de qualsevol cosa, com si la Lídia no hi fos, com si no acabés de parir. El Martí, havia aprofitat per anar-se a dutxar a casa i agafar quatre coses i la Lídia no veia l’hora de què tornés al seu costat i fes fora tota aquella familiada… Volia estar sola amb ell, amb el Pau, volia mirar-se’l, volia saber de quin color tenia els ulls (encara no els li havia vist oberts)… volia simplement, tenir-lo a sobre i omplir-se’n, perquè pensava que potser així començaria a sentir-se millor, més segura, més… mare.

Però el Martí no arribava i la família no marxava. A la una del migdia el Pau va començar a plorar. “Té gana” va dir la seva mare i li va tornar el seu fill, per fi. “Vigila com li dónes el pit que si no se t’hi agafa bé et farà clivelles… Tu a mi me’n vas fer per parar un tren i al cap de res ja vaig deixar de donar-te de mamar… Era insuportable amb el dolor que em feien…!”, “No, així no… Espera, pinça’t el pit amb dos dits a veure si surt alguna cosa…”, “Potser s’ha fet caca i el que vol és que el canviïs…”, “L’agafo jo i el passejo, a veure si el que vol aquest nen són braços, el molt pillo…!” La Lídia no s’ho podia creure. No la deixava respirar, com sempre. Ni tan sols avui, que havia de ser un dels millors dies de la seva vida, no la deixava respirar. No la deixava fer, no la deixava parlar, sentir, ser… I ella no s’atrevia; no s’atrevia a dir res ni a fer res més que el que la seva mare li ordenava. Era com si el part l’hagués deixat vulnerable, com si encara estigués a mercè del que li fessin els metges i també la seva família. Com si no tingués forces per alçar la veu, o simplement dir “sisplau, marxeu”.

A dos quarts de dues el Pau encara no havia deixat de plorar. Plorava amb tota la força, plorava enrabiat, trist, agobiat… Quan el Martí va creuar la porta amb un somriure d’orella a orella i va mirar la seva dona, la Lídia tenia la cara desencaixada… “Ja era hora!” va dir enfadada i trista, angoixada i farta d’aquell dia horrorós que tot just, com aquell qui diu, començava… Quan ell s’hi va acostar per fer-li un petó i demanar-li “què et passa”, la seva mare li va començar a explicar des de quan plorava el nen, per què, què calia fer i de quina manera… El Martí amb menys d’un minut ja es va fer una radiografia del què devia haver passat mentre ell era fora i automàticament va posar en pràctica allò que li havien dit a preparació al part que havia de fer: protegir la seva dona.

“Escolteu, pel Pau i per la Lídia el millor serà que ens quedem una estona sols… A veure si aprenem a donar de mamar i a veure si es calmen una mica… A més, deveu tenir ganes d’anar a dinar, oi?” i com qui no vol la cosa tothom va començar a desfilar. Tothom menys la mare, que d’allà semblava que no la bellugava ningú. Semblava un disc ratllat, semblava tan emocionada amb la nova situació d’àvia primerenca que no havia ni tan sols escoltat les paraules del seu gendre. Al Martí li sabia greu ser encara més explícit i no es va atrevir. La Lídia continuava intentant que el Pau es calmés, i ja començava a maleïr l’episiotomia, els mugrons una mica plans que tenia… Era això ser mare? Era aquest patiment? Era continuar tenint la mare a sobre com si encara fos una nena de nou anys que va a l’escola?

Mentre intentava aprendre allò que no havia fet mai es va anar atabalant més i més… Sentia les paraules de sa mare sense parar atenció a què significaven, a què volien dir. Com si hagués marxat ben lluny, com si estigués mirant una pel·lícula de les que t’ho està fent passar malament i només desitges sortir d’aquell cine. Finalment, quan la seva mare se li va acostar i li va dir: “Així no! Que no ho veus, com plora?” la Lídia va cridar “Prou, mare! Vés-te’n i deixa’m tranquil·la! És el meu fill, no el teu!” i es va fer el silenci. Encara amb la ràbia clavada a la boca de l’estómac veure com la seva mare agafava la bossa i la jaqueta i sortia de l’habitació amb cara d’ofesa.

Quan es van tornar a quedar tots tres sols el Pau ja no plorava, o potser encara ho feia però només se sentien els plors de la Lídia. Plorava de pena, de ràbia, d’enfadada, de “no puc més”, de no entendre res del que passava… però sobretot, plorava de dolor, de no sentir-se encara mare i de culpa per desitjar no tenir la que li havia tocat a ella feia 31 anys.

El Martí la va abraçar i ella va dir entre sanglots “ho saps… Tu ho saps que me l’estimo… Però és que no la suporto, no la suporto” i al cap d’una estona, quan aquell plor semblava que més que ofegar alliberava, va afegir: “i tinc molta por… Molta por de convertir-me com ella, de ser una mare com ella i de què el Pau, quan sigui gran, un dia tampoc em suporti”.

Quan va entrar la infermera per entrar-li el termòmetre que havien de posar al Pau tres cops al dia, va veure una parella abraçada i un nen preciós mamant del pit com si ho hagués fet tota la vida. En aquell moment, la infermera, va saber que estava a punt de trencar un preciós moment íntim d’aquella nova família i també en aquell moment va dir-se a ella mateixa que allò que acabava de veure, ella també ho volia.