adaptación escolar

Adaptacions reals JA!

20.9.2012

 

Estem en aquella època dura, perquè és dura, de l’adaptació de molts nens i nenes a escoles i llars d’infants. Estem en aquella època en què, un any més, rebo forces correus o trucades de mares explicant-me com va l’adaptació dels seus fills. I em sap greu dir-ho, però la majoria em truquen per explicar-me que no, no els va bé. Motiu: adaptacions que NO són adaptacions. Què puc dir-los? Que les entenc, que és duríssim estar patint veient com no et permeten quedar-te amb el teu fill i fer una bona adaptació i sobretot, veure que socialment i institucionalment això està acceptat. Que els nens plorin desesperats, ja sigui a la llar d’infants, ja sigui a l’escola, està més que acceptat, fins i tot pels pares, molts dels quals ho troben “normal” i part d’un “procés”. Doncs bé… avui vull tornar a dir tot això.

 

En primer lloc. No, no és normal. Sí, es pot fer d’una altra manera. Una altra de les les conclusions a què he arribat és que tenim pressa. Els adults tenim pressa i molt poca paciència. Intentem, sí, posar-nos al lloc dels nens i pensar que són petits, que aquell lloc no el coneixen, etc… però volem que s’adaptin ràpid. Entenc que en bona part és perquè no volem que pateixin, no volem saber que s’ho passen malament, que ens enyoren. I una altra molt bona part és perquè no volem patir nosaltres. Per tant, quan més ràpid (pensen molts) millor.

 

Perquè en el fons, i no tan fons, la separació ens toca. El dolor que sent un nen petit quan se sent desprotegit de la persona amb qui hi té el vincle principal és terrible. Ploren d’una manera que t’esquinça l’ànima, desesperats, movent el cap a un cantó i un altre, amb la vista perduda buscant, buscant… la mama. D’altres ploren com mig en silenci, com si sabessin que no seran escoltats… I ens toca perquè aquell plor trencador ens connecta amb el que de ben segur vam viure nosaltres quan vam començar el període de separació dels pares (sigui a la llar d’infants, sigui a l’escola…) Perquè abans les coses no es feien millor.

 

Si els pares o qui cuida i atén no sap com viu i què sent el nen, no pot acompanyar-lo de manera exitosa. I aleshores a més de desesperació s’hi suma la soledat. És tan important que els cuidadors sàpiguen això… és tan vital que mestres, educadors, cangurs, avis, etc, sàpiguen o entenguin què pot arribar a sentir un bebè o un nen petit quan és deixat per la persona amb qui hi té més vincle… Perquè si això no ho sabem, si no hi posem consciència, aleshores no estem a l’alçada, i que hi siguem o no ja no té cap importància. Perquè hi som, sí, però no els entenem. I els diem coses com “va, ja està, no ploris, no passa res… que no ho veus que ets l’únic que plora? Però juga! La mama vindrà d’aquí un moment…” O sigui que traiem importància, culpabilitzem, ordenem, i mentim. Els nens no hi entenen de qüestions temporals. Per ells un moment pot ser etern. Un moment de patiment és terrible per ells. Nosaltres podem posar la paraula “moment” a 3 hores i mitja i per ells “moment” significa un lapse de temps diminut.

 

Hi ha poca consciència. Poquíssima. Les escoles anomenen “adaptació” a processos i maneres de fer que NO són “adaptació”. Un dia amb la mare una estona i l’endemà, pam, tot el matí sols, no és adaptació. O els primers dies tres hores i mitja sense anar-hi a la tarda però sols, tampoc és adaptació. L’objectiu, segurament, és que s’hi acostumin ben ràpid. Però qui garanteix que un procés brusc els farà acostumar-s’hi millor? Ningú. I qui garanteix que aquell nen vindrà sempre més content a l’escola? Ningú. És bàsic començar l’escola amb bon peu, amb seguretat, sentint-se acompanyat… Si els adults poguéssim sentir el que senten ells, estic segura que no ho permetríem, no permetríem adaptacions que no ho són i seríem molt més exigents.

