El dolor s’ha d’acollir

Si els teus fills t’han preguntat si la vostra casa es pot inundar, és normal. És probable que hagin vist imatges o us hagin escoltat parlar de la tragèdia de València i automàticament pensen “i si ens passa aquí?”. És normal que apareguin por, ansietat i preocupació, especialment si t’han notat remoguda/o. Encara que hagis dissimulat i evitat parlar del tema, el nostre sentir, el noten i es contagien. Què fer llavors? Explicar-los el que ens passa d’una forma planera. Dir “no passa res, carinyo”, no ajuda perquè noten i saben que no és veritat. Sí que passa. Passen emocions, moltes i és normal. Així que pots dir-li coses com “Entenc que et preocupi que s’inundi la casa, has vist imatges que t’han espantat. T’entenc. però estem a sans i estalvis”. “Sento si he estat una mica absent o preocupada aquests dies. Sento molta pena per la gent que ha patit aquesta tragèdia i estic trist/a per ells. S’anomena empatia” “Però saps què? Em fa molt feliç ser ara i aquí. Estimar-te i sentir que m’estimes. Gràcies per preguntar-me el que et preocupa. Hi ha alguna cosa més que t’inquieti?” “No podem canviar el que ha passat però…¿i si ara, abans d’anar a dormir, tanquem els ulls i enviem molta força i amor a tota la gent que ha patit a València?” “Se t’ocorre alguna cosa més que puguem fer per sentir-nos ara tu i jo una mica millor? I si ens donem una abraçada enorme dels que curen l’ànima?”. Si ets mestra/o, pensa que demà això sortirà també a l’aula. Treuran el seu agobio, por o inquietud. Procura un espai per parlar-ne si veus que ho necessiten. I finalment, respectem també els que NO tinguin ganes de parlar-ne. Cadascú processa el seu sentir com pot, no com vol. Respecte, compassió, empatia i amor. I als que esteu patint a València: som moltes i molts que us pensem, us abracem i us acompanyem en el vostre dolor. Tant de bo, us arribi l’amor d’alguna manera.