embarazo

Dues ratlles

La Júlia va tancar els ulls. A la mà hi tenia un test d’orina que acabava de fer. Sabia que s’havia d’esperar una mica i podria anar a fer alguna cosa mentrestant, però es va quedar asseguda al lavabo amb aquell test a la mà i els ulls tancats. No volia mirar i d’alguna manera, tampoc volia saber. Feia dos o tres dies que sabia perfectament la resposta: estava embarassada, però encara tenia una mica d’esperances d’haver-se equivocat. Quan va obrir els ulls va veure les dues ratlles inequívocament roses que li corroboraven el que ella ja sabia. N’estava. Va tornar a tancar els ulls i va deixar anar un sospir.

Feia un mes que havien començat a tenir relacions sexuals sense cap mètode anticonceptiu. L’Abel, el seu fill, tenia un any i nou mesos i com que van trigar tres anys en quedar-se embarassats d’ell, van pensar que aquesta vegada els passaria el mateix i que, per tant, el millor era posar-s’hi de seguida. Això no entrava dins els plans: quedar-se tan de pressa. Ni tan sols havien pogut gaudir del sexe, encara. De fet, ni tan sols havien tingut temps de gaudir-se l’un a l’altre, o de desitjar aquell nou fill. I ara aquelles dues ratlles roses ho canviaven tot.

La Júlia es va sentir culpable de sobte. “Ho sento”, va dir ben fluixet mirant-se la panxa. No era així com volia concebre i tenir el seu segon fill. Ella es pensava que trigaria més i que tindria ganes de tornar-ne a tenir ganes! Perquè de fet, encara no se sentia preparada… Encara no havia recuperat, com aquell qui diu, la seva vida i ja tenia un altre fill al ventre… Ell va ser qui va dir “va, posem-s’hi, per si de cas triguem” i ella havia accedit amb desgana, confiant, de totes totes que els tornaria a passar el mateix. No s’havia sentit pressionada en cap moment, però diguem que l’energia d’ell se la va endur sense ni tan sols haver-se parat un moment a preguntar-se si ja en tenien ganes. Si ja volien repetir, si ja volien tornar a ser pares. Tota la consciència, tot el temps que van passar buscant, volent i desitjant l’Abel s’havia esfumat de sobte amb aquest segon fill. Ni tan sols li havien dedicat més que una frase: “va, posem-s’hi per si de cas triguem”. Res més, només això. No havien parat a sentir-se, a escoltar els seus cossos i les seves ànimes. I ara aquelles dues ratlles feien que tot, de cop, ja tornés a anar de pressa.

No, no era així com volia embarassar-se la Júlia. Es va sentir sola i perduda, encara al lavabo sentint els dibuixos de fons que mirava l’Abel mentre berenava al menjador… “I ara què?”, es va preguntar, com si no sabés com anava la cosa. Com si s’hagués quedat embarassada per primera vegada. Sentir tot això, fer-se aquesta pregunta inútil, notar un cansament feixuc i pesat en cada cama i en l’ànima, va enfonsar la Júlia en un plor sord que esperava no cridar l’atenció del nen de 1 any i nou mesos que era sol al menjador… Plorava per ella, perquè es veia abocada a uns quants anys més de demanda profunda i eterna que l’esgotava per fora i per dins. Plorava perquè ella volia tornar a agafar posicions a la feina i veia que ara ja no podria. Plorava de pena per aquell fill que ja era dins la seva panxa i que no es mereixia tenir una mare que plora perquè, en el fons, encara no el vol. Plorava pel seu fill, a qui veia encara massa petit per compartir-la. Plorava per ella i el seu marit, que haurien de continuar esperant a “retrobar-se”. Plorava perquè de sobte sentia que havia perdut el control i que ja res seria com ella imaginava. Plorava de culpa i de ràbia. De culpa per haver-ho fet tot d’aquella manera i de ràbia per no haver-se fet escoltar quan el seu marit li deia “què et sembla si ja ho fem sense condó?”.

Es va eixugar les llàgrimes i va sortir, finalment, del lavabo. Va agrair al Pocoyó que distragués d’aquella manera al seu fill, i que li havia permès deu minuts de calma. Al cap de res va sentir les claus al pany de la porta. Era ell, que ja arribava. A la Júlia el cor li va començar a bategar amb força. “Com li dic?”, es preguntava… Però no va caldre preparar res. Quan ell se li va acostar per fer-li un petó li va veure els ulls vermells i li va dir: “Què tens? Que has plorat?”. La Júlia només va dir: “estic embarassada” i ell, espontàniament i sense pensar ni què deia, va pronunciar un “Jaaaa?” Ella no va dir res, era estúpid contestar aquella pregunta, pensava. Només li va mirar la cara atentament i va veure que ell, en el fons, tampoc en tenia ganes. Va tornar a tancar els ulls i es va asseure al sofà, al costat del seu fill que no parava de repetir “Mia, papaaaaa, miaaaa, pocoyooooo!”

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Información básica sobre Protección de Datos

  • Responsable: MIRIAM TIRADO TORRAS
  • Objetivo: Publicar el comentario en relación a la noticia.
  • Legitimización: Consentimiento del interesado.
  • Dirección: No se prevén cesiones, excepto por obligación legal o requerimiento judicial.
  • Derechos: Acceso, rectificación, supresión, oposición, limitación, portabilidad, revocación del consentimiento. Si considera que el tratamiento de sus datos no se ajusta a la normativa, puede acudir a la Autoridad de Control (www.aepd.es).
  • Más información: Ver más información sobre Protección de Datos en el siguiente enlace: Política de Privacidad