Fe i convicció

Diguem que ha passat avui però que pot passar (i ha passat) altres dies (sobretot si han estat moguts): La gran em demana que avui la fiqui al llit jo, que li ve de gust que xerrem i estiguem juntes i soles. Val. Però la petita té molta son així que li dic que comenci amb el seu pare i que quan hagi adormit a la seva germana, hi aniré de seguida. La petita s’adorm al cap d’un quart d’hora aproximadament i vaig a l’habitació de la Laia a rellevar al meu marit.

Acabem de llegir el conte i apaguem el llum. Li vénen les ganes de xerrar i explicar-me coses. Triguem. M’impaciento una mica perquè s’està fent tard i demà no hi haurà qui la desperti però confesso que ara mateix aquests moments també m’agraden i els gaudeixo moltíssim. Triguem més. Finalment callem i li costa adormir-se encara una bona estona. Finalment ho aconsegueix i me’n vaig de l’habitació. No he ni arribat al menjador que sento a la petita: “mama!”, des del nostre llit. Hi vaig. Vol més teta o sigui que m’estiro i mama una bona estona més. Comença amb succió enèrgica i al cap d’una estona passa al que s’anomena “succió no nutritiva”, que en realitat sí que ho és, de nutritiva, perquè cada 8 succions aproximadament ha d’empassar la llet que ha sortit, però vaja, que està totalment adormida mentre mama. No deixa el mugró ni que la matin, ara mateix. Està tan a gust… I triguem.

Finalment s’adorm profundament i entre una cosa i l’altra, ja porto 1 hora i mitja ajudant a dormir a les nenes. Quan acabo ja no sé ni si tenia gana, ni què volia fer, ni què queda per fer perquè gairebé m’he adormit en 2 ocasions i a més, m’ha vingut un cansament que ni t’imagines.

En més d’un moment i de dos he pensat “per favor que s’adormi ja!” i he hagut de lidiar amb la meva impaciència. En més d’un moment i de dos he pensat “per favor, que pesat, tanta estona ara 1, ara una altra…” i he hagut de lidiar amb les meves ganes de sortir corrents.

Però no ho he fet simplement, per un acte de fe i de convicció. Fe en què això que he fet, estar-me una hora i mitja acompanyant-les, val la pena. Fe en què un dia ja no em necessitaran i podré tornar a les meves coses en un tres i no res. Convicció en què ajudar-les a dormir quan els costa és important. Convicció en què són mereixedores de tot el meu temps i de la meva entrega encara que de vegades, tanta entrega, se’m faci esgotadora.

I quan la meva impaciència se’m posa davant i em diu “ja n’hi ha prou, no ?!” a la cara, intento contestar-li “Però a veure, si total… quants anys ens queda d’això, d’acompanyar-les a la nit? Quants anys d’entrega com ara? Si els comptes bé, què són aquests anys en el conjunt del que seran les seves vides? Un sospir” i amb aquest argument, quan aconsegueixo relativitzar, tenir una visió més àmplia de la vida i del temps, quan aconsegueixo distanciar-me una mica del que visc, sempre guanyo a la impaciència. Sempre.

Després, ja al llit, mentre tots dormen, em repeteixo el que sé des que vaig saber que volia ser mare: “Val la pena. Les meves filles i tots els nens del món són mereixedors del nostre amor i entrega més absoluta. És el millor que hem fet i farem en la nostra vida “.


Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on pinterest
Pinterest
Share on linkedin
LinkedIn
Míriam Tirado

Míriam Tirado

Consultora de crianza consciente y periodista especializada en maternidad, paternidad y crianza. Me dedico a ayudar a madres y padres a conectar con sus hijos/as.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Articles relacionats