Intuición

Aquell secret nostre

24.4.2012

Tinc la imatge gravada per sempre: jo abrigada, a les vuit del matí, esperant a l’andana el tren que em duria a Barcelona. Em tapava la cara amb la bufanda, pensava un instant i de sobte, somreia. Ningú ho veia, em sembla, però no sé ni si la bufanda era capaç d’amagar que jo, aquells dies, guardava un secret, el secret més preciós dels meus 32 anys de vida.

No sabia del cert que estava embarassada però alguna cosa em deia que allò que sentia, era perquè ja era mare. Ni tan sols havia tingut cap dia de falta o sigui que era molt aviat, encara, però jo notava alguna cosa. Era un gust a la boca que mai havia notat fins aleshores; com si estigués xuclant constantment una moneda…! Aquells dies no em cansava de mirar a Internet: “síntomas de embarazo: pechos sensibles, mareos, etc” i després de molt llegir sí… vaig trobar allò d’aquell estrany gust a la boca. Però no era només això. Hi havia alguna altra cosa, no sabria dir què, que em deia que sí, que n’estava.

Eren dies en què el secret omplia tot el trajecte en tren; ocupava les meves sensacions i el meu cervell, m’il·luminava. Quan en baixava havia de creuar un parc on a aquelles hores ja n’havien obert les portes i recordo que el travessava respirant més profundament, i allà sí que somreia lliurement i a gust, perquè sabia que només els arbres em miraven i sabien de què els parlava. Tot sovint em sonava un sorollet al mòbil i rebia un sms que podia dir alguna cosa així com: “com et trobes…? alguna senyal?” i era ell, que a quilòmetres de distància sabia el mateix secret i a qui també se li dibuixava un somriure a la cara quan jo el contestava dient: “tinc aquell gust a la boca. Em sembla que sí que n’estic!!!” I se’ns feia la jornada eterna fins que ens tornàvem a trobar a casa i ens passàvem llargues estones rient i parlant ja lliurement del secret que ens havia omplert bona part dels pensaments aquell dia…

En recordo la impaciència, les ganes que passessin els dies amb absència de regla. En recordo les constants anades al lavabo per comprovar que a les calcetes no hi hagués cap taca, perquè aquell doloret gairebé constant a la part baixa del ventre em feia dubtar i no sabia gaire si era que estava a punt de venir-me o si era simplement que el cos ja treballava per fer el niuet a la Laia… En recordo les ganes de parlar-ne amb tothom però alhora, la calma perquè ni tan sols hi havia hagut cap falta! Fins que cada dia que passava dibuixava un somriure més ampli a la meva cara… Jo, que sempre havia estat un rellotge suís en qüestió de cicle, marcava una creu en el calendari: arribava un dia tard, i un altre, i un altre, i un altre. Quatre dies que van coincidir amb un viatge d’ell i per tant, en què vam haver de viure el secret en la distància. Aquells dies ens vam enamorar encara una mica més. Ens vam enyorar i vam gastar un dineral en telèfon i missatges. Només volíem compartir el secret, parlar-ne, omplir-nos-en i tornar-nos a trobar per, finalment, fer l’esperada prova. “T’esperaré, evidentment”, li vaig dir… “Ja estic tranquil·la perquè sé que és aquí”, perquè quan el retard era ja de quatre dies gairebé no em calia ni una prova; estava extremadament cansada, tenia els pits sensibles, el gust aquell a la boca, i algun altre símptoma inequívoc d’estar embarassada.

Recordo que em va fer vergonya comprar la prova d’embaràs a la farmàcia. Era com fer públic aquell secret nostre. Sé perfectament que no vaig mirar els ulls de la noia i que en vaig marxar de pressa, amb ganes que oblidessin la meva cara per sempre, com si m’haguessin vist nua sense adonar-me’n. Ell va arribar més d’hora del que em pensava i va ser una alegria aquella intensa retrobada. En teníem tantes ganes… I vam obrir la capsa, i en vam treure aquella cosa on hi havia de fer el pipí. Estàvem nerviosos i vam sortir del lavabo una estona. No volíem fixar la vista en aquella cosa per por que no fes les ratlletes que esperàvem. Sé que vam plegar uns llençols; els llençols més mal plegats de la història. I vam tornar corrents a mirar el resultat: gairebé no vaig poder ni parlar. “Sí!” vam dir pràcticament alhora… vaig saltar al seu coll i ens vam abraçar fort i molta estona mentre a terra queien unes quantes llàgrimes.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.