llorar

Cal plorar més i aguantar menys

Jo era de les que ploren sovint i sense vergonya. Sí, no em costa emocionar-me i plorar no m’espanta. Però quan em vaig convertir en mare les ploreres es van anar reduïnt. 

L’oxcitocina, la felicitat tremenda que provoquen els fills en molts moments del dia a dia fan que plorar tingui menys cabuda.

El poc temps, el no parar, fan la resta. I et trobes, de sobte, que fa mesos que no plores i ho trobes a faltar.

Trobes a faltar el deixar anar, no la tristesa. Trobes a faltar el netejar, no l’angoixa. Trobes a faltar la llibertat de plorar en qualsevol moment i situació.

Perquè quan tens fills no pots donar-te el gust de plorar com abans.

Els fills es preocupen, s’angoixen, potser no ho entenen, i a estones en què notes que necessites fer unes llàgrimes et dius: bé, després, que no cal que hi siguin davant.

I el després, el després, de vegades no arriba perquè t’has quedat adormida mentre els adormies.

Sí, hi ha moments en què plorem i ens veuen, i no passa res. La vida és així i aniran veient que plorar és una cosa normal, i que els adults, de vegades, també ho fem.

Però no em refereixo a aquesta llàgrima que cau dissimuladament. Em refereixo a plorar amb llàgrimes que curen des del més profund… aquestes, amb el gemec que de vegades les acompanyen, costen més de treure quan ets mare.

I allà estem, aguantant de vegades moltes coses que hauríem de deixar anar amb una bona plorada …

Dissabte vaig anar al cinema. Tot d’una em van entrar unes ganes irrefrenables d’anar a veure Lion, una pel·lícula de maternitat biològica i per adopció, una pel·lícula de vincle i amor.

Feia més de 8 anys que no anava al cinema sola i dissabte, que vaig veure’n la possibilitat, hi vaig anar.

La vida va voler que quedessin poques files lliures i vaig haver de quedar-me a una de les de davant i sola. Ideal.

A mesura que avançava la pel·lícula vaig començar a plorar, a plorar de veritat sense por que ningú mirés, sense por que ningú em veiés…

Plorar, sense més. Plorar com abans.

I quan tornava caminant a casa em deia a mi mateixa que cal plorar més i aguantar menys.

Que cal deixar anar i deixar que les llàgrimes netegin l’ànima de les coses que s’hi van enganxant i ja no serveixen.

Que cal plorar més per deixar anar el capoll i estendre les ales.

I tu… plores o ho trobes a faltar?


 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats