El meu fill no vol sortir mai de casa, per què?

Això és més habitual del que podem pensar: nens que en determinades etapes no volen sortir de casa i aconseguir que surtin al parc o a fer qualsevol activitat significa gairebé arrencar-los de casa.

De vegades m’escriuen mares desesperades perquè elles tenen ganes de fer coses i sortir però els seus fills no, i creuen que això no és normal, que els passa alguna cosa “extranya”.

Tenim associada als nens la idea que els encanta estar al carrer, al parc, córrer i jugar amb altres nens, i que com menys temps a casa, millor. Però no sempre és així.

Hi ha nens que són molt més casolans que altres. Que els encanta estar a casa, jugar tranquil·lament i passar-se el dia en pijama a l’estil “slow life”. N’hi ha d’altres de més moguts i que si a les 10h no estan trepitjant el carrer, s’enfilen per les parets. Què és normal? Tot. Absolutament tot.

¿No ens passa el mateix als adults? Tinc amigues a les quals els serà impossible que els caigui la casa a sobre perquè gairebé mai hi són. Altres a les que els encanta passar-se caps de setmana relaxadament a casa…

Però a banda d’una possible tendència a nivell de caràcter a ser més d’enfora que d’endins, poden haver-hi altres motius que facin que en determinades èpoques, alguns nens prefereixin estar més a casa. A continuació us n’apunto alguns que per a mi són els més comuns…

CANSAMENT

Hem de considerar la possibilitat que quan uns pares diuen “és que no vol sortir de casa mai” no sigui del tot real. És a dir: el nen surt al matí per anar a l’escola on s’hi passa de 8:30h a 16h. Després torna a casa i a les 17h quan li diuen de sortir al parc, diu que no. Normal, gairebé ha estat tot el dia fora!

Els nens també es cansen, i molt. I una gran majoria passa moltes hores fora de casa. És normal que quan hi arriben i es relaxen, no els vingui de gust ja sortir més.

El cansament acumulat al llarg de la setmana també fa que de vegades, quan arriba el dissabte i els diem, “va a vestir, que ens n’anem a…” ens diguin que no. Volen anar a un altre ritme, o millor dit, NECESSITEN anar a un altre ritme i, avui que poden, esmorzar a poc a poc, vestir-se quan els vingui de gust i no de pressa i corrents, i jugar en pijama al sofà.

NECESSITAT DE JOC LLIURE I TRANQUIL

Hi ha molts nens que necessiten estones a casa de joc lliure i tranquil, sense témer que un altre nen els vingui a prendre el que tenen i podent fer el que vulguin. Si van a un chiquipark, o al parc, el que fan són coses molt concretes relacionades amb aquests espais. I clar que allà poden també jugar lliurement, però hi ha altres nens, i soroll, i altres elements que entren en joc.

A alguns, a dies, els ve de gust silenci i joc. Passar-se hores amb les nines, o fent un puzzle, o manualitats, o pintar, o jugant amb aquest garatge de cotxes, o amb algun joc de taula. Quedar-se a casa també els obre un món de possibilitats encara que a nosaltres ens sembli que pot ser avorrit.

NECESSITAT D’ATENCIÓ

Quan quedem al parc amb altres nens, és probable que els pares ens posem a xerrar i estiguem amb els nens a prop mentre juguen. Però en realitat, no estem prestant atenció al que fan en cos i ànima perquè estem parlant amb la mare del costat, que potser és la nostra amiga.

I pot ser que també parlem una estona amb el seu fill i la nostra atenció cap al nostre quedi una mica més diluïda perquè hi ha altra gent. També passa just això quan tenim una trobada familiar i social en què hi ha més persones…

A vegades, a dies, els nostres fills no voldran compartir-nos amb ningú. Necessitaran la nostra mirada disponible i atenta. Necessitaran jugar amb nosaltres una bona estona i poder dir-nos ells quin paper hem de tenir en el joc.

És important que, si detectem que necessita atenció (sigui perquè ens veu poc, sigui perquè sent gelosia, sigui pel que sigui), li prestem sense jutjar-lo.

ESTRÈS

Vivim en un món hiper-estimulant i estressant. I els nens també s’estressen. Anem a un ritme diari, quotidià, més alt del que els nens poden suportar. I ho aguanten perquè no tenen més remei, però el seu nivell d’estrès és alt.

Llavors quan arriben a casa i es relaxen, surt el cansament i la necessitat de calma i repòs. Repòs profund. Jugar sense presses. Passar-se hores tirats al sofà, o a terra, fins i tot no fer res. No fer res també és vàlid i avorrir-se també.

De vegades els veiem avorrits i ja intervenim intentant activar a aquest nen que potser no sent la necessitat de fer res. Està bé així, també.

RITMES VITALS

A la tardor i a l’hivern hi ha més estones de foscor que conviden a anar cap endins; la Natura es “para” una mica (hi ha animals que hivernen, els arbres es posen en stand by, etc.) i de vegades les persones també notem que anem una mica amb el ritme de la Natura.

I a l’hivern ens ve més de gust manteta i sofà i ens fa una mandra enorme quedar a partir de les 20h, però al juny només ens ve de gust sortir a prendre la fresca i socialitzar!

A alguns nens també els passa i és important que els ho respectem. Observem i respectem els seus ritmes vitals.

INSEGURETAT / POR

Els nens poden sentir la necessitat d’estar més a casa perquè porten una temporada amb més pors, perquè un dia van sentir un soroll al carrer que els va espantar molt, perquè a l’escola hi ha uns nens que es fiquen amb ell, perquè la mare està embarassada, etc.

Hi pot haver mil motius pels quals un nen se sent insegur i té por. I pot ser que una manera de sentir-se més protegit sigui desitjant estar a casa on se sent recolzat i fora de perill.

En aquest cas haurem d’esbrinar què passa exactament i ajudar-lo, validant les seves emocions, donant-li seguretat, reforçant la seva autoestima i acompanyant les seves emocions, siguin les que siguin.

QUÈ FER QUAN NO VOLEN SORTIR

• En la mesura del possible, respectar-los seva necessitat d’estar a casa. De vegades no serà possible perquè haurem de sortir sí o sí, però altres vegades serà evitable. En aquests casos, evitem-ho i respectem la seva necessitat.

• No pensar que això és per sempre i que no voldrà sortir mai més. És probable que en unes setmanes canviï aquesta tendència, però també és possible que sigui també part del seu caràcter, més casolà. Respectem-lo tal com és.

• No forçar. Com més els forcem a sortir “va que hem anar al parc”, “És que mai vols sortir, ja n’estem tips”, etc. pitjor. No se sentirà comprès, recolzat i en canvi, se sentirà molt jutjat, com si estigués fent alguna cosa malament. I no està fent res mal fet.

• Sortir nosaltres sense necessitat que surti ell. Es queda amb la nostra parella i nosaltres sortim a airejar-nos. És important que abans de d’enfilar-nos per les parets, marxem.

• Quan sortim i veiem que s’ho passa bé malgrat que abans no volia sortir, reforçar com de bé s’ho ha passat. Perquè vegi que sortir també té coses bones tot i que en aquesta etapa li sembla que l’únic que li agrada és quedar-se a casa. Sense sermons i sense atabalar-lo, un simple comentari de “que bé que ho hem passat!”.

• Tenir paciència. Això passarà i d’aquí a uns anys ni ens n’enrecordarem de tot això! Posem-hi perspectiva.

¿Al teu fill li ha passat, això que explico? Com ho vas portar?