la chica que no hacia nada

La noia que no feia “res”

L’Anna feia setmanes que vivia la maternitat, més com un pes enorme impossible de suportar, que com alguna cosa bona que havia vingut a trobar-la.

El seu fill, de gairebé quatre mesos i mig, havia fet els possibles, sense saber-ho, per posar-li tot ben fàcil. Per “molestar-la” el mínim. Ella, malgrat tenir un fill que dormia llargues tirades de nit, que pràcticament no li entorpia la seva vida amb cap molèstia, no estava satisfeta.

En canvi, el Miquel, el pare, se sentia ple com mai. Feliç, satisfet, com si de sobte, estigués per fi, complet. Com si totes les peces del trencaclosques haguessin encaixat d’una vegada per totes. De fet, l’únic que el feia estar intranquil era la mirada que li veia a ella. Sense llum. Una mirada absent, llunyana, que deixava entreveure una mena de tristesa profunda.

Quan ell li havia demanat què carai li passava, ella només deia que no era això el que s’esperava. “I què et pensaves que seria?” preguntava ell sempre. I l’Anna només responia “no ho sé”.

El que no li explicava al Miquel era que se sentia poca cosa. Molts dies ni tan sols es posava una mica maca per sortir al carrer, d’altres ningú la trucava. Se sentia desconnectada del món exterior i de la seva feina.

Tot sovint se li feia tan una muntanya sortir amb el cotxet i el nen a fer segons què, que hi renunciava abans de provar-ho i aleshores es trobava, molts dies, que quan li preguntaven què havia fet ella responia “res”.

Per ella, tot el que feia amb i pel nen no tenia valor, no comptava. O millor dit, no era visible als seus ulls. Des que tenia un fill tot li costava, fins i tot les coses més quotidianes i fàcils de la vida.

Estendre una rentadora podia ser una feina titànica amb ell a coll. Anar a comprar ho trobava horrorós. Ella, una arquitecta des de sempre abocada a la feina, sentia que s’havia convertit en justament el que detestava. Se sentia “maruja”, se sentia “només” mare i això no li agradava.

Per això el dia que el seu cap la va trucar per demanar-li quan tornaria a la feina ella va respondre “quan em toqui”. No pensava allargar-se ni un dia més la baixa, ni ajuntar-s’hi res que pogués fer-la quedar més dies a casa. Desitjava tornar a treballar i fer-ho com més aviat millor. Volia deixar d’ofegar-se.

El dia abans d’anar a la feina el nen va començar a plorar. A plorar sense parar, com no havia fet mai fins aleshores. Aquell nen que tothom batejava com a “bo” perquè dormia i menjava i poca cosa més, va començar a plorar amb totes les teves forces. Com si hagués decidit deixar de callar.

Com si hagués decidit que aquella estratègia de fer poc soroll tenia pocs i mals efectes, i hagués optat per fer alguna altra cosa: expressar-se, reclamar-la, despertar-la. L’Anna es va sentir perduda, descol·locada.

No sabia què passava, no sabia què fer. Ell, el Miquel, va començar passejant-lo passadís amunt i avall. Van mirar que no tingués febre, van canviar-lo i van intentar donar-li el pit però res de res. El bebè no callava. Ella es va començar a desesperar… aquell plor gairebé histèric la faria tornar boja, pensava… i alhora es preguntava com dimonis aniria a treballar l’endemà al matí si el seu fill no estava bé.

El seu món pautat i estructurat de sobte es va fer miques. Ella el va agafar a coll i li va dir “calla, sisplau, para de plorar, sisplau… no m’ho facis això… avui no!” però ell no l’escoltava, no la sentia… només cridava amb totes les seves forces, com si volgués despertar un instint, com si volgués trencar alguna cosa amb força…

Ella, a poc a poc, va començar-li a dir “sóc aquí, sóc aquí, sóc aquí…” com si d’un mantra es tractés… ho deia fluixet, gairebé sense ni adonar-se’n… només caminant amb passos decidits passadís amunt, passadís avall… “sóc aquí, sóc aquí, sóc aquí…” mentre, aquell plor se li anava enganxant per tots els racons del seu cos, penetrant pels porus de la seva pell, per cada escletxa que trobaven sense cuirassa… Al cap de mitja hora, ploraven tots dos, gairebé alhora, amb el mateix lament, amb el mateix gemec…

Ella, esgotada, perduda i empetitida es va asseure a la punta del llit amb el bebè encara en braços. El va abraçar i li va dir “perdona’m!” mentre plorava ja molt més fort que no pas ell. El Miquel, que s’ho mirava a certa distància, pertorbat, preocupat i esgotat com estava, va mantenir-se’n una mica allunyat. A poc a poc, tots dos, mare i bebè, es van anar calmant… Ella es va estirar al llit, amb el seu fill a tocar del seu pit, de la seva pell i del seu cor. Al cap de deu minuts, dormien.

Quan es va llevar, el va veure gairebé amb la mateixa posició amb què s’havien estirat hores abans tots dos, esgotats de tant plorar. De sobte, una tendresa infinita es va apoderar del seu cor, la tendresa que fins ara, no havia aconseguit treure el cap encara de la seva closca.

Eren les vuit. S’havia de vestir, esmorzar i treure’s llet perquè la cangur la hi donés. De sobte era com si li pesés tot el cos. Només de pensar que ell voldria mamar i ella no hi seria se li va caure el món a sobre. No era això el que sentia ahir. No era això el que havia sentit durant aquells quatre mesos i mig. Què dimonis havia passat?

Ja dins la dutxa, deixant caure l’aigua calenta damunt del seu cap, va preguntar-se com era possible que en aquells moments sentís coses tan contradictòries.

Com era possible que s’hagués sentit tan inútil tot aquell temps i que alhora, ara, desitgés quedar-se un dia més amb el seu fill. De sobte, el necessitava, i el necessitava a prop.

Quan va sortir-ne, el Miquel va entrar amb el bebè a coll. “Ja s’ha despertat”, va dir-li. Ella, en veure’l amb aquells ullets encara una mica inflats, va sentir com un no sé què li premia la gola… Va empassar saliva i va dir “encara no he marxat de casa i ja l’enyoro”… i es va posar a plorar.

Ell va abraçar-la, sense dir res, i va respirar alleujat, perquè sabia que en aquell moment, aquella nit i amb tant plor, alguna cosa s’havia desfet per sempre. I en aquell precís moment va saber, sense cap mena de dubte, que se’n sortirien.

Escolta l’àudio del post o descarrega’l aquí:

Descarrega

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.