Dinar de Nadal

Ja havien menjat fins a més no poder en aquell dinar de Nadal. Era el torn dels postres, dels turrons, de les neules, dels cafès, de la sobretaula interminable, d’aquella nyonya que et faria estirar al sofà i no despertar-te fins al cap d’una hora. Hi havia soroll, tothom xerrava a l’hora i a la Lia li va costar que la família li parés atenció. Va haver de fer el típic soroll de cullereta a la copa fins a tres cops perquè tothom s’assabentés que algú volia dir alguna cosa i ser escoltat a la vegada per tothom.

“Què passa?” – va dir el tiet despistat…

“Res, que us volia… bé, us volíem dir una cosa… “– va dir la Lia mirant al Toni, el seu company.

“Ai que aquests es casen...” – va dir la mare ben fluixet al seu home…

Davant seu hi havia la Mar, la seva germana, a qui de sobte se li va disparar el pols. Intuïa, preveia, què era allò tan important que volien anunciar tots dos.

“Res, que volíem dir-vos que… estem molt contents perquè… Estic embarassada! – Va dir la Lia amb cara radiant de feliç, de contenta, d’haver hagut de fer esforços per aguantar tot el dinar sense dir res… Just acabava de dir aquelles paraules,  dins el menjador va explotar l’alegria. Als seus pares, els amfitrions de la festa, se’ls van negar els ulls… serien avis! No s’ho podien creure… Tothom s’abraçava, es felicitava i cridava “Visca!”, “l’any que ve en serem un més a taula!”… La Lia no hauria pogut imaginar una millor manera d’anunciar l’arribada del seu fill tan desitjat. Un fill que arribava envoltat d’alegria quan només tenia vuit setmanes.

La Mar es va aixecar de la cadira i va anar fins a trobar-la. La va felicitar, li va dir “enhorabona, guapa” però sense gaire entusiasme. Mira que intentava que la seva tristesa no es notés, però no va aconseguir-ho. La Lia es va sentir malament… Com podia ser que la seva germana reaccionés d’aquella manera, gairebé sense esma? Que no estava contenta? “Seràs tieta”, li va dir, intentant buscar-li la mirada. “Sí, que bé”, va respondre ella. “Que no et fa il·lusió?” li va preguntar ja amb la mosca al nas… I la Mar l’únic que va ser capaç de fer va ser anar-se’n corrents d’aquell menjador. Gairebé ningú se’n va adonar. Només la Lia, que no acabava d’entendre res, i el Ramon, (el marit de la Mar), que va mirar la seva cunyada amb cara de “no sóc jo qui t’ha d’explicar què passa”.

La Mar es va tancar dins la que havia estat la seva habitació durant gairebé tota la vida. Ara era el despatx del seu pare, ja retirat. Es va posar a plorar. Se sentia tan malament… però no podia evitar-ho: un sentiment d’enveja infinit s’havia apoderat d’ella des que havia sentit aquelles paraules a l’altre cantó de la taula.

Feia 2 anys que intentava, sense èxit, quedar-se embarassada. Ja gairebé ho havien provat tot. Estaven en llista d’espera. Esperaven que els truquessin per una in vitro… era la seva última esperança de quedar-se embarassada. Estava tan trista… I se sentia tan culpable… De no haver-se’n pogut alegrar de debò com els altres, de no haver-la pogut felicitar com la seva germana es mereixia, de no haver pogut sentir joia de ser tieta d’un nadó que naixeria al cap de set mesos, i que sí, clar que se n’alegrava i clar que se l’estimava…

Al cap d’un moment va sentir que trucaven a la porta. No va dir res. Es va obrir: era la Lia.

“Què et passa?”

No va poder fer ni l’intent de dir “res”. Es va posar a plorar desconsolada…

“Què tens, Mar? M’estàs deixant molt preocupada… Què passa? Que he dit alguna cosa que t’ha sabut greu? Què és?”

Quan va poder calmar-se, la Mar la va mirar als ulls i li va dir: “fa dos anys que intento quedar-me embarassada. Hem fet de tot… porto ja dues inseminacions artificials i estic en llista per una in vitro. Potser això que a tu et passa, que estàs embarassada, jo no ho podré viure mai. I estic tan trista…”

“Però per què no m’ho deies? No en sabia res… Em sap greu…”

“Perquè no és gens agradable dir que el que més desitges, que és ser mare, no ho pots tenir, perquè no hi ha manera. No és gens agradable dir que els metges ens diuen que tot està bé però que per més que ho provem, no podem tenir fills…”

La Mar va plorar encara una bona estona. La seva germana simplement era allà, amb ella, deixant anar també alguna llàgrima. La seva alegria havia quedat entel.lada per tanta tristesa… Li sabia tan greu… Va ser com si la Mar ho captés de sobte i va eixugar-se les llàgrimes d’una revolada.Avui és el vostre dia, Lia, i no te’l vull espatllar. Sóc molt feliç que estiguis embarassada… Em sap greu haver reaccionat així però fa tant temps que busquem que jo ja ho visc amb tensió… no ho he pogut evitar, he petat! M’agradarà viure el teu embaràs, però m’hauràs d’ajudar perquè potser a estones em ve la meva tristesa… M’acompanyaràs?”

“Clar que sí, germaneta… Ho farem juntes. I no vull que tinguis més secrets… m’imagino com deuen haver estat aquests dos anys i se m’estreny el cor! Digue’m que d’ara endavant ho compartiràs amb mi. Digue’m que compartirem juntes l’embaràs meu i la teva recerca. Promet-m’ho.”

“T’ho prometo”.

Quan van sortir del despatx, la família ja es començava a preguntar on caram s’havien ficat. A totes dues se’ls notava que havien plorat, però ningú va dir res. Van sortir agafades de la mà i van anar cadascuna a seure al seu lloc, per continuar amb la sobretaula. La Mar va allargar la mà al seu marit i li va estrènyer molt i molt fort. I ho va fer d’una manera que ell va saber, de seguida, que la Mar s’havia tret, finalment, un pes de sobre. I se’n va alegrar.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.