Coses que passen…

 

Eren una parella perfecta, deia tothom. Anaven a la una, eren divertits, s’estimaven a més no poder, eren feliços. Feia anys que sortien junts i no havien tingut mai ni una discussió de les que s’anomenen “importants”. Havien comprat pis, cotxe, etc, a mitges sense ni pensar-s’ho: tenien tan clar que volien viure sempre més junts que no els feia por que un dia alguna cosa es trenqués i calgués dividir tot allò material que posseïen.

Quan feia 5 anys que ja estaven junts van decidir ampliar la família i tot havia anat igual de perfecte que fins aleshores. L’embaràs, el part… fins i tot el postpart, una mica complicat al principi, havien pogut trampejar-lo amb èxit. Fins ara. Ara que el Jan tenia vuit mesos i que gatejava per tota la casa, alguna cosa invisible havia passat i ja res era tan fantàstic. Era com si la parella que havien conegut fins aleshores, s’hagués anat desintegrant de mica en mica: cada vegada tenien menys temps i estaven més cansats. Però això no era el pitjor. El més dur, el més difícil era que tot sovint no estaven d’acord en la manera com calia criar el nen. Era com si parlessin dos idiomes diferents. No hi havia punt mig: un era a la dreta i l’altre a l’esquerra i el Jan al mig, mirant-los a tots dos encuriosit cada vegada que discutien sobre què calia fer o de quina manera.

La Mireia volia donar el pit fins que el Jan en tingués prou i en canvi el Joan, el pare, ja trobava que mamava massa. Ella hauria fet collit des del principi i sense ni pensar-s’ho, i en canvi a ell, el Jan li feia nosa, no el volia dormint al seu costat perquè el feia patir i ja no descansava tranquil.

La Mireia, si el Jan plorava o es queixava per quelcom, tenia paciència. El Joan no. Li molestava que plorés, i sempre tenia la impressió que els prenia el pèl, que tan petit i ja sabia el que volia… En el fons, el que el Joan no acabava de dir mai a la seva companya era que estava enfadat perquè des que hi havia el Jan, el seu món s’havia capgirat de cop i volta. Des que hi era ell, el seu món de parella s’havia transformat, amb un altre cos i amb una altra forma, i el Joan, no acabava de pair-ho.

Parlar… no ho havien fet gaire. El dia a dia se’ls menjava i cada vegada estaven una mica més lluny. Aquell dimecres al matí la Mireia li havia dit “el nen té molts mocs… no has sentit com li costava respirar aquesta nit?” i la veritat és que sí, que el Jan s’havia adonat que alguna cosa passava… “Trucaré a la feina, diré que treballaré des de casa” havia dit ella amb cara de preocupada… Ell se’n va anar cap a l’oficina i quan va creuar la porta ja no hi va pensar més; el munt de papers que tenia acumulats a la taula amb paraules com “urgent” escrites, van absorbir-lo per complet.

Al cap de sis hores, un missatge al mòbil “Truca’m!”. “Què passa?”, va dir el Joan… “El jan, que li costa molt respirar”, va dir ella mig plorosa… “L’hem de dur a l’hospital, has de venir de seguida, fa molt mala cara, afanya’t”… A ell se li va estrènyer alguna cosa a dins. Va agafar la jaqueta i va sortir corrents. No havia sentit mai allò que sentia. Era nou. Tenia por de què al seu fill li passés alguna cosa i aleshores, en aquell moment i encara amb la veu plorosa de la Mireia gravada a la memòria, es va adonar fins a quin punt s’estimava aquell marrec que fins aleshores només li havia semblat que havia vingut a espatllar allò que ell i la seva dona tenien. En aquell moment es va adonar de fins a quin punt era important que hi fos, que existís, que estigués amb ells.

Al cap de mitja hora eren tots tres a l’hospital. Els van fer entrar de seguida… El Jan estava ja mig adormit, esgotat de tant esforç per respirar. Al cap de no-res ja duia una mascareta que la Mireia havia d’aguantar-li perquè no li caigués. El nen va començar a plorar, estava espantat… Ella només pensava una cosa “que s’acabi, que s’acabi, que es trobi bé, per favor…”

Aquells primers moments a l’hospital van ser tan intensos, que al cap de dues hores, quan ja eren tots tres en una habitació de planta amb el Jan més estable i controlat, als dos adults de la sala encara els tremolaven les cames. El nen finalment es va adormir, al pit de la Mireia i ella, mentrestant, plorava… en silenci, eixugant-se les llàgrimes per no mullar el seu fill. El Joan, que es moria de ganes de plorar amb ella, se li va acostar. Feia molta estona que no es deien res i mantenien, encara i malgrat tot, les distàncies. Se li va asseure davant, la va mirar als ulls i li va dir “Perdona’m… Perdona’m per haver-me’n anat tan lluny”… Ella va començar a plorar més fort, malgrat la por de despertar el Jan… allò ara no s’ho esperava. “Perdona’m també tu a mi”, va dir ella quan va poder calmar-se… “també m’he allunyat. Tots dos ens hem allunyat massa” “Sí, Mireia… i si alguna cosa tinc clara avui és que us vull a vosaltres. I em sap greu no haver-t’ho pogut dir abans. Us estimo encara que em costi adaptar-me a això nou que ens passa…”

Ells encara no ho saben, però d’aquí tres anys celebraran dos aniversaris: un el dia que va néixer el Jan i l’altre, el dia de la seva primera i última bronquitis, perquè aquell dia va ser el que veritablement va néixer la seva nova família, la que aniria a la 1, fins i tot en temps de tempesta!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.