 

Següent punt que volia comentar: cada nen és un món. Sempre associem a què s’ho passen malament quan ploren. Si un nen plora desesperat d’enyor entenem que vol la mama i que ho expressa. Doncs bé, n’hi ha molts que no ho expressin així i per això cal que estiguem més alertes. Que no plori no vol dir que no ens enyori. Hi ha nens que no, no ploren, però piquen constantment. Estan enfadats i expressen aquest enuig amb agressivitat. Treuen l’enyor picant, mostrant al món el seu descontentament per la injustícia que consideren que estan vivint. N’hi ha d’altres que es tanquen en sí mateixos i no fan gran cosa. N’hi ha que s’aïllen. N’hi ha que s’esveren i criden, i corren, sense parar, com si el neguit se’ls estigués menjant per dins. N’hi ha que busquen substituts i no es desenganxen de la mestra, o d’una joguina, o del que sigui… N’hi ha que fan morros. No piquen, no mosseguen, no criden… però se’ls veu que fan morros. Hi ha nens que es posen malalts constantment: somatitzen tot el que viuen en el cos. Aparentment estan bé, però cada dos per tres emmalalteixen. I segur que trobaríem altres maneres de demostrar, en cada nen, que aquella situació no els acaba de fer el pes.

 

“Però després s’ho passen bé”, diuen molts. Clar! I tant! A estones, alguns, s’ho passen molt bé, només faltaria. Però això no vol dir que en d’altres, no ens trobin a faltar i ho passin molt malament. Quan els piquen, o els tiren terra als ulls, o s’enfaden per alguna cosa, o quan s’espanten… llavors és quan més ens troben a faltar.

 

Perquè què passa si no puc evitar anar a treballar i per tant, no puc fer l’adaptació que m’agradaria? No sempre les coses van com voldríem i això ho hem d’acceptar. El que no es pot permetre és que les escoles no deixin fer adaptacions reals, que estigui prohibit quedar-se amb el fill fins que deixi de plorar… Amb adaptacions reals els nens no ploren! No és necessari plorar per iniciar l’escolarització, traiem-nos-ho del cap! En cas que l’escola ho permeti però no puguem fer una bona adaptació perquè no ens és possible: doncs aleshores hem d’estar encara més atents a les senyals que el fill ens dóna al migdia, a la tarda, al vespre. Si està més neguitós, si té més ganes de plorar, si el tenim molt enganxat a nosaltres… Tot això ens podrà anar donant una idea de com gestiona les emocions a l’escola o la llar d’infants quan no hi som. I a partir d’aquí, podrem acompanyar-lo millor, posant paraules, explicant-li el que li passa… dient-li que l’entenem, i que té tot el dret d’estar enfadat. Legitimant el que sent.

 

Si fem veure que no passa res, si no volem veure els senyals que ens dóna… no podrem ajudar-lo si és que ens necessita. I normalment, quan són petits i en aquestes situacions, ens necessiten. L’altre dia em deia una persona: “Però tots els nens han plorat sempre a l’escola, i no ha passat res!”. Primera, això de què no ha passat res, s’hauria de veure en cada cas quines conseqüències ha tingut la sensació d’abandonament, en quines circumstàncies, etc. Segona, que hagi passat sempre no vol dir que sigui el més òptim. Crec que no tenim una societat a grans trets, com per estar-ne molt orgullosos. Fa aigües per moltes bandes, per tant… i si comencem a fer les coses d’una altra manera, si ens és possible i tenim oportunitat? I si comencem a entendre la importància d’aquesta etapa tan primerenca? I si canviem la mirada i deixem de pensar en el que ha passat sempre i pensem una mica en si el que s’ha fet es pot millorar?

 

I aquí no es tracta de jutjar mestres o educadors, ni que ningú se senti ofès. Es tracta de posar la mirada NOMÉS en els fills, en els nens i nenes. I en respectar ritmes i processos. I si fer adaptacions reals ens remou massa… busquem a la nostra història i trobarem les respostes.

 


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats